Alert: Your browser does not support full functionality of our app and you may experience certain errors. We recommend that you use Chrome, Firefox or Internet Explorer Edge instead.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 42
    Subscribers

Mansion on the Hill - seguim explorant el disc Nebraska d’en Bruce Springsteen


Mansion on the Hill


El vell seu a un sofà cobert d’una manta de llana descolorida i gastada. L’aroma de la picadura de la cigarreta que s’està preparant és embafadora i no em fa cap bé. Estic provant de deixar de fumar i aquesta oloreta em fa voler, de fet, em fa desitjar demanar-li el farcell i cargolar-me’n un per a mi. 
 —En vols? —diu oferint-me el tabac. 
Faig un gest amb la mà indicant que no i prego a tots els deus que conec perquè em donin força de voluntat per resistir-me’n. 
 —No gràcies. Ha pogut llegir els apunts que li vaig enviar? 
 —No he rebut pas res. 
 —Li vaig enviar un correu electrònic fa un parell de dies. 
 —Ai sí —Encén la cigarreta i fa una pipada llarga i profunda. Em contesta mentre el fum li surt des dels pulmons—. Doncs no, em costa horror fixar la vista a la pantalla de l’ordinador i la impressora falla més que una escopeta de fusta. 
 —Vol que li doni un cop d’ull? 
 —Nah! Segur que la tinta s’ha assecat. Fa mesos que no imprimeixo res —Escup un bri de tabac per sobre la barana del porxo—. Fes-me cinc cèntims. 
 —No he trobat res sobre la Casa Zerelli després dels anys vuitanta. La va comprar un conglomerat empresarial amb seu a Mònaco i m’ha estat del tot impossible saber qui és l’actual amo. 
 —Zerelli? Aquest és un nom que feia temps que no sentia —Assenyala cap a la silueta de la mansió a l’horitzó—. Aquí sempre li hem dit la casa del turó. 
 —En totes les escriptures de compra posteriors als anys quaranta apareix amb el sobrenom Casa Zerelli. He rastrejat l’origen a una família italo-americana què... 
 —Ja, ja! Els Zerelli de la màfia de Detroit. Ja ho sabíem. Tot i que el darrer dels Zerelli que hi va viure encara no s’havia fet un nom dins la Cosa Nostra. 
Em disposo a continuar explicant les meves troballes, però decideixo que em farà més servei callar-me i escoltar. El veig amb la mirada perduda, dirigida cap a la casa del turó, però com si no hi fos del tot aquí i ara. 
 —Saps? —diu després d’acabar-se la cigarreta i començar a fer-se’n una altra— La casa no sempre ha estat fosca i tenebrosa. Quan jo era un nano, podies veure el jardí ple de canalla jugant, corrent amunt i avall. Amb ma germana acostumàvem a amagar-nos entre els matolls i espiar-los. Hi havia un munt; germans, cosins... Un munt, ja et dic. 
 —Eren tots de la família Zerelli? 
 —No pas. L’estiu era un no parar de gent anant i venint. Els llums de la casa estaven encesos nit i dia. Les corredisses i riallades de la quitxalla i la música se sentien des de la carretera. 
S’aixeca i entra dins la casa sense dir res. Torna passats uns minuts amb una petita nevera portàtil. Quan l’obre veig que és plena de gel i llaunes de cervesa. En treu una i me l'ofereix. La prenc. Suposo que una birra em farà oblidar la flaira embriagadora del tabac. 
 —Però va arribar un dia que totes les finestres van aparèixer tancades. Ni mainada fent xerinola, ni música. Res, com si mai hi haguessin viscut allà. 
 —Això va ser cap als volts de l’any... 
 —Potser feia un parell de setmanes que el president Truman acabava d’enviar els nostres soldats a Corea —Es dona uns cops al front provant de fer memòria—. Juliol del cinquanta. 
 —No hi ha cap registre que la casa canviés de mans durant aquells anys. 
 —I segurament no hi va canviar. Però, així i tot, un parell d’anys després, la casa deixà d’estar buida. 
El veig fer una salutació amb la mà a una senyora gran que arrossega un carro ple de verdures. 
 —La Betty només menja verd —m’explica assenyalant la dona—. Sempre em diu que hauria de deixar de menjar carn, però ja soc massa vell per deixar els costums de tota una vida. 
Escura el que li resta de la llauna i la deixa al peu del sofà. En treu una altra i me l’ofereix, però encara tinc la meva a mitges. L’obra i fa un bon glop abans de seguir. 
 —Aquí on la veus ara, la Betty era tota una bellesa quan era joveneta. En vaig estar ben penjat quan érem nens, però quan va passar allò de la mare vaig allunyar-me’n. 
 —Ja me’n va contar una mica d’això, però voldria... 
 —No pateixis noi. Ara t’ho explico tot. 
Comença a fer-se una nova cigarreta i jo buido el que em queda de la llauna per provar de resistir-me’n. Em fa un gest amb el cap assenyalant la nevera i li faig cas. Obro la llauna mentre ell llepa el paper i acaba. 
 —La meva mare no va desaparèixer, de fet, sabíem perfectament on estava. Alguns vespres, amb el pare, anàvem en cotxe fins a la corba de la carretera darrere el vell molí. Des d’allà veiem la casa del turó. Ens hi passàvem hores vigilant. Tot i que hi havia electricitat, a les finestres només hi havia llum d’espelmes. 
 —La seva mare hi va anar a viure? Amb qui? Per què? 
 —Paciència. Deixa’m destramar la història a la meva manera. 
 —Disculpi. 
 —Els meus pares s’estimaven, però potser no s’estimaven prou. Quan van tancar la fàbrica i va quedar-se sense feina, va començar a beure una mica. I quan dic una mica, vull dir que acabava borratxo cada nit. Anava fent cosetes aquí i allà, però anàvem ben justos. Un dia, la mare va tornar del mercat amb la notícia que una gent s’havia instal·lat a la casa del turó i que buscaven algú per fer neteja. El pare s’hi va oposar, però amb les factures amuntegant-se, no va poder evitar que la mare anés cap allà a provar sort. 
 —Algú coneixia als nous inquilins? 
 —Només a un paio estirat. Un senyoret tot enllustrat que parlava amb accent de Massachusetts i era tot somriures i salutacions tocant-se el barret. Marlowe era com es presentava. Mai vam saber si era el nom o el cognom, sempre anava dient «digui’m Marlowe, els meus amics em diuen Marlowe», però dubto que tingués cap d’amic. 
 —No he vist cap Marlowe als registres de la casa. 
 —No m’estranya. Tampoc n’era l’amo, si és que algú va comprar la casa del turó en aquella època. 
Va prendre una nova cervesa i me’n va oferir una altra. Sorprès, vaig adonar-me que m’havia acabat la meva, vaig fer que sí amb el cap, tot pensant que si volia estar atent, potser hauria de deixar de beure. 
 —Qui era, doncs? 
 —No el vam arribar a conèixer mai. Només vam saber-ne el nom: Bartók. 
 —I la seva mare? No els va explicar res d’en Marlowe o d’aquest Bartók? 
 —La mare va començar a tornar cada cop més tard de la feina a la casa del turó. Venia molt cansada i, amb prou feines, ens feia quelcom senzill de sopar abans d’anar-se’n al llit. No ens deia gaire cosa, només que la casa estava plena d’andròmines que calia netejar i que hi havia feina per mesos. 
 —Algú més hi anava a treballar? 
 —El meu pare s’hi va oferir a ajudar-la, però la mare va dir que no era possible. Que l’amo de la casa era una persona molt reservada i que no volia ningú més voltant per la casa —Deixa anar un sospir llarg que, no sé per què, em posa trist i en tensió—. Una nit, la mare ja no va tornar. 
 —Però, de segur hi devia haver una investigació, oi? 
 —És clar que hi va haver una investigació. Però la nit que ma mare va desaparèixer, mon pare estava tan borratxo que va acabar passant la nit al calabós quan va presentar-se cridant a la comissaria. L’endemà, després de dormir la mona, va explicar que la seva dona havia desaparegut i que segur que estava segrestada a la casa del turó. Però tothom, i quan dic tothom parlo de la policia i tota la gent de Linden Town, pensava que la mare havia marxat, farta d’aguantar al meu vell i les seves merdes amb la beguda. 
 —La policia va investigar a aquest Bartók? Van anar a la casa? 
 —Sí. Donat que era allà el darrer lloc on havia estat vista, era el punt on començar a buscar. Però no van trobar-la. 
 —Van entrar-hi? 
 —No van tenir cap problema per fer-ho. En Marlowe els va acompanyar i els va fer un tour complet, soterranis i tot. 
 —I en Bartók? 
 —De viatge, aparentment. I, evidentment, lliure de tota sospita. 
 —Així doncs, no van tornar a saber-ne res d’ella. 
 —Jo no i mon pare tampoc. Ma germana sí. 
Em quedo callat. Tinc mil preguntes, però no sé per quina començar. Millor el deixo a ell decidir per on continuar. 
 —La meva germana es va posar malalta poc després de la desaparició —El seu to de veu comença a sonar emprenyat—. Elsmetges ho dirigien tot cap a la tristor per la marxa de la mare. Depressió, anèmia, desànim... Van medicar-la, van examinar-la, van recomanar descans, activitats físiques... Però un matí em va confessar que la mare la visitava cada nit. 
 —Com? 
 —Cada mitjanit li picava al vidre de la finestra i li demanava que la convidés a entrar. Ma germana tenia l’habitació a la segona planta —Assenyala cap a dalt amb el polze—. Així que, en paraules de la meva germana, la mare surava fora de la finestra fins que li obria i la deixava entrar. 
 —Això és impossible. 
 —Correcte. Però estic convençut que no estaries investigant la casa del turó si no fos pels rumors, oi? 
No puc contestar. M’està explicant exactament allò que esperava trobar. Les històries sobrenaturals a la zona convergien a la casa del turó, però mai haguera pensat que trobaria una cosa així. 
 —Quan em va confessar que la mare la visitava, vaig intentar de veure-la, però mai vaig aconseguir quedar-me despert. Sortia el sol i obria els ulls per trobar la finestra oberta de bat a bat. Un matí, la meva germana s’estava molt quieta. Tan quieta que vaig espantar-me molt. Vaig poder despertar-la i arrossegar-la fora del llit. Vaig despertar el pare a crits mentre baixava les escales provant de no deixar caure ma germana. 
Tanca els ulls i respira profundament. Veig com de trasbalsat està en les furioses expiracions que fa. Espero que segueixi sense atrevir-me a parlar. 
 —A l’hospital la mateixa cantarella: anèmia. Però un cop els confesso el que ma germana ha explicat sobre les visites de la mare, afegeixen brots psicòtics causats per trauma emocional. 
 —Però cabia la possibilitat que tinguessin raó, no? 
Em mira amb una intensitat que m’aclapara. M’espanta la possibilitat que s’aixequi i decideixi atacar-me. 
 —És clar que sí —Llença la llauna buida dins la nevera i pren una altra—. Els metges sempre tenen raó, fins i tot quan s’equivoquen. Ma germana no va sobreviure una sola nit a l’hospital. A mi no em van deixar quedar, però el meu vell sí. Quan la infermera va passar, de matinada, fent la seva ronda, va trobar la finestra de l’habitació oberta. La meva germana jeia amb els ulls oberts i una mà estirada cap al meu vell, com si el volgués despertar, però va morir sense ningú al seu costat. 
 —Déu meu! Déu meu! 
 —No, noi. Dubto molt que Déu tingués la mirada posada en aquest petit poble aquells dies. 
Torna a treure la bosseta de picadura i comença a fer-se un cigarro. Aquest cop no me n’ofereix així que li demano. Mentre em preparo la primera de les cigarretes que em fumaré aquella tarda, li demano que va passar amb la casa del turó. 
 —Res no va passar —M’acosta el llumí perquè encengui el tabac—. El pare i jo vam tornar després del funeral a la corba del molí, però les finestres tornaven a estar tancades i no es veia que hi visqués ningú. Tornant al poble vam fer algunes preguntes i vam descobrir que en Marlowe havia anunciat que en Bartók es traslladava de tornada a la seva Hongria natal. 
 —He d’investigar a aquest Bartók. Qui és? Què és? 
 —Bona sort. No crec que trobis res. 
 —Doncs en Marlowe. Segur que en Marlowe sí que ha deixat algun rastre. 
 —Busca, però tampoc crec que trobis cap rastre. A hores d’ara ja tindran algú nou donant la cara per ells. 
 —De què estem parlant aquí? Seriosament, estem parlant de... de què? 
 —De vampirs —Deixa anar una rialla sense cap mena d’humor—. Estem parlant de vampirs. 
 —Llavors la seva mare... 
 —Ma mare li va xuclar la sang a ma germana fins a matar-la i va fotre el camp amb en Bartók a on merdes marxessin. 
 —Però... Això... Però... No pot... 
 —Respira noi. Fes una bona pipada a la cigarreta, un bon glop a la cervesa i respira fondo una estona. 
Poso el cap entre els genolls i vaig fent inspiracions lentes i llargues. Quan aixeco el cap, el vell em mira amb determinació. 
 —Millor? 
 —Com ha pogut quedar-se aquí? —Se m’escapa la mirada cap a la silueta fosca i desesperant de la casa que descansa sobre el turó— Aquí, a la vista d’aquella casa. 
 —Per què encara espero que ma mare torni i saps què? —Assenyala cap a la casa del turó— Fa dues nits que torna a haver-hi llum a les finestres. Una llum tremolosa, com d’espelmes. 
 —Pensa anar-hi? Què s’ha tornat boig? 
 —Anar-hi? Per què? —Comença a embolicar una nova cigarreta— Ma mare ja sap on visc. I el meu dormitori està a la planta baixa. 
No sé què dir, així que callo. M’aixeco de la cadira de jardí on he estat tota aquesta estona i li faig un gest demanant si puc seure al seu costat, al sofà. Em deixo caure i prenc la cigarreta que m’ofereix. Ens estem així, en silenci, mentre la llum va marxant, amb la vista clavada a la casa del turó. 

Comments (0)

Write a comment

Log in with your account or sign up to add your comment.