Soc molt fan, però molt fan, de les col·lectivitats: les cooperatives, les associacions veïnals, els sindicats (tots ells), els casals d’avis... Però encara soc més fan de la responsabilitat personal. No ens enganyem, si tothom es fes responsable dels seus actes i decidís per si mateix aportar quelcom al grup i participés activament al seu nucli més pròxim, coses que ara semblen imprescindibles quedarien obsoletes. El sindicalisme no serviria de res si cada treballador es fes responsable de la defensa dels seus drets. El feminisme no tindria raó de ser si visquéssim en una societat igualitària, inclusiva i justa, on el patriarcat fos ficció i el sostre de vidre fos una claraboia i punt. Es podria dir que soc anarquista, però ningú ho pot ser així que no ho faré. Si m’he de declarar membre d’alguna ideologia us diria que soc un comunista de fireta, un anticapitalista amb més possessions de les que necessita i un mestre en l’art de no donar per sabut que o qui s’equivoca. 

Prenem el tema Palestina. Vaig descobrir la diferència entre antisemita i antisionista a l’adolescència, xerrant amb gent que deia coses com «Ojalá Hitler hubiera durado un par de años más» que una estona més tard, anava a la seu d’una associació de defensa dels drets dels gais a donar-se d’hòsties amb els skins que realment creien que «Ojalá Hitler hubiera vivido mil años». Em vaig discutir fort amb alguns d’ells, provant-los de fer entendre que anar contra els jueus només era anar en contra d’Israel tangencialment, que només una ínfima part dels jueus vivien o eren nascuts a territoris palestins. Però és clar, eren els vuitanta i quan algú com el filòsof Escohotado surt a la tele dient que «alguna cosa tiene el pueblo judío cuando tantos países lo han perseguido» i no hi ha cap problema per ser públicament antisemita, doncs això, que ser antisemita no sembla gran cosa. 

El problema ve quan ens parem a pensar perquè queda tan clar que atacar Israel és atacar els jueus. I per poc que gratem el daurat, veiem la gran eina de llautó dels poderosos per fer la seva sense obstacles: la propaganda. L’estat d’Israel es va establir (no discutiré ni els fons, ni les formes del com) poc després de l’acabament de la Gran Guerra 2: electric bombardoo, un temps on el record de l’Holocaust estava encara present i no era tan fàcil ser negacionista (tot i que n’hi havia i no només entre els capitosts alemanys i els seus aliats). Algú i no només Israel sinó molts altres països, va començar a provar de focalitzar que atacar Israel era atacar un estat jueu i que atacar els jueus era antisemitisme; un antisemitisme idèntic al dels nazis. La gràcia (inexistent, però permeteu-me el recurs literari) és que l’antisemitisme nazi no és un invent d’ells, igual que l’esvàstica, és quelcom manllevat d’una font que no els pertanyia. Moritz Steinschneider, un filòsof austríac el va fer servir per primer cop per enfrontar-se a l’ideari d’un altre pensador que defensava que la cultura blanca (ària) era superior a totes les altres i deixar-li clar que d’altres (les semítiques) eren igual d’importants. Quines són algunes de les cultures (races, llengües, religions...) semítiques de les quals et pots fer anti? Els hebreus i els àrabs. Criticar Israel és el mateix que criticar Qatar i sovint pels mateixos motius: ambdues són teocràcies on els drets humans no es respecten i abusen del seu poder per dominar una zona determinada del món. Així que si els palestins són semites, l’Apartheid d'Israel sobre ells seria antisemitisme? I em podria allargar durant paràgrafs i paràgrafs, sobre com hi ha hebreus que no són jueus i jueus que no són hebreus; sobre com Israel tracta als jueus que sí que fa mil·lennis que viuen a Palestina. Però hi ha més temes, com... 

.... El consentiment i el comentari que he sentit personalment sortir de boca d’almenys dues dones: «Em fa por que li pot passar al meu fill només per sortir a lligar un cap de setmana». Si em coneixeu sabeu que soc autista i, de vegades, les interaccions socials em costen. El que no em costa és trobar arguments i desmuntar idees. La primera que em ve al cap després de sentir quelcom tan aberrant és «Si com a mare, l’has educat bé, mostrant-li des de la teva perspectiva de dona que significa el consentiment, no hauria de tenir cap problema» o «Jo fa cinquanta anys que vaig pel món remenant la titola a les discos i no m’ha denunciat mai ningú». Però generalment callo, he tingut uns darrers anys complicats on m’ha quedat clar que no soc prou assenyat en situacions de conflicte: acabar a cops de puny per una escopinada o amenaçar algú a esborrar-li la cara a hòsties per parlar-me amb condescendència, em fan sentir millor parlant així, davant la pantalla i per escrit. I tampoc faig servir els arguments anteriors, perquè no funcionarien mai. Dir-li a algú que no sap fer la seva feina com a manera de dur-lo al teu bàndol no fa pinta de funcionar gaire bé i si no he tingut cap denúncia és perquè potser quan era més jove, borratxo i negligent vaig tenir la sort que cap de les meves parelles trobés motiu de queixa a algunes de les accions que ara em fan avergonyir quan les penso. 

Cal aprendre la diferència entre «No és No, però de vegades vol dir Sí» i «No és No, però de vegades cal insistir». Això de l’amor a primera vista és maco i tal en una novel·la o pel·lícula, però a la vida real no acostuma a passar. Hi ha un procés més o menys llarg d’apropament on una de les parts, ben segur, estarà més penjada que l’altra. O una de les parts va més calenta que l’altra. El joc i la ronda ajuda a fer el tracte més fàcil. Però cal saber quan és un joc i quan no. És fàcil de saber? No. Cal dir que «al final farà faltar signar un contracte per poder fotre un clau» no, tot i que si et passa pel cap aquest argument, potser sí que faria falta consentiment per escrit. El que realment cal és educació. Per tothom i en tots els àmbits. Educació sexual, educació en la diversitat i inclusió i educació en qualsevol aspecte que tingui a veure amb viure en comunitat. 

M’agradaria acabar aquesta faramalla mental que us he deixat anar dient que em sap greu. Em sap molt greu creure en coses de les quals no puc ser partícip. M’agradaria molt que féssiu servir la vostra responsabilitat personal per fer d’aquest el millor dels mons, però com us ho puc demanar si jo mateix en soc incapaç. L’única cosa que em sento en el dret de demanar-vos és que dubteu. Sobretot de qualsevol cosa que tingueu excepcionalment clara, perquè no som illes, les nostres idees xoquen i es fan petons amb les idees dels altres. I les úniques idees per les quals val la pena lluitar, són aquelles que ens fan avançar a TOTS per igual i a la mateixa velocitat.