-
42
Subscribers
Mil paraules i jo - Riu i el món riurà amb tu; Plora i ploraràs tot sol.
Riu i el món riu amb tu; plora i ploraràs tot sol.
Al final d’Old Boy (la bona, la coreana, el remake americà on surt en Thanos fa pena), el prota somriu embogit i sona The Last Waltz mentre tu sents que el cor se’t vol sortir del pit i marxar a un lloc on no tot faci mal i encara hi hagi esperança. Grandíssima pel·lícula (i grandíssim manga). A la pel·li fan servir un vers del poema “Solitude” que jo també he manllevat per fer de títol: Laugh, and the world laughs with you; Weep, and you weep alone. El poema és vell, molt, de l’any de Nostrosenyor 1883, però molt actual també. Quan tot et va bé, els amics et surten de sota les pedres, però quan comencen els problemes veus ben de pressa com et vas quedant sol.
De camí a la feina he vist una noia amb una bossa amb una versió de la frase impresa al costat d’un osset petitó i content. I m’he posat trist. He recordat aquells núvols amb l’arc de Sant Martí i el missatge Tot anirà bé. Sí, dabuti està anant tot. El poema és molt trist, la pel·lícula encara més i el missatge que cala és que somriu, que somriguis et dic, que no costa res, home. Almenys aquí el nostre salari no depèn de la nostra capacitat de fer cara d’orgasme a tota hora, encara que tinguem mal de queixals; als Estats Units d’Amúricah, on el sou dels cambrers surt de les propines, i aquestes depenen de la satisfacció del client, no somriure mentre omples la tassa d’aquella aigua bruta que allà anomenen cafè per dotzena vegada, pot significar que has treballat gratis. Així que tothom que fa feines de cara el públic sap que cal fer: somriure, somriure i somriure, encara que vinguis d’un enterro i somriure sigui la darrera cosa que voldries fer.
El Masking™ és l’art de portar la cara que toca segons la situació social encara que tu voldries anar amb els ulls mig tancats, la boca mig oberta i sense cap expressió específica a la cara. És una tècnica que tots els neurodivergents aprenem de ben petits; sobretot les nenes. Cada cop que algú diu allò tan evident de «és que les nenes són més tranquil·les, els nens són més moguts», una petita neurodivergent aprèn que millor calladeta i somrient, no sigui que la vegin com un xicotot. Ai, calla, que una neuronormativa també ho aprèn això. El patriarcat no discrimina ni per temes de diversitat.
Quan un comediant se suïcida, tot són sorpreses: «Si sempre estava fent acudits» o «però si no semblava deprimit». La gent depressiva és absolutament dependent del masking. Només cal llegir el poema que fa cent quaranta anys va escriure l’Ella Wheeler Wilcox i que ja us he explicat: Riu i el món riu amb tu, plora i ploraràs tot solet, reietó. Els autistes funcionals, la gent amb altes capacitats que no exerceix com a tal, els hiperactius, els angoixats, els… mira, qualsevol persona que no s'ajusti a la norma que la societat imposa, necessita fer servir el masking. I no, no és el mateix que feu quan no us trobeu bé i feu el cor fort, és una qüestió de passar per NöRmâL, sempre, a totes hores, en qualsevol situació que impliqui no estar sol.
Si voleu veure la cara real de qualsevol persona, espereu a veure-la aturada en un semàfor, sola al cotxe. Hi ha els menja-mocs, els burxa queixals, els cantants de pa sucat amb oli i els qui fem cara de pa, com si se’ns hagués desconnectat el sistema nerviós i fóssim incapaços d’expressar emocions. Com si tots els recursos mentals estiguessin dedicats a coses internes, deixant de banda qualsevol cosa que no sigui important en aquell instant. Pareu atenció per què això és seriós, en cap moment deixem de sentir emocions, de fet n'hi ha que en tenim de tan fortes que ens hem de medicar per no quedar superats. Però la processó va per dins, no necessitem moure cap múscul de la cara. Tant és si són emocions positives o negatives. De vegades ric com un boig quan sento quelcom divertit, de vegades entenc que una cosa m’ha semblat hilarant i ningú ho diria.
M’han dit força cops que m’han vist; caminant pel carrer, conduint o assegut a algun lloc, i m’han vist mot seriós. I ho troben estrany, acostumo a ser una persona de bon tracte, amable i simpàtica. I, potser no és bonic que ho digui jo mateix, però ho soc. No he explicat mai que aquesta cara alegre que mostro d’entrada, abans que alguna cosa agradable passi i que és ben normal per tothom, és ben sovint la meva màscara, aquella que faig servir per ser un més de la colla. No ho faig amb mala intenció, eh? Ho faig per no fer sentir incòmodes a les persones que comparteixen espai amb mi.
Repassant el text, fa l'efecte que sempre tindria cara de pal i no és així, la meva cara expressa com em sento la major part del temps. Però, val a dir que m’esgotaria menys la interacció social, si pogués, a estones, deixar la màscara de banda i concentrar-me completament en allò que necessito: tenir prou forces per no sortir corrents davant la presència d’estímuls externs. Ja he explicat sovint la diferència entre voler i poder. També he parlat de privilegi. Avui no ho faré. Em limitaré a dir-vos que la hipocresia, aquella xacra que caldria fer desaparèixer de la personalitat de tothom, és de fet, allò que ens permet viure en societat. És la màscara que tots vestim, la que ens permet entrar en una habitació on hi ha algú que odiem i somriure igualment, encara que voldríem cridar. És la que ens permet emprar la cortesia, la bona educació i el seny, en lloc d’entrar escopint veritats incòmodes i innecessàries cada cop que estem en presència del grup. L'única diferència entre els Normals i els NörMâLš és que nosaltres sabem que som hipòcrites quan ens posem la màscara. De fet, nosaltres sabem que portem màscara. Potser aquesta és l’autèntica diferència.
Write a comment
Log in with your account or sign up to add your comment.