Quan la impressora va començar a escopir papers sense que hagués enviat res a imprimir, va recordar les històries que havia llegit sobre gent que li havien hackejat el wifi. Va recollir els fulls caiguts; com que no estava fent-la servir, tenia la safata recollida. Els fulls estaven en blanc excepte per un parell de paraules al final de cada plana: «sóc aquí». Amb un calfred empenyent-lo, va córrer cap a la cuina, on li havien instal·lat el router i el va desendollar amb una estrebada al cable d’alimentació. Si li havien entrat a la impressora, podien haver-li entrat al PC o a la PlayStation. La noia del servei tècnic li va dir que no podien canviar-li la contrasenya de l’aparell ells mateixos però li va explicar pas a pas com fer-ho ell. Va seguir les passes tant com li havien indicat i va reiniciar els aparells, introduint la nova paraula de pas en tots. 

Aquella nit va somiar que l’acaronaven mentre dormia. Estava despullat entre els llençols i, per molt que ho intentava, no aconseguia veure qui o què li passava les mans pel cos. Notava l’excitació creixent-li al pit i al ventre, com una escalfor que li venia de dins cap en fora, com si les mans li estiguessin xuclant l’energia. Va despertar de matinada, suat i amb una erecció que se li desfeia dins els calçotets tacats d’esperma. 

El mirall de la dutxa estava entelat en sortir a eixugar-se. Va passar-hi el palmell per poder-se mirar. Tenia bosses sota els ulls i cara de cansat. Ni l’aigua freda havia aconseguit treure-li la sensació de no haver descansat en tota la nit. Encara tenia present la sensació d’unes mans que no eren les seves tocant-li la pell. Feia dècades que no tenia un somni humit i, tot i el plaer de l’orgasme, s’havia llevat amb una sensació de temor i dubte ennuegant-lo. El mirall va tornar-se a entelar mentre s’estudiava el rostre. 

El cotxe era ple de cagades de colom. Havia aparcat sota un fanal i els ocells havien estat feinejant sobre el seu vehicle tot el cap de setmana. Dubtà entre fer servir el tren de rentat automàtic o fer servir la pistola d’aigua a pressió. La mandra i el cansament el van fer decidir a fer servir el servei automàtic. Va col·locar el cotxe a les guies i deixà anar el volant tan bon punt va notar que el cotxe es movia sense la seva intervenció. Les cintes de colors van començar a picar els vidres i la xapa del davant amb un soroll reconfortant. Sense adonar-se, va quedar-se adormit. 

 Aquell cop el somni no era agradable. Adormit i tot, recordava les mans que li robaven l’escalfor mentre el tocaven. Les finestres s’entelaven amb la respiració neguitosa que el tacte fred i no desitjat li provocava. Els llums del panell de comandaments van començar a brillar molt fort, com si estiguessin fets de fils incandescents. Quan la llum es va fer insuportable, va aixecar els braços per protegir-se els ulls. Llavors va despertar i va veure que era fora del túnel de rentat i que era la llum del sol el que l’enlluernava. Va arrencar el motor i va tornar cap a casa. 

A la bústia hi havia algunes cartes i pamflets de propaganda. Quan va tancar la porta de casa, va treure’s les sabates i va anar cap a la cuina. Va deixar el correu a la taula i va posar aigua a bullir per preparar-se un te. Mentre esperava, va triar els sobres fins que un va captar tota la seva atenció. Era un sobre blanc, sense adreça, ni segell. Dins, un sol full amb les paraules «sóc aquí» impreses en negreta al final de la plana. Res més, cap nom, cap pista de qui era qui feia allò. Les llàgrimes van deixar marques rodones al paper. Va dir-se a si mateix que plorava per l’esgotament però, realment, no sabia que era aquella sensació que li robava l’alè. 

Quan va sentir que la impressora començava a treballar sense que ell hagués enviat cap document, no va esperar que sortís el paper. A tota velocitat, va prendre les claus, el mòbil i va sortir de casa tancant la porta de cop. Mentre esperava l’ascensor, podia sentir la impressora escopint full rere full. En obrir-se les portes, va caure de cul en observar una figura reflectida al mirall. Va aixecar-se maleint la por que el feia reaccionar d’aquella manera, però deixant les portes tancar-se, va baixar les escales saltant els graons de dos en dos. Al replà, va picar el timbre que obria la porta del carrer, però en estirar, la va trobar tancada. El clauer li va caure dos cops abans de poder ficar la clau al pany. 

El mòbil li va sonar quan no havia fet ni dues passes des del portal de casa seva. En veure l’identificador de trucada va deixar caure el telèfon. «Sóc aquí» li havia semblat llegir. Mentre pensava si recollir-lo o seguir caminant deixant-lo a terra, va tornar a sonar. El nom que es llegia a la pantalla era Sònia Gil; el terror que no sabia per què el tenia tenallat d’aquella manera, li havia fet confondre el nom de la seva companya de taula a la feina amb les paraules que el perseguien. Va ajupir-se i va despenjar mentre s’aixecava. 

 —Sóc aquí —va dir una veu que no va saber identificar. 

 Volia llençar el mòbil però es va trobar garratibat, incapaç de fer res més que escoltar. 

 —Sóc aquí —va repetir la veu que no sabia distingir si era d’home o dona. 

 Els camals dels pantalons se li van enganxar a les cuixes mentre l’orina se li escapava sense control. 

 —Sóc aquí —La veu sonava cavernosa, com sonant directament dins del seu crani. 

 Punts negres van aparèixer a la perifèria de la seva visió mentre al mig, una brillantor marcava un punt mort on no podia veure res. 

 —Sóc aquí —va xiuxiuejar la veu que ara sonava per tot arreu, com si estigués dins d’un pou. 

El terra el va rebre i va tenir la sensació que se l’empassava, com si s’hagués obert per acollir-lo dins seu. No hi havia res allà on es trobava; només la veu i la foscor. 

 —Sóc aquí —Una mà freda li va tocar la cara—. Ets aquí —va dir la veu. 

 —Sí. Sóc aquí —va contestar.