Alert: Your browser does not support full functionality of our app and you may experience certain errors. We recommend that you use Chrome, Firefox or Internet Explorer Edge instead.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 44
    Subscribers

Patience. Axl Rose vs Chris Cornell.

Una relació sentimental demana de molts ingredients. Un dels més importants és la paciència. És impossible estar sempre en la mateixa longitud d’ona, constantment sincronitzats. Hi ha dies que un necessita companyia i l’altre vol solitud, per exemple. Patience (paciència) és una cançó dels Guns N' Roses de l’any 1989. La lletra parla d’un home que li explica a la seva parella que només cal ser una mica pacients, que el què tenen és massa bo per no prendre’s les coses amb calma. Que tot acabarà bé perquè s’estimen molt. L’Axl Rose la va presentar als seus companys i els hi va quedar un temassu. Ara, en Chris Cornell va fer-ne una versió que va publicar-se després de suïcidar-se i que la supera. De molt. Sobretot pel significat de la lletra segons qui la canta. 
L’any 1989, l’Axl Rose estava en una relació estable que acabaria en matrimoni amb l’Erin Everly, filla d’en Don, un dels Everly Brothers. Ella és la noia de la qual parla l’Axl a Sweet child o’ mine, la noia dels ulls més blaus, com un cel que volgués ploure; aquella a la que ell mai voldria veure ni amb una unça de patiment als ulls. També és aquella de la qual abusava físicament i emocionalment, a la qual insultava i tractava d’imbècil davant dels amics i, fins i tot, donava cops de puny en públic. Coneixent el context, la lletra de Patience deixa de ser un cant romàntic a l’amor tranquil i a la confiança d’un futur plegats i esdevé la típica disculpa de tants maltractadors. Tingues paciència, canviaré, veuràs com ho arreglarem, jo t’estimo molt, no pots deixar-me que sense tu no sóc res... 
Això és una opinió personal, d’acord? L’Axl Rose no em sembla una bona persona. Quan no teníem internet per sobresaturar-nos amb informació dels nostres artistes, ja semblava tenir una fama pèssima: baralles, divismes, drogues, alcohol, infantilisme extrem... Ara he llegit alguns articles que parlen de la seva mala salut mental ja des de jove, com mai ha abusat de les drogues; fins i tot, la víctima del seu maltractament ha estat arrestada per violència domèstica. Però totes aquestes coses, no netegen el fet que l’Axl Rose és millor músic que persona. Patience segueix sent una gran cançó dels Guns N' Roses, igual que Sweet child o’ mine, però ambdues estan basades en una relació tòxica idealitzada per una persona igualment tòxica. 
Quan em va aparèixer la notificació que en Chris Cornell havia publicat una nova cançó a YouTube vaig tenir un ensurt. Ja feia temps que havia mort i no m’ho esperava. Però vaig entrar-hi i vaig escoltar la seva versió de Patience. Si heu llegit el meu llibret sobre les meves experiències amb la depressió, el suïcidi i la música, sabreu com m’agradava tota la carrera d’en Chris. Fins i tot el títol «Un esclau al jardí sonor» és una barreja dels noms de dues de les seves bandes: Soundgarden i Audioslave. El grunge em va agafar de ple en l’època que t’enamores de les cançons tan com de les persones: l’adolescència i els primers anys de convertir-te en adult. I dos dels meus preferits, en molt bona part per les seves lletres, en Kurt Cobain i en Chris Cornell. Però per molt que admiri a en Cobain, sempre em va caure molt millor en Chris. I sembla que no soc l’únic. Quan va morir, milers de persones van expressar la seva admiració i el seu respecte. I hi ha ben poques veus explicant coses negatives. Tot són històries de com de generós i amable era. Així que quan vaig sentir Patience, vaig plorar. Estava sol davant l’ordinador, era tard i tothom dormia, i vaig plorar mentre escoltava un cop i un altre la cançó. I tota l’estona pensava en com encaixava la vida d’en Chris en ella. Tota una vida patint depressió, sabent que un moment de felicitat dura el que dura i que en qualsevol moment un pensament de merda t’ho espatlla tot. 
La meva vida els darrers anys no ha estat fàcil, he hagut d’assumir que la meva salut mental està una mica perjudicada i que he de cuidar-me. Però la de la meva dona no ha estat més simple encara que no tingui depressió. Bé, té la part de la meva que li ha caigut a sobre. I sabeu que ha salvat la nostra relació, fins i tot quan hi va haver moments que no semblava que ens en sortiríem? Bingo, la paciència. La infinita paciència que ha tingut la meva estimada Núria fins que he pogut iniciar el camí per sortir del pou. Així que en Chris va prendre una gran balada que parlava de les excuses que un maltractador dona a la seva víctima per seguir junts i la va convertir en un cant a l’esperança que l’amor pot guanyar-li la partida a la foscor. Només ens cal una mica de paciència. Just a little patience...