Atención: Tu navegador no soporta algunas funcionalidades necesarias. Te recomendamos que utilizes Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 51
    Mecenas
  • 139.0
    mensuales

Ascensor - un relat curt i, molt possiblement, estúpid


Ascensor 

En obrir-se les portes de l’ascensor, el cadàver encara hi era. Assegut a una cantonada, les cames obertes amb un bassal gelatinós de sang, merda i pixats entre elles. La pudor era absolutament esfereïdora, una pantalla gairebé física que t’empenyia i amb la qual calia enfrontar-se per poder entrar a l’habitacle. El finat tenia els ulls oberts, tal i com havia mort, però amb la carn inflada per la putrefacció, les parpelles s’havien mig tancat donant-li un aspecte de borratxo. El forat de bala del mig del front era minúscul, amb un rajolí petitó de sang que no havia arribat a passar del bigoti, però darrera el cap es veia una taca enorme amb trossets d’os i matèria cerebral que no havia acabat de regalimar fins al terra. No podia evitar que li fes gràcia com li havien quedat les mans; sobre les cuixes amb el palmell mirant cap al sostre, talment, com si estigués fent ioga. Entre les mans i el forat del front fent-li de tercer ull, no podia més que pensar que potser el paio havia arribat al nirvana. 
Amb molt de compte per no embrutar-se gaire les soles de les sabates, va passar per sobre de les cames fins arribar al racó més allunyat de totes les restes i fluïts. Va pitjar el botó del vestíbul i va ajustar-se la mascareta preparant-se per aguantar la respiració els segons que trigaria a arribar a la planta baixa. El moviment de l’ascensor era una mica brusc i el cap del mort anava donant petits cops a banda i banda. L’aparell necessitava una revisió amb urgència i no només pel forat de la bala a la paret. La cantonada del mirall estava trencada del cop que s’havia endut i el constant repicar del cap del mort, anava arrencant estelles que amenaçaven en fer caure tota la peça. 
Repetint la passa llarga que havia fet per entrar, va sortir de l’ascensor i va anar cap a la porta del carrer quan va quedar-se aturat de cop. S’havia deixat el telèfon a la tauleta de nit. Va tornar enrere i va aconseguir aturar les portes abans no es tanquessin. Amb la pressa, s’havia oblidat de prendre aire abans d’entrar i havia ensumat amb tota la intensitat una bafarada de la ferum del cadàver. Amb totes les seves forces va aguantar-se les ganes de vomitar dins la mascareta. No tenia cap intenció de baixar-se-la i no volia ofegar-se en el seu propi vòmit. Va concentrar-se en les llumetes que anaven indicant els pisos i va adonar-se que havia trepitjat la gelatina de fluids que hi havia entre les cames del difunt. 
Es va treure les sabates per no entrar a casa amb restes del cadàver enganxades a les soles i, descalç, va anar al lavabo a vomitar. Les arcades van arribar doloroses, com un cop de puny a la boca de l'estómac, però no va deixar anar res; només tenia un cafè amb llet dins del cos. Va anar a recollir el mòbil al dormitori mirant de no fer cap soroll que despertés a la seva parella, encara tenia una horeta més per dormir i no volia molestar-la. Anava cap a la porta quan va tenir un pensament. Va tornar al vàter i va prendre de l’armariet de les medecines un tub de la crema que feien servir per als mals d’esquena. Tenia una olor forta i mentolada. Va posar-se una punteta al dit i va fregar-se els narius amb ella. Ho havia vist fer en moltes pel·lícules i sèries on sortien forenses i no entenia com no ho havia recordat fins ara perquè el cadàver ja feia dies que empudegava l’ascensor. Va col·locar-se la mascareta correctament i, de seguida, va notar que li ploraven els ulls de la picor al nas de la crema. 
L’ascensor va tornar a pujar des del vestíbul i aquest cop no li va fer falta aguantar la respiració. L’olor del mort no aconseguia penetrar la barrera de mentol que havia posat entre ell i les restes. Quan les portes es tancaven, va veure al costat de l’estora davant de la porta de casa, les seves sabates. Havia entrat descalç i sense fixar-se i ara tenia els peus enllardissats dels sucs del cadàver. Va deixar anar un sospir mentre tornava a pitjar el botó d’obrir portes i va decidir que ja en tenia prou. Per molt que els pugessin la quota de manteniment, pensava parlar amb el president de l’escala perquè avises a l’empresa i es fessin càrrec de deixar l’ascensor en perfecte estat.