Ahir vaig anar al teatre: Suite TOC núm 6; una obra protagonitzada per una noia amb Trastorn Obsessiu Compulsiu que explica la dificultat de conviure amb aquesta malaltia. Avui he anat al psiquiatre i m’ha augmentat la medicació pel TOC. Potser són fets sense relació o potser necessites posar-te bé la minifaldilla perquè cada butxaca coincideixi amb un gluti abans que no t’agafi jo el cul, que no et conec de res i te la posi a lloc. El món podria acabar-se per culpa de les putes butxaques de la teva faldilla, saps? 

El doctor m’ha escoltat explicar-li autèntiques bestialitats que passen pel meu cap. Vegeu que no dic bestieses, dic bestialitats. Li he dit que algunes fan posar trista a la meva dona quan li explico. M’ha deixat clar que puc no explicar-les a ningú si crec que les puguin entendre malament. Que se les expliqui a ell que té la capacitat i la formació per saber perquè ho dic. Em diu que tothom, TOTHOM té aquest tipus de pensaments però que no a tothom se li queden fixats a la consciència. Que les persones depressives i/o amb TOC tenim un problema al sistema GABA que no permet aturar alguna mena de pensaments. L’exemple que m’ha donat és el d’algú que viu al costat d’una via de tren i ja ni sent el rebombori quan en passa un. Jo, que sóc escatològic de mena, he ampliat el pensament amb un «A ningú molesta l'olor de la merda pròpia» i mentre ell feia que sí amb el cap he desenvolupat la idea amb un «ho dic, perquè el mateix que a un pot molestar, d’altres ho veuen normal i a l’inrevés». 

Cada cop que pujo a un cotxe, és igual si el condueixo o no, penso que ens estavellarem i morirà tothom excepte jo perquè estic destinat a patir. Això no m’impedeix anar en cotxe, no us feu la idea equivocada. He après que el pensament apareix SEMPRE i que és igual; de vegades, ens cal agafar el cotxe i és inevitable. Però el primer que penso quan tanco la porta és «aquest cop morirà tothom». Un cop en marxa el pensament s’esvaeix. No proveu d’imaginar com és la sensació, no podreu. Només algú que necessiti tancar i obrir els llums un determinat nombre de cops o la seva família morirà podrà entendre-ho. El meu pare treballava fins tard. Quan jo era adolescent i fins a marxar de casa, no podia adormir-me fins que sentia les seves claus repicar abans que obrís la porta. No feia falta que m’aixequés a dir-li hola i, sovint, si estava llevat, li deia bona nit i marxava a dormir un cop arribat. Ara, estic més prop dels cinquanta que dels quaranta i, per sort, mon pare encara viu. No visc amb ell, ja fa anys que ho faig amb la meva pròpia família, però hi ha nits que llegint o perdent el temps amb l’ordinador espero, en va, que repiquin les claus de mon pare per poder anar a dormir sense angoixa. Ara prenc drogues per evitar passar la nit en blanc quan això NO passa. 

Porto tota la vida amagant símptomes. Fent gracietes per dissimular quan em vénen ganes de cridar. Esgarrapant-me o arrossegant els punys per parets de ciment per evitar moldre a cops la cara d’algun carallot que decideix cridar bestieses en públic. Tenint sexe amb noies amb les quals no sentia cap afinitat perquè era el que s’esperava d’un noi sa de vint anys després d’unes quantes cites. Sentint-me malament perquè els colors de les parets de la casa on se celebra el sopar estan pintades amb colors que no combinen. Mirant el balcó i calculant la velocitat a la qual el meu cos rebentaria contra el terra en caure (aprox. 83 km/h), no pensant a saltar, si no encuriosit per les dades reals de la meva mort. No us confoneu, però. Sovint faig gracietes perquè sóc un graciós. De vegades he deixat anar un cop de puny a algun carallot que s’ha passat de llest. Molts cops he tingut sexe amb dones amb les quals em sentia molt proper. Molts dels meus amics tenen un gust exquisit per la decoració d’interiors i no m’he tirat mai per cap balcó. Però quan pujo al cotxe per anar amb els meus fills i la meva dona al Tibidabo, no puc evitar pensar que tindrem un accident.

La vida és complicada per tothom. La meva a més té un toc (hehehe) surrealista!