La picor va començar just on s'acabava el tatuatge. Gairebé semblava que una de les potes de l'aranya era la responsable de l'esgarrapada del seu avantbraç. En realitat, era obra seva. Sense pensar, va continuar gratant i gratant fins a aconseguir aixecar-se la pell. Es va llepar el dit, netejant-lo de sang. Però no va trigar res a distreure’s de nou i tornar a gratar i gratar, empitjorant i engrandint l'esgarrapada fins a convertir-lo en una ferida. Ara el forat començava a tocar de la pota d'aranya, com si l'insecte no fos de tinta i, animat, es dediqués a excavar sota la seva pell. 

 L'aire fresc a la sortida de la fàbrica li va fer posar-se la jaqueta. La picor seguia i, encara que intentava mitigar-la fregant la tela de la màniga a la ferida, cada vegada es posava més nerviós. Pujà al cotxe i va deixar caure la jaqueta al seient del darrere. El teixit de la mateixa havia absorbit bona part del flux, però en deixar lliure el braç, la sang va lliscar cap al canell de la mà que subjectava la palanca del canvi de marxes. El tall estava prou obert perquè s'apreciessin a la perfecció dos costats ben diferenciats; com els llavis bruts de carmí d'un somriure tort. Va prendre un dels costats i va estirar, primer amb suavitat, temorós del dolor que li podia sobrevenir, però, sense poder evitar-ho, va donar una estirada que va aixecar un bon tros de pell. 

 Va enfonsar els dits en l'espai sota l'esquerda i va rebuscar, fins que una de les seves ungles va enganxar a una cosa dura. Va pessigar la seva troballa i va estirar fins a aconseguir treure a la vista un cable. Li semblà que la cobertura era marró; tanmateix, la sang i el greix li feien l'efecte que podria ser blanc. Es va netejar els dits a la camisa i els va passar pel cable, arrossegant la brutícia: efectivament, era un cable blanc. 

 D'un estoig escolar que guardava a la guantera, va treure unes tisoretes de tallar ungles i les va obrir, posant-les a cada costat del cable. Va respirar profundament diverses vegades abans d'atrevir-se a tallar. L'instant que el cable va quedar seccionat, la mà al final del mateix va quedar com morta, penjant del canell com si no pertanyés al seu braç. No va notar res quan es va punxar la punta del dit índex amb les tisores. No sabia si el cable era solament la connexió de la mà amb el seu sistema nerviós o si també actuava com un tendó. De l'estoig va treure un encenedor. Mai havia fumat, però sempre portava un encenedor, per si necessitava cremar alguna cosa. Va fondre els extrems del cable per a pelar la cobertura plàstica i empalmar-los. Treballar amb una sola mà li va dificultar molt l'operació; amb cada estirada que donava, la mà se li tancava i es plegava cap al colze. Quan va acabar, tenia els dits mig contrets, amb l'extremitat formant, ni un puny, ni una mà oberta. Semblava una urpa al final d'un canell tort i tibant. 

 Va conduir, amb molta dificultat, fins a l'aparcament del seu edifici. L'urpa no tenia prou força per a accionar el canvi de marxes i es veié obligat a fer servir la mà esquerra encreuada sota el braç dret mentre subjectava el volant amb la barbeta. Va aparcar i, amarat de suor, va agafar l'ascensor fins a la planta on vivia. Tenia les claus a la butxaca de la dreta i l'urpa era incapaç d'introduir-se a la mateixa per treure’n les claus. Amb el cos doblegat cap a un costat, va ficar la mà esquerra a la butxaca dreta i va treure el clauer. Va anar directament al safareig, lloc on guardava també les eines i materials per a arreglar la casa. Va agafar unes tenalles i un tornavís de la caixa, juntament amb una mica de cable i cinta aïllant. Va desfer l'empalme potiner que s'havia fet al cotxe i, amb un tros de cable nou, va allargar la connexió. Després de tapar tots els cables pelats amb cinta aïllant, va provar d'obrir i tancar la mà. Tot va funcionar amb absoluta normalitat. 

 De la ferida van començar a sortir insectes. Petites aranyes, molt semblants a la que guarnia el seu avantbraç en forma de tatuatge. Les va anar apartant, deixant-les caure a terra. Després van aparèixer mosques i minúscules paneroles que, obrint les ales, van marxar volant. Va pessigar i estirà un centpeus que es resistia a desallotjar l'espai. Va furgar amb el dit l'interior de la ferida, intentant acabar de treure totes les bestioles que semblaven habitar dins del seu braç. 

 Va deixar córrer l'aigua pel braç fins que únicament va quedar la pell penjant, i el múscul i el greix nets de sang, insectes i fluids diversos. Va gastar una ampolla sencera de tintura de iode i gairebé tot un tub de cola impacta per a tancar la ferida. Mentre sopava a la taula de la cuina, veient les notícies, la picor va tornar. Va pensar que potser seria bona idea anar obrint ferides per la resta del cos per a expulsar qualsevol habitant no censat que pogués haver-hi, però va decidir que no li venia de gust improvisar. Necessitaria un bon bisturí, un munt de bastonets de cotó i iode i cola impacta a granel.