Tota la casa feia olor de brou. Se sentia la flaire ja abans d’entrar. Quan trucà a la porta i no van contestar, va empènyer-la mentre anunciava la seva presència en veu alta. 

—Hola, Mossos d’esquadra, hem rebut una trucada des d’aquest domicili. 

Amb la mà va acabar d’obrir-se pas i va fer un senyal al seu company perquè truqués a la porta del davant. 

—Vicenta? Vicenta —En Marc va provar de recordar el cognom que li havien comunicat per la ràdio—... Vicenta Junot? Mossos d’esquadra. 

Va tornar a prémer el timbre, ara ja amb el cap dins mentre una sensació estranya li feia posar els pèls de punta. La porta dels veïns es va obrir i va poder sentir al seu company parlar amb una dona que es queixava de la ferum de greix i el vapor constant que empudegava la finca des de feia hores. No va esperar més i va entrar, les paraules de la veïna el feien patir per si la Vicenta havia patit algun accident i s’havia quedat el foc encès. El pis estava fosc, només hi havia llum al final de tot del passadís, així que va atansar la mà a l’interruptor. Li van lliscar els dits pel plàstic d'aquest, cobert com estava d’humitat. Realment la fortor del brou era aclaparadora, l’embafava i va notar que començava a suar. Va tornar a provar d’encendre el llum i ara sí, ho va aconseguir. Davant seu, asseguda a terra, en un racó de l’entrada, va veure una dona amb els ulls molt oberts i un somriure enorme i forçat, com si algú li estigués tibant de cada galta. 

—Senyora Junot? —Va apropar-se a la dona— És vostè qui ens ha trucat? 

La dona va moure molt lentament el cap, un cop cap avall, un cop cap a dalt. En Marc va pitjar el botó de la ràdio i quan van contestar va demanar assistència mèdica. Des de la porta se sentia encara a la veïna explicant al seu company que «la dona del davant està grillada, sap? Fa setmanes que el marit va marxar i es devia endur el nen amb ell, perquè no el sentim plorar i tothom sap que els acabats de néixer ploren sense parar, oi». Va interrompre la veïna amb un crit d’atenció al seu company que va entrar a correcuita. Va assenyalar la dona asseguda a terra i després el llum al final del passadís, el Pau va fer que sí amb el cap i va començar a caminar. La llum era de la cuina i l’ambient era irrespirable; vapor espès s’enganxava a tot arreu i l'olor de greix era desesperadament intensa. Al foc, una olla d’almenys vint litres de capacitat, era la font de tota la fumerada. S’apropà i va apagar el foc. Mentre obria la finestra per aclarir una mica l’ambient carregat de la cuina, el brou deixà de bullir. No sabia com ho sabia, però era conscient d’allò que trobaria en mirar dins l’olla. Li va costar reconèixer les restes estovades d’allò que mig surava al caldo, però va quedar completament convençut quan una mà amb cinc ditets minúsculs va aparèixer. La punta dels dits estava mig consumida, només el dit gros conservava l’ungla, que encara s’aguantava per un dels costats. L'olla va fer un borbolleig i, mentre la mà s’enfonsava, va arribar a la superfície allò que havia estat la cara. Els ulls enfonsats, amb les parpelles desaparegudes; el nas absent, només un forat d’on la pell havia desaparegut deixant la calavera a la vista, amb les dents visibles a través d’un tel blanquinós que abans havien estat uns llavis. 

Al marbre al costat dels fogons hi havia el cullerot, en mig d’un bassal cremós. Va allargar la mà i va apropar un dit a les restes de l’estri que segurament havia servit per remenar l’olla. No sabia per què ho feia, però de cop va notar un gruny a la panxa, com si fes hora que no menjava i la gana l’estigués fent perdre el seny. «Només una llepadeta» va dir una veu dins del seu cap. Instintivament, va descordar la pistola i en va deixar la mà a la culata. La por li estava corcant el cervell i podia notar els pèls del clatell intentar escapar del seu crani. Abans de tocar res, va fer una passa enrere i va tornar a parlar per la ràdio, ara demanant un equip forense. Li va tornar a sonar la panxa i la veu li va demanar per quin motiu es resistia. «Saps que ho desitges, Marc» va sentir dins seu. No va poder evitar deixar anar un xisclet. 

En sentir passes, va notar que la por que sentia anava evolucionant cap a un terror desfermat i va apartar-se de la porta fins que l’esquena li va xocar amb la paret de l’altra banda. El seu company va aparèixer tapant-se la boca amb un mocador. 

—Es pot saber que putes fots amb la pipa a la mà? —va xiuxiuejar mirant cap al passadís— No m’apuntis, collons! 

En Marc va enfundar la pistola i va assenyalar l’olla. El seu company va apropar-se i va quedar-se mirant dins una estona, abans de fer un gest d’incomprensió tombant-se cap al seu company. 

—Què? 

—No veus el cos del nen? 

—Què collons dius d’un nen? —Va tornar a mirar dins l’olla— Això d’aquí dins és irreconeixible. Fa hores que bull. Podria ser un nen, un xai, un pollastre o la puta que el va parir. 

—Li he vist la cara —En Marc va apropar-se als fogons—... El que li quedava de la cara... 

Junts van tornar a abocar-se per estudiar el contingut de l’olla, però abans no poguessin veure res, van saltar ambdós quan van notar que no estaven sols. La Vicenta se’ls mirava des de la porta de la cuina, el somriure forçat encara deformant-li la boca. 

—Has tastat el brou? —demanà la dona— Ho has fet, oi? 

—És clar que no he fet. 

—Però ho volies —En Pau va anar cap a ella per treure-la de la cuina—. Oi que sí? 

En Marc va quedar-se callat mentre el seu company feia marxar la mestressa de la casa. Va decidir sortir de la cuina i anar a esperar l’ambulància i l’equip forense a la porta de l’edifici. De tornada a la central, en Pau va dir-li que el millor seria que el tema d’haver tret la pistola el deixessin fora de l’informe i que, sobretot, SOBRETOT, el tema d’haver vist un nen dins l’olla també. En Marc no va contestar, però en arribar a comissaria, algú de l’equip forense ja havia notificat que, efectivament, allò que surava al caldo era un nadó.