En Dalmau sabia que no feia cap falta que s’expliqués, però va decidir fer-ho igualment. 

 —Cap la possibilitat que et pensis que no sé que no és just que paguis tu per les accions de tots. 

D’alguna manera, va aconseguir ajustar encara més els nusos que lligaven a la seva víctima. 

 —Soc perfectament conscient que no ets tu qui va iniciar res del que va passar —Deixà anar una rialla—, no tens prou imaginació, ni coneixements, però has participat com un més i has de pagar. 

Els músculs tensos se li marcaven a la samarreta mentre estirava la corda. El cos lligat va alçar-se lentament del terra fins a quedar penjat. Els grunys que escapaven de la boca plena de drap i tapada amb cinta aïllant eren plens de dolor i patiment. 

 —Entenc que vegis el teu càstig com a quelcom excessiu. No sent tu el responsable últim de tot plegat, potser creies que no et tocaria rebre —En Dalmau va prendre el cos penjat per la corda dels turmells i va fer una bona estrebada, provocant un crit esvaït per part de la víctima—. Però tampoc cal que pateixis, amic, tots i cadascun dels membres del grup teniu una factura pendent i me la penso cobrar.

El cos penjava d’una biga descoberta al sostre. La corda donava voltes i giravoltes a certes parts del cos. En aquells instants, gairebé tot el pes estava concentrat en els nusos que subjectaven els canells, exercint tota la intensitat del càstig en les espatlles, que cruixien en ser forçades més enllà del que els tendons permetien. Però un nus especial s’estava desfent entre les cuixes del torturat que relaxaria la pressió a l’esquena i traslladaria el dolor a l’entrecuix, on les cordes passaven asimètriques d’una banda a l’altra i separarien amb força les cames mentre pessigaven i retorçaven els genitals. 

 —Fa mal, oi? —demanà en Dalmau— Hauries d’estar content, aquestes tècniques de tortura fa dècades que no es fan servir. El Hojōjutsu va deixar d’estar de moda amb l’arribada de les manilles i d’altres maneres més modernes de subjectar presoners van arribar al Japó. Però encara pots trobar vells mestres de les cordes si saps on buscar. 

El flaix va saltar quan en Dalmau va fer la foto amb el mòbil. La va enviar al grup de WhatsApp que compartia amb els que fins feia ben poc havien estat els seus amics. 

 —No pateixis que tot plegat no durarà gaire més. El següent nus es desfarà en mitja hora o tres quarts, menys si et remenes gaire fort. Llavors el nus del coll farà la seva feina i començaràs a asfixiar-te. Espero que prou lentament, però és difícil de calcular si estaràs hores o minuts. 

Des de la porta, dalt de les escales, en Dalmau va parlar per darrer cop abans de marxar. 

 —De debò espero que els nostres col·legues reconeguin el soterrani. Hem passat bones estones aquí, recordes? Si arriben a temps, potser viuràs i tot. Mira d’estar-te quiet a veure si et salven. 

Van arribar plegats; l’un amb un bat de baseball i l’altre amb un pal de golf. En Dalmau no va poder evitar somriure. Sempre havien estat molt pel·liculeros, ell el primer. Els va veure a través del mòbil amb la càmera Bluetooth que havia instal·lat al soterrani. Van córrer cap al seu company que penjava inert. No podia saber si estava viu o mort, perquè feia estona que ja no es movia, però sospitava que la corda havia fet la seva feina. No s’havia ni hagut d’amagar, els havia esperat assegut a l’habitació al costat del garatge on hi havia la porta del soterrani i els havia sentit passar. Va esperar una estona mentre els seus antics amics provaven de deslligar i reviure el cadàver abans de desconnectar l’electricitat. Donat que el comptador elèctric estava a tocar de la porta del soterrani, va tenir temps de sobres per tancar-los allà mentre provaven de fer servir la llanterna del mòbil per trobar les escales. Els sentí cridar i insultar-lo, exigint que els deixés anar, prometent càstigs i venjances que no estaven en disposició de dur a terme. Sabia que la porta aguantaria prou i que no hi havia gens de cobertura allà baix. 

El primer va ser amagar el cotxe i quin millor lloc que el mateix garatge. El seu cotxe estava amagat entre els arbres a mig quilòmetre carretera amunt, així que hi havia lloc dins. Com que no havien tingut la gràcia de deixar les claus posades, va haver d’empènyer, però no va trigar gens a tenir el vehicle aparcat. Amb el botó del comandament que havia cargolat al costat de la porta, va tancar el garatge. A les fosques, va descansar uns instants mentre sentia els seus amics de tota la vida, ploriquejar i exclamar-se. Quan va engegar la torxa elèctrica que havia comprat per internet, va constatar que funcionava de meravella, dins l’interior de l’aparcament semblava ser migdia. De l’armari de les eines en va treure una paleta que va fer servir per obrir el sac de ciment que havia dut davant de les escales que duien a la porta del soterrani. Va fer servir la mànega que tants cops havien fet servir ell i els seus amics per remullar-se algun estiu o per omplir la piscina inflable que havien comprat un cap de setmana, col·locadíssims de farlopa i alcohol per omplir el volcà de ciment i sorra. Mentre esperava que la barreja estigués a punt, va baixar fins a la porta i va donar-hi uns copets. 

 —Hola? —digué en Dalmau— Com va tot pel soterrani? 

 —Dalmau, malparit —digué un dels homes—. Deixa’ns anar, fill de puta! —exclamà l’altre. 

 —Us veig una mica exaltats. Feu-vos un favor i calmeu-vos. 

 —Et juro que quan surti d’aquí et mato. 

 —Vaja! La idea és que no en sortiu cap dels tres. 

Els dos presoners van retornar a la rutina de crits, insults i amenaces. En Dalmau va esperar-se fins que es va fer el silenci. 

 —Suposo que no puc aconseguir que cap dels dos digui «Per l’amor de Déu, Montresor», oi? 

 —Ens penses enterrar vius? —La darrera paraula va acabar en un sanglot— No ho pots fer això. 

 —Molt bé, doncs. Si no m’heu de fer aquest darrer favor, sabent com de fan d’en Poe soc, ho deixarem aquí. Adeu. 

Els maons que va fer servir duien un parell de dècades a un racó, restes d’alguna reparació que el seu vell havia fet. La paret va anar pujant a bon ritme. Quan en Dalmau es va haver cansat dels plors, crits i grunys, va decidir posar-se els auriculars i escoltar música. Només quedaven dos maons per tancar del tot el forat, va treure’s els auriculars i va escoltar. Se sentien xiuxiuejos al soterrani, com si ja no els quedés forces per cridar. En Dalmau va xiular i van retornar els crits. 

 —Si teniu unes darreres paraules, ara és el moment abans no posi el darrer totxo. 

Res intel·ligible va sortir del forat a la paret, o almenys res que ell pogués entendre. Va prendre una mica més de ciment amb la paleta, va posar-lo al maó i el va col·locar a lloc. La paret, com la venjança, era completa. No se sentia millor, però tampoc se sentia pitjor. No esperava res d’aquesta revenja més enllà de posar fi a les vides dels seus antics amics. Deixà la paleta clavada a les restes de massa de ciment i va rentar-se les mans a la pica. Va sortir de la casa per la portella metàl·lica de la porta del garatge i va tancar amb clau. Caminant amb calma, va anar fins al cotxe i el tragué de l’amagatall. Un cop a la carretera, va encendre la ràdio i va plorar tot el camí fins a casa seva.