La nau va iniciar un canvi de rumb no programat. Això no podia voler dir més que una cosa. 

—Enemics a la vista —crido per despertar els companys. 

Salto de la llitera mentre els companys encara processen el meu crit. Quan sona la sirena, ja estic corrent cap al meu lloc. Quan arribo en Hoa ja ha iniciat les rutines de localització. Totes les parets de la sala s'il·luminen i comencen a escopir dades. A la paret central, tot i semblar que s’hagi obert una finestra, només ha aparegut un mapa estel·lar amb una pila de punts de color vermell per representar les naus enemigues; en blau, la Sapiens, la nostra nau. 

—Que fills de puta, Karihini —deixa anar l'Hoa—. Han esperat que estiguéssim a tocar del punt d’activació del warp per aparèixer. 

—Però com han sabut per on faríem l’aproximació? 

—No ho sabien —fa un gest amb la mà i amplia el mapa—. Mira. 

Ara el punt que és la Sapiens s’ha fet tan petit que gairebé no es veu. En mig de la pantalla hi ha el punt de color taronja que indica el vòrtex per on hauríem de fer el salt. Prop nostre, els tres punts dels nostres perseguidors. A la mateixa distància, aproximadament, i apropant-se al vòrtex, cinc grups de tres naus, totes en trajectòries perpendiculars entre elles. La Sapiens anava directe a convergir amb totes elles si no canviàvem de rumb. 

—Divuit naus? 

—Divuit naus, Karihini, divuit refotudes naus. 

—Però això és gairebé un terç de la flota dels Rerekē —En Hoa fa que sí amb el cap amb la cara rígida—. Que merdes hi portem al moll de càrrega? 

L’intercom xiula i ens diu que el responsable d’estratègies ha d’anar al pont. Miro l'Hoa, en principi no hem fet el canvi de torn i segueix sent ell el responsable. 

—Vés-hi tu, Karihini —Fa un moviment amb l’índex assenyalant les parets—. Jo m’espavilo millor amb les dades concretes. Ets tu la que domina les estratègies. 

Li poso una mà a l’espatlla abans de sortir a la carrera. 

El pont de comandament és ple. No és una cambra amb molt d’espai i ara ja hi som cinc persones: el capità Rangatira, el tinent Parau de comunicacions, la tinent Kaihanga d’enginyeria, jo mateixa i el senyor Ngaropouri que ningú, excepte el capità potser, sap que coi hi fot a la Sapiens. 

—Opcions? —demana el capità. 

—Poques, Capità —explico mentre llenço les dades des del meu dispositiu de comunicació a la taula —. Estem en trajectòria d’intercepció amb divuit naus hostils. 

—Divuit? 

Amplio el mapa estel·lar i assenyalo els punts vermells. 

—Sí senyor. Un terç aproximat de la flota dels Rerekē es trobarà amb nosaltres abans d’arribar al vòrtex i poder activar el motor de warp, cosa que ens faria deixar-los enrere però... 

—Però? 

—Però no crec que tinguem temps de fer el salt, Capità —Avanço la simulació que m’acaba de passar l’Hoa seixanta-tres hores endavant—. En menys de tres dies, depenen de les maniobres que fem per evadir el foc de les tres naus que ens segueixen, convergirem amb les altres quinze naus i és pràcticament impossible que esquivem el foc combinat de totes les naus abans d’arribar al vòrtex. 

—Estàs dient que estem perduts. 

—No pinta gaire bé, Parau. Estem en un racó de la galàxia per on no hi ha gairebé ningú que no vingui a fer servir el vòrtex. Estem a setmanes de qualsevol nau de guerra que ens pugui venir a donar un cop de mà i és gairebé segur que els Rerekē tenen un talp que els ha informat de la nostra operació —Miro al senyor Ngaropouri, l’únic civil a la sala—. No tinc ni idea de què transportem, però sembla que els nostres perseguidors no volen que arribi a destí. 

—Un talp, Karihini? —em demana el capità— Això és una acusació molt greu. En què està basada. 

—Senyor Ngaropouri, a part de vostè i el capità, qui més sap el destí i el contingut de la nostra càrrega? 

El capità està a punt de parlar però el civil el talla amb un gest de la mà. 

—Els Rerekē saben que transportem, segur. Fa mesos que ho busquen. Sobre què és... Ningú dels presents necessita saber-ho i no ho revelaré. El destí és un dels diversos possibles als quals es pot arribar fent servir aquest vòrtex. Però el destí final és accessible des de, almenys, dues zones de warp més. 

—Així veig dues opcions —explico aixecant dos dits—: Els Rerekē han dividit la seva flota en tres, i han anat a vigilar els tres vòrtexs, cosa que em sembla estúpida perquè deixarien el seu planeta completament desprotegit. I dos, algú els ha fet saber que ens dirigíem a aquest punt en particular. 

En Ngaropouri va fer que sí amb el cap abans de tornar a parlar. 

—Hi ha una cosa que podem donar per segura i no diré perquè, ja que seria donar pistes sobre la càrrega. És molt improbable que busquin destruir-nos. Volen recuperar allò que transportem. 

—Kaihanga, quant de temps trigaríem a accelerar a la màxima velocitat? 

—Trenta-sis hores, Capità —respon l’enginyera—. Trenta si no fem les comprovacions de seguretat de les unitats vitals. 

— Karihini, quines possibilitats tenim d’escapar per velocitat? 

Faig uns càlculs mentals mentre repasso les característiques de les naus de les quals hem d’escapar. Demano uns minuts i els deixo discutint opcions mentre sospeso les nostres possibilitats. Torno amb les males notícies. 

—Ínfimes, senyor —dic sense provar d’esmorteir el cop—. Dubto que tinguem més combustible que les divuit naus i els creuers Rerekē tenen almenys la mateixa capacitat acceleratriu que la Sapiens. 

—Llavors només ens queda negociar. 

—No pot fer això, capità —crida en Ngaropouri—. No podem caure en mans del Rerekē; ni nosaltres, ni, sobretot, la nostra càrrega. 

El capità fa un gest amb la mà per fer callar tothom i es queda mirant els punts que dibuixa a la taula el mapa que hi ha posat. Finalment, fa que sí amb el cap. 

—Karihini, no és segur que intentem escapar a màxima velocitat, però iniciï les comprovacions de seguretat —Es deixa caure a la butaca de control del pont i ens fa un gest a tots perquè marxem—. Deixeu-me un parell d’hores per pensar i ens tornarem a reunir. 

Tothom va cap a la porta però abans no surti, prenc a l’enginyera de la màniga i la faig quedar. 

—Capità? 

—No crec que hagin passat dues hores Karihini —diu amb to sec. 

—No senyor, però hi ha una possibilitat que no he volgut explicar davant dels altres. 

—I això? 

—Senyor, algú ha informat al Rerekē del nostre pla. Mentre no sapiguem qui, millor mantenir la discreció. 

El sospir del capità és llarg i profund. S’aixeca de la butaca i torna a la taula. 

—La possibilitat de la qual vol parlar-me és entrar al vòrtex a màxima velocitat? 

El miro sorprès abans de fer que sí amb el cap. 

—Perquè no ho fem això, Kaihanga? 

—Perquè tècnicament, la nau no aguantaria. 

—Tècnicament? 

—Bé Capità. No vull sonar irrespectuós o donar a entendre que no sap de què parla —L’enginyera perd la veu uns segons abans de seguir—... però les possibilitats de sobreviure han augmentat considerablement en els darrers anys. 

—Què vol dir? 

—Què a la pràctica sempre s’ha pogut passar pels vòrtexs a altes velocitats. Només que naus automàtiques. Les unitats vitals no estaven preparades per aguantar tanta pressió. Però ara, el problema seria només la nau. 

—Digues al capità quines possibilitats tenim de passar el vòrtex a gairebé tota la velocitat. 

—Força altes, senyor. El problema és que hi hauria avaries, gairebé segur. I si els sistemes que deixen de funcionar són els motors o el sistema de manteniment vital doncs haurem begut oli. 

—I suposant que sortíssim amb la nau sencera a l’altra banda del vòrtex, arribaríem allà on volem anar? 

Poso una mà al braç de la Kaihanga. 

—Hi ha la possibilitat que hi hagin algunes errades de càlcul. Per això vull la seva aprovació abans de parlar amb l’oficial de navegació Mahere. Hauríem de dissenyar una ruta que permetés les maniobres d’evasió mentre ens dirigeix cap al punt exacte per on entrar al vòrtex sense alertar als Rerekē dels nostres plans. 

—Les sis hores de les rutines de comprovació seran suficients, Karihini? 

—Ho hauran de ser, oi senyor? 

—Endavant, doncs. Però discreció. Com menys persones sàpiguen que farem, millor. 

Sortim del pont de comandament; la Kaihanga a preparar els sistemes per acceleració màxima i jo a preparar una ruta digna d’una història de ciència-ficció.