El dia que vaig trencar-me del tot era de nit. Jo abans treballava al Metro. De fet, obria el metro a quarts de cinc i preparava l’estació o el tren per facilitar el transport de la gent més matinera. Fins al dia que no vaig poder fer-ho més. Feia mig any que treballant després d’una primera baixa llarga de gairebé cinc mesos. Desembre acabava de començar i, tot i fer setmanes que amb la depressió, l’angoixa i l’estrès provant d’enfonsar-me, jo volia seguir treballant. “Ja vaig estar de baixa el nadal passat” —li deia a la meva dona—. “No vull ser d’aquesta gent que s’agafa la baixa sempre per festes”. Ella em cuidava i em sostenia i em suportava, intentant fer-me acceptar que no estava per treballar. Fins que el meu cap i el meu cos van dir prou. 

En castellà tenen una dita que com més vell em faig, més estúpida trobo. ‘Querer es Poder'. Suposo que és perquè, amb el temps, se’t van acumulant les coses que has volgut i no has aconseguit i t’adones de la futilitat d’aquesta manera de pensar. Per molt que vulgui que una editorial em publiqui els llibres, no puc aconseguir que cap se n’interessi. Per molt que vulgui no trobar-me pensant idees mòrbides, no puc evitar-les. Per molt que vulgui que els meus fills no tinguin problemes per connectar amb la gent, no puc esborrar-los el TEA. 

Hi ha una diferència abismal entre el No Vull i el No Puc. Pots estar tan cansat, angoixat i estressat que no vols anar a la feina; però t’aixeques i hi vas. Tard, sense dutxar, enfadat; però t’aixeques i vas. Pots estar en les mateixes condicions i, si pots escapar-te’n, truques avisant que estàs empiocat i que no aniràs. En aquests dos casos, s’aplica el No Vull, no hi ha voluntat d’anar o de fer qualsevol cosa que toqui fer, però d’una manera o altra, hi ha una decisió que es pren: M’aixeco i vaig o Em quedo al llit i no hi vaig. 

A mi el despertador em sonava a les 03:33 (la suma de les xifres és múltiple de 3) i una segona alarma a les 03:42 (vegeu comentari anterior). Els dos cops vaig prendre el mòbil per silenciar l’alarma però cap de les dues vegades vaig fer intent de sortir del llit. Feia hores que estava despert en mig de pensaments fúnebres, atacs de pànic i una desolació enorme que em pesava com una llosa i m’impedia llevar-me. La meva dona va tombar-se i em va tustar l’esquena. “Ep, que arribaràs tard” —va dir-me. Li vaig dir que no aniria a treballar. Va preguntar-me si tenia festa i havia posat el despertador per error i li vaig dir que no. Que no podia anar a treballar. No Puc. No hi havia la possibilitat d’escollir. Jo volia aixecar-me. Aixecar-se era la cosa normal i esperable, no desitjable, a ningú li agrada matinar tant; però era el que tants cops havia aconseguit fer. El meu cos no obeïa. La meva ment estava accelerada i al mateix temps confosa. No Podia. La malaltia m’havia robat la capacitat de decidir. Ni tan sols vaig avisar a l’empresa, va haver de trucar la dona i parlar amb un dels meus superiors per notificar que no aniria. Jo estava al llit plorant, pensant en la futilitat d’haver rebut la formació de trens no feia un mes després de mesos sense poder conduir; la meva feina preferida era anar amunt i avall per les vies. Pensant en un altre nadal que passaria sense treballar i sentint-me malament pels meus companys i per mi mateix. Pensant que viure d’aquella manera no pagava l’esforç. Ja no he tornat a conduir el metro. Dos anys després em van concedir una incapacitat pel meu lloc de treball: No Puc conduir vehicles ferroviaris i No Puc treballar de cara al públic. En el cas de l’atenció al client, no em dol gaire, era una feina que no se’m donava malament però no m’agrada parlar amb desconeguts. Però conduir trens... Encara VULL fer-ho i em fot molt saber que per molt que vulgui, no podré fer-ho. 

Aquesta és la diferència entre el No Vull i el No Puc; la capacitat de decidir que una de les dues opcions ens manlleva. Hi ha gent que no pot suportar que les rajoles estiguin mal col·locades però les trepitgen i a l’estona ja no hi pensen. Hi ha gent que No Pot suportar això de les rajoles i ha de passar trepitjant només les que estan ben col·locades o canviar de vorera i, molt possiblement, hores després encara estarà donant-li voltes al tema, fins i tot, arribant a no poder desenvolupar-se amb normalitat. Tothom té pensaments mòrbids o violents però el nostre cervell No Vol que patim així que no els deixa arribar a la nostra consciència. Excepte quan el nostre cervell No Pot bloquejar aquests pensaments i et quedes lluitant amb idees que no voldries tenir: morir-te, barallar-te, fer-te mal, fer-li mal a algú... Si estàs en un bon moment, prens la medicació adequada o tens un cas molt lleu de qualsevol de les merdes que poden afectar a la salut mental, no tires endavant amb aquestes idees perquè fas servir el No Vull. Però la lluita constant, desgasta. I, de vegades, guanya el No Puc. 

Algun dia, si pot ser que sigui d'aquí a pocs anys, espero estar, si no lliure, sí prou centrat perquè no fer coses, sigui un acte voluntari, un No Vull que em surti de dins. Mentrestant, hauré d’anar saltant les rajoles que no estiguin ben posades; posant les alarmes en hores, les xifres de les quals siguin múltiples de 3; no capficar-me perquè està de moda portar les ungles pintades de colors diferents; que les butxaques de la gent que em trobo pel... Us en feu una idea, oi?