Rígida lògica informal (publicat el 18/07/2016 a la Revista Endavant)

Comencem fent un exercici mental. Jo us anomeno tres objectes i vosaltres heu de dir-me quins dos estan relacionats. No penseu massa, és una associació simple d’idees comunes. Atents? Va, us les dic: Cullera, Plat, Bicicleta. 

El meu fill Nil, el germà bessó d’en Pau, també té TEA. Els seus problemes són diferents dels del Pau perquè les coses sempre poden ser una mica més complicades, no? Té una capacitat d’aprenentatge força bona, és molt curiós i inquisitiu, amb una capacitat d’entendre el que li expliques per sobre de la seva edat. Però té autisme. La seva capacitat per comunicar està molt descompensada, entén molt millor del que aconsegueix explicar-se, cosa que li genera molta frustració i angoixa. Jo fa anys que lluito amb la depressió i l'angoixa i no aconsegueixo fer entendre a molta gent com em sento. Quan penso com deu sentir-se ell que no té la meva capacitat per compartir informació amb els altres, pateixo molt. Però segur que no tant com ell. 

Aquesta frustració, aquesta angoixa, fa que en Nil sigui molt rígid. Quan ell creu que una cosa és certa, s’hi aferra amb un fanatisme que, de vegades, pot resultar desafiant i agressiu. Com que no fa cara de patir cap mena de trastorn o malaltia, és fàcil pensar que és un nen malcriat. Doncs no, simplement està provant de salvaguardar el seu univers d’esmicolar-se. Si les coses no són com ell creu, haurà d’explicar quin és el problema i si no l’entenem, patirà. Per exemple, el podem veure saltant, d’un peu a l’altre, amb la mà aguantant-se el penis, negant vehement tenir ganes d’anar al vàter, baixar-li els calçotets i mentre el raig d’orina repica contra la ceràmica de la tassa, ell cridarà «HO VEUS, VEUS COM NO TENIA PIPI», perquè no en tenia. Encara que sí que en tenia. 

La meva feina amb en Nil és molt senzilla i molt complicada a la vegada. Senzilla perquè m’entén molt fàcilment, no li calen gaires explicacions. Complicada, perquè cal saber molt bé quan donar-li, no sempre li ve bé rebre-les. També és fàcil perquè pregunta molt i fa saber quins són els seus interessos. Difícil perquè de vegades costa saber de què està parlant i si no l’encertes a la primera, la seva ràbia espanta. 

Com a societat, ens encanten els personatges de ficció que pensen fora de la norma. Els que fan servir allò que anomenem pensament lateral. To think outside the box. En Sherlock Holmes és un exemple claríssim. Capaç d’esbrinar el més amagat dels secrets mercès a la seva capacitat de trobar coses que ningú més pot veure. Envegem la seva capacitat mental i ens agradaria poder pensar de la mateixa manera. Ser capaços de veure les connexions ocultes; els patrons que resulten tan evidents un cop ens els presenten davant dels nostres pobres ulls normals. Però en un parell de relats originals d’en Conan Doyle, s’esmenta com el detectiu necessita, ocasionalment, drogar-se amb una solució de cocaïna diluïda al deu per cent per poder alentir un ritme cerebral que, de vegades, és més una maledicció que un do. A la darrera de les seves encarnacions televisives, la d’en Benedict Cumberbatch a la BBC, en Sherlock pateix trastorn de l’espectre d’Autisme. I, evidentment sent ficció, no s’obliden d’estereotipar-ho i barrejar la seva addició a tota mena de substàncies amb trastorn antisocial i un toc d’Asperger per donar-hi color. 

Què? Us heu decidit? La relació és evident, oi? Plat i cullera, dos estris per menjar. Heu fet servir la lògica, la memòria de situacions prèviament viscudes i heu relacionat dues coses del vostre dia a dia. En Nil no us donarà la raó. Ell SAP que us heu equivocat perquè la resposta correcta és Cullera i Bicicleta, dos objectes metàl·lics. 

Podeu pensar que la resposta d’en Nil és rara, us ho concedeixo. Fins i tot, que està agafada amb pinces. Però no us deixaré dir que és incorrecta. Viure al blau significa viure en un univers on les respostes no sempre són les habituals. On, com us explicava la setmana passada, cal buscar l’agulla en el paller a totes hores. El problema del Nil és que li costa explicar els patrons i les relacions que troba en el món que compartim. La meva feina i la d’aquells que l’envolten, és adonar-nos que abans de corregir la seva resposta, li hauríem de deixar explicar-la. Ens sorprendríem la quantitat de vegades que ens veuríem qüestionant-nos la nostra manera rígida de veure el món. Però el diagnòstic de rigidesa el té ell. 

Però, i això és una súplica que us faig, cal que deixem de pensar en l’autisme com un univers a part, un món tancat on ells viuen i no podem entrar. Casa seva és casa nostra i cal que en lloc de pensar que tots hem de ser iguals i veure les coses de la mateixa manera, potser necessitem escoltar les explicacions dels nostres infants. 

Perquè en Nil també és Blau i el papa se l’estima molt.