El rentaplats va deixar anar el piu-piu que indicava que havia acabat el cicle. Va treure els plats de la màquina i els va posar a la pila amb els altres. Desenes de persones ja omplien el menjador. Alguns feien cara d’espantats, com si passar una estona sota sostre els pogués suposar alguna desgràcia. D’altres xerraven animats amb companys de carrer que feia temps que no veien. Dues voluntàries portaven l’enorme olla de sopa cap a la taula. El cuiner havia aprofitat totes les parts dels pollastres rostits del segon plat que no es menjaria ningú per fer un brou ben aromàtic. Un cop tots els plats van ser a lloc, va anar a la seva posició; avui li havia tocat repartir el pa. 

Els anava saludant pel nom a quasi tots. Feia molts anys que feia de voluntari a l’alberg i, més tard o més d’hora, la majoria dels sense sostre de la ciutat acabaven passant pel menjador social. Amb alguns hi havia fet amistat i tot. Els anava a veure als llocs on sabia que hi dormien habitualment i els portava coses útils; fulles d’afaitar, mantes i roba que recollia dels veïns del barri. També els duia un smartphone extra, amb una SIM de prepagament i els hi deixava, carregat del tot, per un parell de dies. Només un cop li havia desaparegut un telèfon però no li va saber greu; eren antigalles que aconseguia per vint o trenta euros a botigues de segona mà. I, sovint, era l’única manera que feien servir molts per contactar amb les seves famílies. 

Les olles grosses no cabien a cap dels rentaplats. Va demanar a la voluntària que li tocava rentar-les que li venia més de gust: posar els plats a la màquina o fregar les olles. La noia se’l va mirar abans de demanar-li si l’oferta anava de debò. L’home li va prendre el fregall i va assenyalar-li els plats bruts. Amb un somriure, el va deixar fregant l’enorme olla de la sopa. No li sabia gens de greu fer les feines més pesades a l’alberg. Només hi venia un parell de cops per setmana i les voluntàries fixes hi anaven almenys cinc cops. Ajudar-les a elles era tan important com ajudar als pobres que venien a buscar un àpat calent. 

No acostumava a seure mai al metro. Tenia tot el temps del món per descansar a casa i estava convençut que molta de la gent que no podia seure al transport públic, estava molt més cansada que no pas ell. Així que buscava un lloc on posar l’esquena, treia el seu llibre electrònic i es posava a llegir. A les parades d’autobús, deixava passar la gent que veia més apressada, ell sempre podia esperar el següent. 

Abans de passar per la dutxa va decidir aprofitar per masturbar-se. El PC es va anar iniciant mentre anava a buscar una mica de paper de vàter. Va entrar a una web especialitzada en dibuixos animats japonesos i va triar un dels seus anime lolicon preferits sobre una nena de deu anys obsessionada amb els pits de les seves companyes. Donava gràcies per internet que li permetia deixar anar les seves fantasies de tenir relacions sexuals amb nens, prevenint que intentés fer-ho amb nens de veritat. Quan va acabar, va eixugar-se amb el paper i va acabar de despullar-se per anar a la dutxa. 

A la senyora Cesca, la veïna del davant, li agradava la truita de patates massa feta, així que en lloc de fer-ne una de grossa, sempre acabava fent dues. Va posar-les en plats i va tapar-les amb un altre plat. L’amanida sí que la va fer igual per tots dos, amb molt de vinagre de Mòdena. Amb la safata a una mà, va tocar el timbre de la veïna. Va sentir com arrossegava les sabatilles caminant tan de pressa com podia. Li va cridar que no corregués, que no hi havia cap urgència. Van sopar al balcó compartint una cervesa. Un parell de cops per setmana, li feia el sopar a la senyora Cesca. La filla venia sempre que podia a fer-li els àpats, però anava molt atrafegada i no podia o volia fer-se càrrec de la seva mare. I ell gaudia de la companyia de la veïna. 

Els llençols el van acollir amb la frescor de la roba neta. Va treure’s les ulleres i les va deixar a la tauleta de nit. Va silenciar el mòbil amb l’alarma programada per les set del matí. Durant l’esmorzar ja rumiaria a què dedicaria el matí; potser faria una passejada pel port. Feia dies que volia comprar-se un pareo d’aquells gegants i segur que algun dels negrets del top manta en tindria de ben macos. Havia estat un bon dia. Va adormir-se amb la tranquil·litat que dóna una consciència lliure de culpes.