L’activació de les pantalles protectores davanteres va ser automàtica. La radiació encara no era perillosa però en poques hores la nau seria a una distància prou curta per a desplegar els captadors gamma. La Svetlana va iniciar el protocol de canvi de torn. Faltaven trenta-sis hores pel canvi, però sabia que la Naoko no es voldria perdre l’espectacle. I si no, sempre li podia retornar el dia i mig, quan tornés a ser el seu torn en quatre setmanes. Va programar la ruta fins a l’estel i va deixar la computadora calculant l'òrbita més adequada per carregar les bateries sense fregir cap circuit. 

Va fregar-se el cos amb l’escuma seca que feien servir per netejar-se. En acabar els raigs d’aire comprimit va desfer-se de les restes que no s’havien evaporat. Va sortir de la plataforma de neteja i va obrir el seu armari abans de recordar que seria millor vestir-se amb la roba de la Naoko. Va prendre la granota interior de color taronja i se la va posar. En lloc dels pantalons curts que s’hauria posat per ella, va despenjar uns pantalons gruixuts que trobava molt incòmodes i se’ls va posar. No va posar-se sabates, en unes hores la gravetat deixaria de funcionar quan el torus central deixés de girar per no interferir en la recollida energètica. Aniria més confortable amb els mitjons antilliscants que, a més, li proporcionarien adherència extra si havia de desplaçar-se impulsant-se a cops de peu contra les parets. Va prendre la samarreta amb el logo de la marca de refrescs preferida de la seva companya i se la va posar. Va deixar les arracades que la seva original li havia donat com a regal de comiat al calaix del seu armari; la Naoko no era gaire de guarnir-se amb joies. La veu dolça de la computadora va avisar-la que la trajectòria estava programada i que el procés de canvi de torn estava a punt per ser iniciat així que va anar cap a la sala de les agulles. 

De petita ja sabia que els adults mentien i de gran va descobrir que els dos tipus de professionals que mentien més eren els metges i els enginyers. Si un metge s’apropa a tu amb qualsevol aparell esmolat o amb agulles, et farà mal. Si qualsevol enginyer et diu que el dispositiu és exactament tal com manen les especificacions, segur que tindrà efectes no comprovats. Va seure en la butaca que, instantàniament, va recol·locar-se per a la seva màxima comoditat: el respatller va abaixar-se, la part de sota el seient va apujar deixant-li les cames en alt i la sintepell va esclafar-se a la seva temperatura preferida. La butaca era l'única peça de mobiliari dins la sala a excepció del maquinari que ocupava bona part del sostre. La sala de les agulles en realitat tenia un nom més tècnic: sala de transferència. Però el nom li esqueia com un guant. El casc va anar baixat des del sostre penjant del gruixut cable de nanotubs que el connectaven a la computadora. Va col·locar-se’l a lloc, provant de fer encaixar a la primera cada una de les vint-i-set agulles del casc en els vint-i-set receptacles que foradaven el seu crani. Ho va aconseguir sense haver de sentir l’horrible soroll de frec del metall dels receptors cranials contra el carboplàstic dels tubs de transferència. Un cop feta la connexió el suau brunzit de la computadora iniciant el programa va avisar-la que era hora de posar-se la màscara. Va estirar el braç fins a la butxaca lateral de la butaca i en va extreure l’andròmina autodesinfectant que li cobriria la cara mentre durés el procés. Amb un sorollet de xuclar, la màscara va ajustar-se al seu rostre i va deixar anar el gas que, sense adormir-la del tot, la deixaria prou fora de combat per no resistir-se. 

Era el moment de la primera mentida: la dels metges i el dolor. No era que el procediment fes mal. El cervell és ple de neurones però no té nervis en si mateix. Però la sensació quan els terminals dels tranfertubs tocaven teixit viu era com una nàusea que en lloc de venir de l’estómac, provava de venir de diferents parts del cos: el peu dret, el pit, els ronyons... Una sensació molt i molt enervant. Quan el procediment de transferència començava seriosament, es tenia la sensació d'estar en un cos que no era el propi, com si tot el que els ulls captaven fos el reflex invertit d’un mirall que no es podia veure. I llavors arribava la segona mentida: la dels enginyers i els efectes imprevistos. En principi la consciència sortint i la consciència entrant no podien sentir-se l’una a l’altra durant el procediment però cada cop, hi havia un instant breu però intens d’intimitat absoluta. Era una d’aquelles errades del sistema que havien acabat sent considerades un implement i assimilades. Durant aquells microsegons de simultaneïtat de les consciències, l’intercanvi d’informació i records era gairebé absolut. Qui entrava al cos, tenia records de coses que no havia fet i sabia quin era l’estat de la nau abans d’anar a llegir els informes d’activitat de la persona acabada de sortir. 

La Naoko va treure’s la màscara i va deixar-la al seu lloc. Amb compte va desfer-se del casc que, automàticament, va tornar al seu lloc al sostre. El brunzit va anar extingint-se mentre la computadora feia el BackUp de la ment de la Svetlana als seus bancs de memòria. Quan les llums van passar del blau al blanc, la nova tripulant va aixecar-se de la butaca i va sortir de la sala de les agulles. Va passar pel vestuari més per costum que per necessitat. La Svetlana li havia deixat el cos net i no tenia ni urgència d’orinar o fer de ventre. Si teniu força gana. Però això era normal, totes havien decidit que atès que un dels pocs plaers que tenien en el viatge interplanetari que havien començat era el menjar, en els canvis de torn, la tripulant sortint deixava la responsabilitat de l’àpat en mans de la tripulant entrant. Va anar cap al menjador i va demanar un Ramen de bou i naps a la computadora. Mentre se’l menjava havia pensat a llegir l’informe de novetats de la seva companya però va notar, sorpresa, que l’havia despertat amb trenta-sis hores d’anticipació. Va veure que tenia missatges entrants i va deixar estar l’informe per llegir-los. El més nou era un correu electrònic de la Svetlana de feia només quaranta minuts. El va obrir: 

Hola Naoko.
Segur que et sorprèn veure que t’he fet sortir del forat abans de temps però si acabes de llegir l’informe, veuràs que ja he iniciat el protocol d’enrutament de la nau cap a l’estel més proper. És hora de carregar les bateries així que atenta que perdràs gravetat en unes poques hores. He pensat que sent astrofísica i no havent-te tocat mai recarregar, voldries veure amb els teus propis ulls l’espectacle de les explosions solars... 

La Naoko va deixar de llegir per eixugar-se les llàgrimes. Estimava les seves companyes tot i que mai coincidien més que uns microsegons, que segons els enginyers no eren possibles, però que les feien sentir-se més que properes, com a part d’elles mateixes. Dubtava molt que la consciència del seu original, el cos que tantes dècades enrere havia deixat a la Terra, mai hagués experimentat una germanor tan profunda com la que ella tenia amb les seves companyes de viatge. Va acabar de llegir el correu, va repassar l’informe i, després de menjar, va seguir amb el protocol. 

Lligada a la butaca de la sala de navegació per no surar sense control, va ordenar a la computadora obrir els visors de l'única portella exterior de la nau, filtrant el pitjor de la llum solar. Dracs de foc com els de les llegendes del seu poble a la vella Terra saltaven a la corona del sol que llençant dolls de plasma, alimentava la nau que seguiria el seu viatge entre les estrelles amb quatre ments i un sol cos dins.

Si voleu llegir el relat anterior, el teniu a la Revista Endavant.