Hi ha una diferència fonamental entre que llegir et proporcioni plaer i llegir per passar-ho bé. Són dues coses molt diferents. Molta gent llegeix només literatura que la faci sentir bé i això és una opció perfectament vàlida. Però (sabíeu que venia un però, oi?) alguns també llegim pel plaer de passar-ho malament. I en Jeremy Robert Johnson és un dels escriptors més malaltissos i sàdics del mercat editorial. Ciudad revientacráneos va ser de les primeres coses que vaig llegir i gaudir gràcies a l’Editorial Orciny. L’Hugo Camacho fa una feina enorme portant-nos a casa històries de gènere Bizarro que molt poca gent s’atreveix a publicar aquí. I el malparit d’en Jeremy és un dels autors del seu catàleg. 

En aquesta novel·la, El Sueño de los jueces, m’ha clavat un ganivet d’autoconsciència allà on més mal em podia fer: viure amb por. La història és ben senzilla i qualsevol s’hi pot identificar. Una família torna d’una festa d’aniversari infantil quan el pare descobreix que els han entrat a robar a casa. Atemorit que els lladres encara siguin dins la finca, envia la dona i la filla a casa dels sogres i torna dins, a «fer-se càrrec de la situació». Només que la situació està molt lluny de ser res del que pugui fer-se’n càrrec ell mateix. La narració va passant de registre en registre, saltant de lladres i serenos a sobrenatural per acabar parlant de masculinitats i de com ens enfrontem al passat. Evidentment no us faré espòilers, però ja us podeu imaginar que no acaba igual de bé que una pel·lícula de Disney. 

El pitjor del llibre (o el millor si sabeu que vull dir) és com de proper et sents amb el protagonista, com de normal i corrent sembla tot abans que l’autor et foti el mastegot que et deixa amb ganes d’encendre tots els llums de la casa encara que sigui ple dia. Juga amb la por a sortir-se d’uns marges que ningú sap ben bé on són i que es fonamenten en creences que tots coneixem per costum. Els homes actuen així, la justícia és aixà, els dolents no poden guanyar... 

I el ritme, oh el ritme, amics. Jo llegeixo molt de pressa (cosa de la pràctica i, molt probablement, del meu autisme) però aquest l’he devorat. És curt, cent planes i escaig, però un cop l’acabes, el tornes a començar per tornar a analitzar les pistes sobre el protagonista que s’amaguen des de la primera paraula. 

Sobre l’edició cal comentar algunes coses. Fantàstica traducció d’en Francisco Jota Pérez, autor que també gaudeixo molt i que és un altre sàdic, malaltís com el mateix Jeremy. I que per acabar de fer rodó un llibre ben parit, hi podem trobar la traducció de l’Hugo Camacho de When Susurrus stirs (Cuando Susurros sisea), un dels relats més desagradables i ben escrits que us trobareu mai. 

I fins aquí. 

Llegiu molt, llegiu bé, 

llegiu bizarro que us farà bé.