Alert: Your browser does not support full functionality of our app and you may experience certain errors. We recommend that you use Chrome, Firefox or Internet Explorer Edge instead.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 44
    Subscribers

Starman, l'homenatge a David Bowie que vaig fer per la Revista Endavant.

Starman (publicat a la Revista Endavant el 18 de gener de 2016)

Desmaiar-se entrava dintre del possible, però jo pensava resistir. L’acceleració no era tanta com en alguns dels exercicis amb els quals m’havien preparat per a aquesta missió. Però la realitat sempre supera els simulacres. Vaig tombar el cap tant com em va permetre l’escafandre fins a poder veure el petit cercle transparent a la porta de la cabina. El soroll i la vibració eren tan forts, que no sabia què em feia més mal: les oïdes o les dents. Vaig poder veure com, en segons, el terra era engolit pel mar que desapareixia confós amb el cel i els núvols fins que de cop la foscor i el silenci de l’espai es van fer amos de la nau. La pressió que havia estat empenyent-me cap al respatller i escanyant els meus budells va desaparèixer i vaig observar que els meus braços i cames suraven, com si volguessin marxar del meu cos. Vaig sentir els crits de la gent a la sala del Control de Missió celebrant que la nau no hagués esclatat en flames durant el llançament. Va costar-me contestar quan em van felicitar per ràdio, estava embadalit observant els estels. Havia aconseguit el meu somni, era allà dalt amb elles.

Vaig haver de fer una roda de premsa en directe. Em van preguntar si no tenia por mentre em desplaçava a milers de quilòmetres per hora tancat en una llauna. Volien saber quin gust tenien les píndoles de proteïnes que m’havia de prendre. Fins i tot, van demanar-me el color de la samarreta que duia posada.

Els problemes van començar a uns cent seixanta-un mil quilòmetres de la Terra, més o menys la meitat del camí. Pel que semblava la telemetria no era prou constant, hi havia pauses en la transmissió de dades i la comunicació es perdia constantment. Van avaluar les possibles causes i després de comprovar totes les opcions de software i maquinari intern, van considerar que calia que anés a comprovar l’antena.

Vaig comprovar que el meu vestit estava ben lligat i pressuritzat abans d'esmunyir-me per l’escotilla des de la nau principal al mòdul lunar. Vaig assegurar la resclosa i vaig obrir la petita porta del mòdul. Vaig prendre l’extrem del cable que sortia del rodet que el meu vestit duia a la cintura i traient la mà el vaig enganxar a un cercle d’acer de l’exterior. Vaig estirar amb les mans fins a fer sortir el cap i la part superior del cos. Vaig desplaçar-me, pam a pam, aprofitant l’escaleta que més tard em permetria baixar a la superfície de la lluna fins a estar, completament fora de la nau. La sensació de surar, sense pes, era ben peculiar. Llavors vaig apartar la vista de la nau.

Passat el morro del mòdul, la Lluna lluïa enorme, el doble de gran que des de casa. Un cercle gris, amb taques. Una cara brillant que semblava dir-me hola en la distància. A la cua de la nau, la Terra, era una enorme esfera blava. Brillant, suspesa, en mig de la foscor de l’espai. Les llàgrimes van esborronar la grandiosa visió de la pila de fang de la que venim tots. Del Control de Missió em van demanar per l’estat de l’antena. Vaig apropar-me i, efectivament, un dels extrems del cable que connectava el plat a la nau estava deformat. Vaig informar i em van dir que caldria substituir-lo amb el recanvi del mòdul lunar. Després de confirmar que tornava a entrar a la nau, vaig deixar anar una mà i vaig voltar fins a quedar amb l’esquena recolzada al mòdul. La immensitat de l’espai va colpir-me la ment com un martell fet de foscor. Les estrelles brillaven lluny unes de les altres i la negror em cridava. La meva ment sabia la velocitat a la qual viatjava, però el meu cos continuava surant com si estigués completament immòbil.

El senyal de ràdio anava i venia. Sentia les preguntes del Control de Missió demanant si em passava res, però estava massa ofegat per la meva pròpia insignificança per contestar. La nau tenia el seu itinerari marcat a la computadora i segur que era més capaç que jo d’arribar al seu destí. Vaig respirar fondo i vaig demanar al cap de la missió que li digués a la meva dona que l’estimava molt. Vaig arrencar el cable de comunicacions de l’antena deixant només telemetria i control de la nau i vaig desenganxar el meu cable de la nau. Vaig donar-me impuls amb un cop de peu, allunyant-me de la nau, començant el meu viatge etern cap a l’univers. Cap a la foscor. Cap als estels. Vaig observar un darrer cop la Lluna grisa i el Blau planeta Terra abans de concentrar-me en l’espai etern davant meu.
Tot era perfecte.
Tot era simple.
Tot era... 

Van donar-li una puntada de peu provant de despertar-lo. Però tot i que respirava agitadament, semblava més en coma que adormit. Un fil de baba li penjava del costat de la boca. La noia va assenyalar i el noi va atrevir-se a prendre la bossa de plàstic que l’home tenia al costat. No hi va trobar les drogues que esperava, només hi havia una ampolleta d’aigua mig buida i part dels estris de punxar-se del vell. Encara duia una goma cordada al braç esquerre, el colze ple de morats i forats irritats d’altres punxades.

-Sembla que en Tom s’ha passat de llarg. – va dir mentre s’aixecava. 
La noia va mirar dins la bossa que li mostrava fent que no amb el cap. Li van llençar sobre les cames i van marxar. 
-Saps que aquest paio era astronauta? 
-Sí clar. – va contestar la noia – I jo sóc xinesa. 
-No, de debò. La meva mare el coneixia de quan era cambrera. Diu que va arribar a ser capità.- va aturar-se un moment pensant – o comandant de les Forces Aèries, no sé. Però que no va superar l’entrenament per anar a l’espai i va començar a beure. Ella el veia sovint al bar. Quan la seva dona va marxar, va passar de l’alcohol a coses més fotudes. Més d’un cop el van haver de fotre fora. Sempre deia que havíem d’anar amb compte amb ell perquè era perillós. 
-Doncs ara no és res més que un ionki en un carreró. 
-Sí. – va dir el noi – Però t’imagines, pujar allà dalt, amb els estels i ser herois... Encara que fos només per un dia. 
La noia va prendre’l de la mà i va aixecar el cap. Van mirar el cel provant d’imaginar com devia ser surar per l’espai. Tal com el Comandant Tom havia somiat de fer un cop. 

#StillMissingYouGoblingKing