Feia mitja hora que havia aparcat darrere el parc i esperava la Daisy. No creia que trigués gaire, però si el merdós del seu pare no tenia el dia, podia ser que acabés per no venir. La pluja repicava al sostre del cotxe. Amb la finestra abaixada li semblava ser dins d’un instrument musical. Fumava i veient les fàbriques li donava per pensar que la ciutat també ho feia. Imaginava uns pulmons sota terra, negres i cancerosos que exhalaven el seu fum verinós per sobre de tot i tothom. La ràdio anava deixant anar cançons velles, una darrera de l’altra. Havia posat una d’aquelles emissores on només sonava música amb algun anunci de tant en tant. No suportava quan parlaven entre cançons i, encara menys, quan parlaven abans que acabés de sonar la música. Estava molt cansat. La feina cada dia el fotia més: un cap imbècil de mena i uns companys miserables que no feien més que fotre’s d’ell perquè era el més jove. Arribava al seu apartament de merda amb les mans plenes de talls, cicatrius noves sobre les velles, perquè els guants que li havien donat no protegien gens mentre treia els fils de coure de la màquina. Però necessitava la feina. Necessitava els diners si volia treure la Daisy del cau infecte que compartia amb el seu vell i dos germans tan idiotes com ho era el pare. Havien parlat mil cops d’anar a viure plegats, però no aquí, on tothom els coneixia i els farien el centre de totes les converses. On les comares xiuxiuejarien bestieses mentre la Daisy comprés al mercat. On ell hauria d’aguantar les mirades del seu sogre, que venia sovint a la fàbrica a beure cervesa amb el capatàs. 

La Daisy arribà caminant amb el cap cot. En Joe va sortir del cotxe i s’apropà cap ella notant la ràbia omplir-li el pit en intuir que quelcom greu li havia passat a la seva estimada. 

 —Què passa, Daisy? —Va intentar fer-li aixecar el cap, però la noia li aparta la mà— Daisy? Què ha passat? 

Finalment, la noia aixecà la cara. Tenia la galta vermella i es distingia perfectament la silueta dels dits. L’ull esquerre, inflat i mig tancat, deixava anar llàgrimes. En Joe va tancar els punys amb força, notant les ungles clavar-se-li als palmells. Va respirar profundament un parell de cops i va obrir la porta del cotxe per deixar entrar la Daisy. No va preguntar que havia passat, era indiferent. El vell fill de puta sempre trobava un motiu o altre per, com deia ell mateix, alliçonar la Daisy. 

 —Joe. 

El noi tenia els punys tancats al volant, però no havia posat el motor en marxa. 

 —Joe? —va insistir la noia— Joe. Porta’m a casa teva. Els teus companys de pis encara no hauran tornat, oi? 

 —No. Avui tenen doble torn i en Charlie ha marxat a passar uns dies a la granja dels seus avis. 

 —Doncs, anem a casa teva. 

El noi va posar el cotxe en marxa i va iniciar el trajecte, però el cap li bullia. Hauria volgut anar a trobar el vell i alliçonar-lo ell una micona. Però la Daisy li va posar la mà al genoll i el va mirar amb un somriure tímid. Van arribar a l’apartament i el noi va deixar que la Daisy l’arrossegués directament a l'habitació. Van fer l’amor sobre els llençols rebregats del llit que en Joe no havia fet aquell matí. 

En Clarence i en Bruce van arribar un parell d’hores més tard, però la parella havia deixat les sabates d’ella fora de l’habitació per indicar que no hi entressin. La Daisy s’estava amb el cap a l’espatlla del noi mentre compartien una cigarreta. En Joe estava més calmat, després del sexe sempre tenia una estona tranquil·la on podia pensar amb més claredat. Un pla començava a créixer a la seva ment i la ràbia que havia acumulat abans, ara li feia de combustible per trobar els pebrots per tirar-lo endavant. 

 —Aquí no hi podem quedar-nos, Daisy. 

 —Una estona més. Encara no vull tornar a casa. 

 —No parlo d’aquí, parlo d’allà —Va assenyalar amb la cigarreta cap a la finestra—. Hem de marxar, buscar un lloc lluny de tota la púrria que viu aquí. 

 —Però on aniríem? No tenim diners. Si el meu pare em deixés anar a treballar, entre els dos ben segur que estalviaríem prou. 

 —Precisament per això hem de fotre el camp. Necessitem alliberar-te del vell cabró. 

El noi va aixecar-se del llit i va apropar-se a la finestra. 

 —Anirem a Atlantic city, el meu cosí Vincent ens donarà un cop de mà. 

 —El meu pare no ens ho permetrà. 

 —El teu pare no hi podrà fer res. Marxem ara mateix. 

La Daisy va anar fins al noi i va abraçar-lo. Van mirar per la finestra en silenci mentre sentien uns nanos barallar-se al patí del darrere. 

Al banc no li van posar cap problema per cancel·lar el compte. No creia que el trobessin a faltar com a client. No havia passat mai dels quatre-cents dòlars que s’enduia en un sobre de paper marró amb el logo del Central Trust. Va anar directament a l’estació d’autobusos i va comprar dos bitllets de la línia Coast city, directes a Atlantic city. Als afores, prop de Michigan Avenue, va veure un lloc de venda de cotxes de segona mà. L’aspecte dels vehicles no donava gaire confiança i això li donà la seguretat que li comprarien la seva carraca, ni que fos per un parell de bitllets de cent, per després encolomar-li a algun pobre desgraciat, per quatre o cinc vegades el que li paguessin a ell; «Kyle Williams’s Used Cars Heaven» tenia tota la pinta de ser aquest tipus de negoci. Dos carrers més enllà, va trobar una casa d’empenyoraments i va gastar-se gairebé tot el que li quedava en un anell de compromís, un petit cercle d’or amb el diamant més petit que mai havia vist. Va fer dit per tornar a casa, no es podia permetre gastar ni un centau. Un camioner va apropar-lo fins a un parell de milles del seu destí, explicant-li que tots els problemes d’Amèrica eren culpa dels immigrants, els jueus i els maricons i com donava gràcies a Déu per haver-los enviat el Càncer Gai. «Ara necessitem un càncer pels jueus. O fer com a Alemanya i fumigar-los com les bestioles que són». En Joe no va dir res en tot el viatge, per sort el camioner no tenia el més mínim interès en altra cosa que predicar la seva visió merdosa del món. La Daisy l’esperava a l’apartament, però en Joe havia de fer un petit encàrrec abans de recollir-la. Va anar a la casa on la seva estimada havia malviscut tota la seva vida i, amb molt de compte que no el veiés ningú, va punxar les quatre rodes de la furgona del vell fill de puta. Després va treure la patata que havia pres d’una parada al mercat i la va entaforar al tub d’escapament; la va ficar ben endins, perquè no la descobrissin fins que el motor els hi rebentés. Ara sí, va trobar que estava preparat per marxar. 

 —Ja ho tinc tot preparat —va dir-li la noia quan va entrar a l’habitació—. No és que tinguem gaire cosa per empaquetar. 

 —Comprarem allò que ens faci falta un cop siguem a A.C. 

 —Però no tenim gens de diners. Deixa’m anar a casa meva a recollir els cinquanta dòlars que tinc amagats sota el meu matalàs. 

 —No és bona idea que hi tornis —En Joe deixà anar una riallada—. No crec que el teu vell estigui de gaire bon humor. 

La noia el qüestionà fins que va confessar-li què havia fet amb la furgoneta. La Daisy va riure, asseguda al llit, però quan ell va deixar caure un genoll a terra i va treure l’anell de la butxaca, va quedar-se amb cara d’esglai i els ulls oberts com a taronges. 

 —Daisy, em faràs l’home més feliç del món acceptant-me com a marit? 

En Joe va caure a terra quan la noia es va llençar al seu damunt. 

 —Sí, sí, sí, sí —repetia la Daisy—, sí i mil vegades sí. 

Van tornar a fer l’amor i van quedar-se mig adormits fins que en Clarence va picar a la porta i els va dir, que si encara necessitaven que els dugués a l’estació, haurien d’anar sortint. Es van vestir a correcuita i van marxar. 

Després de sis mesos, Atlantic city els havia estovat una mica. La Daisy havia trobat feina a un casino, venent cigarros i llaminadures, entre les taules de joc. No suportava que la fessin anar vestida ensenyant cuixa i havent d’aguantar les mirades i «carícies» dels clients que borratxos o no, es creien que tenien el dret de tocar-la. En Joe tenia la sensació que la seva relació s’estava refredant. Parlaven sovint de fer el pas que havien començat quan ella havia acceptat l’anell i casar-se, però sempre acabaven dient que millor esperar a tenir prou per anar a viure a algun lloc millor que el soterrani que en Vincent els havia trobat. En Joe anava fent feines on podia, però per molt que s’esforcés era difícil estalviar quan es tenen deutes que cap home honest pot pagar. En Vincent li insistia que anés a treballar amb ell, que al Boardwalk les coses s’estaven posant molt interessants. Li va explicar que algú havia fet volar pels aires en Philip Testa, conegut com a l’home dels pollastres a Philadelphia i que el buit de poder allà havia fet que els bàndols a Atlantic city estiguessin a punt de saltar. Començava a pensar que no quedava més que rendir-se a l’evidència. A Atlantic city, la línia entre guanyadors i perdedors està perfectament dibuixada i cal que no t’enxampin al costat equivocat d'aquesta. El telèfon només va sonar dos cops abans que el despengessin: 

 —Ei, Vinny —va dir en Joe—. Parla’m d’aquest favor que necessites que faci. 

Un cop acabada la trucada, en Joe va quedar-se mirant el llit desfet on feia setmanes que ningú feia l’amor. Pensant en els calés que el seu cosí li pagaria pel «favor», va decidir anar a buscar la Daisy, treure-la del casino i demanar-li que es fes un pentinat bonic, es posés una mica de maquillatge i anessin a gaudir d’una puta vegada de la nit d’Atlantic city.