El legionari i el bosc 

Si li donaven a escollir un bon vi de la seva terra o una cervesa d’aquest racó oblidat pels Déus, evidentment, es quedava amb el vi. Però la posca que feien amb l’infumable vi de la regió era quasi més insípida que l’aigua sola. Almenys els salvatges adora-rèptils de la regió fotien una cervesa amb cos i forta. 

 —Flavius! Flavius! Ja la tens aquí —digué en Vindex fent un gest amb la mà. 

El legionari va abaixar el got i va eixugar-se el bigoti d’escuma amb el canell. A uns pocs metres va aparèixer, radiant com sempre, la Neme. Sabia el seu nom perquè els nens acostumaven a cridar-lo sempre que la veien, demanant les galetes d’anous que sempre duia al cistell. Una vegada li havia pres la galeta a un dels nanos, i havia pensat que no hi havia per a tant. Però ella era una meravella, malucs plens, pits altius i rodons i una cara que faria tremolar al mateix emperador. 

 —Cada dia tinc més ganes d’arrencar-li la roba i mossegar-li el mamellam. 

 —Si t’atreveixes a acostar-te a la meva Neme t’arrenco els collons d’un cop de peu, Vindex. 

 —Collons, Flavius, que només és una porca de poble. 

 —Però és la meva porca de poble. 

En Vindex va separar-se una mica del seu company d’armes abans de tornar a parlar. 

 —No has sentit el que es diu d’ella? 

 —Què està per menjar-se-la? 

 —Que com és que ningú se l’està menjant —En Vindex deixa el got a terra—. Un tros de dona com aquesta sense home? Per aquestes contrades tan bon punt sagnes ja tens marit, cabana pròpia i un nano creixent al ventre. 

 —Ara que ho dius —va dir en Flavius mentre la noia s’allunyava—... 

 —A més, tenim camarades que diuen haver tingut experiències estranyes provant de fer-se-la. 

 —Estranyes? Com estranyes? 

 —En Gaius Aemilius va provar d’abraçar-la un dia que es van creuar i abans no pogués tocar-la, va ensopegar i no sap com, es va clavar el seu propi gladius a la cuixa. 

 —Vinga ja! —En Flavius va esclafir a riure—. El puto Aemilius va sempre mamat. No serà el primer cop que es trenca la boca caient tot sol. 

 —És cert, però també hi ha el que explica en Felix. Diu que és una bruixa. Un vespre la va veure allunyar-se del poble i va decidir seguir-la. No pensava fer-li mal, potser una mica de diversió i prou. 

 —I es va divertir? 

 —No gaire. Quan va entrar al bosc va deixar de veure-la. Va avançar unes quantes passes i va aturar-se a escoltar. Va sentir algú parlar la llengua local i va acostar-s’hi. Va arribar a una clariana i va veure-la, d'esquena amb la roba a terra. 

 —No fotis. 

 —En Felix diu que la noia s’estava dempeus nua i que del cap semblava que li creixia una mena de cornamenta, però feta de branques i fulles. Va provar d’esmunyir-se i marxar sense que la dona se n’adonés, però va trepitjar un branquilló i el soroll va fer-la tombar. 

 —I... 

 —I res, en Felix va sortir a la carrera, deixant-se la cara a les branques de tots els arbres amb què va anar ensopegant fins a arribar al campament. 

El legionari va buidar el seu got i va mirar-se al seu company. 

 —I quant de mam portava a dins en Felix? 

 —Diu que no havia begut gens. 

 —Saps que et dic? Per molta banya que li surti, si me la trobo despullada per Júpiter que no perdria l’oportunitat. 

 —Tu mateix. 

 —Vindex, que no volies arrencar-li la roba i mossegar-li les mamelles? 

 —Ho he dit per dir. Hi ha altres dones menys perilloses i misterioses i que no cal perseguir-les tant. 

 —Doncs aquest vespre la seguiré jo al bosc. 

 —T’esperaré al campament amb una mica de posca ben calentona perquè si et tremolen les cames. 

 —Si em tremolen les cames, no serà de por sinó de tots els claus que li penso fotre. 

En Flavius va empènyer l’altre legionari amb prou força per fer-lo trontollar. 

La lluna era una minsa corba dibuixada entre els núvols. Encara s’albirava una mica de llum diürna, però faltaven moments perquè fos de nit. La Neme estava a punt d’entrar al bosc, sense cap mena de llum. En Flavius havia vingut preparat amb una torxa, però no la volia encendre i fer-se veure. Seguir-la era senzill, però. La seva pell pàl·lida reflectia els pocs raigs de lluna que travessaven les branques i en Flavius era capaç de seguir el seu rastre entre els arbres. Va notar una tibantor dolorosa entre les cames; el subligaculum li estrenyia l’erecció. Amb un gruny, va arrencar-se el cordó que li subjectava la peça de pell i, mentre pensava que havia d’aconseguir un tapat d’alguna tela menys rígida, va alliberar el seu penis. Els pocs segons que havien transcorregut mentre batallava sota la seva pròpia túnica, havien estat prou perquè la seva presa escapés. Pensà a sortir del bosc; hi hauria altres vespres i altres oportunitats, però s’havia fotut tan calent que va pensar que es faria una palla. Es va prendre la cigala amb la mà i la va començar a remenar amunt i avall. Tanmateix, per molta estona que va dedicar-hi, no aconseguia arribar a sentir plaer. Amb el braç que li començava a defallir, va tancar els ulls i va imaginar-se la Neme, nua i agenollada davant seu. Una espurna li va néixer a la ronyonada i va accelerar el ritme. De sobte, va notar una mà que es posava sobre la seva i li seguia el moviment. Espantat va obrir els ulls i va veure un braç de dona, amb la pell pàl·lida com la mateixa llum de la lluna acabada en la mà que es movia amb la seva; es va aturar. La mà de la dona no, va continuar amb el moviment, més lent i suau que el que ell havia fet servir. En Flavius es va deixar fer. La Neme, sense deixar-lo anar, va posar-se davant seu i amb un somriure va començar a estirar per allà on el tenia pres per arrossegar-lo. Cada pocs metres s’aturava i mirant-lo als ulls accelerava el joc de canell, tan bon punt la respiració del soldat s’accelerava, la noia abaixava la velocitat i tornava a conduir l’home entre els arbres i la foscor. La clariana on va arribar estava il·luminada d’una manera que en Flavius era incapaç de descobrir. Li semblava que tot brillava amb llum pròpia, sobretot la Neme, que després de deixar-lo anar, es descordà les robes i va quedar-se nua. No creia possible que se li pogués posar més dura, per la polla se li clavà al ventre de tan erecte com volia estar. Va començar a despullar-se, però la noia l’aturà amb un gest. El va tornar a prendre del membre i va dirigir-se cap a un arbre enorme que hi havia en mig de la clariana. Tapava tot el cel i feia impossible que la llum que veien vingués de la lluna. La noia el va fer seure amb una cama a cada banda d’una arrel tan grossa que els peus tot just li arribaven a terra. Amb un saltiró, la noia es va eixarrancar davant seu deixant a la vista el matoll dividit per uns llavis sucosos. En Flavius es va voler abraonar damunt la Neme, però va trobar-se atrapat de braços i cames en una xarxa d’arrels que havien aparegut del tronc de l’arbre, deixant-lo indefens amb només el membre en llibertat. 

 —No pateixis, Flavius —digué la Neme—. Aquesta nit per fi podràs treure’t de dins tota aquesta luxúria que t’obligo a patir només per existir i passejar pel meu poble. 

 —Allibera’m, bruixa! 

 —No soc pas una bruixa, per molt que el teu company d’armes, en Felix, vagi explicant històries. 

 —Què ets doncs? 

 —Deus voler dir Qui soc, oi? 

En Flavius no va dir res. L’erecció que feia tanta estona que mantenia va començar a decaure. La noia va abocar-se endavant i la va prendre amb les dues mans. Va notar que tornava a posar-se dur, veient com els pits de la Neme saltaven al ritme de la masturbació. 

—Soc la Nemetona, la del Bosc Sagrat i aquest és el meu bosc. 

 —Deixa’m anar, qui siguis. 

 —I tant que et deixaré anar, però havies entrat al meu bosc buscant alguna cosa, oi? No pensaràs que et deixaré marxar insatisfet? —La Nemetona va accelerar el ritme mentre amb una mà jugava amb els collons del soldat— Ens prenem amb molta seriositat els deures de l’hoste per aquestes contrades. 

Sense poder-hi fer res, l’home va descarregar a la mà de la noia, que el va seguir masturbant suaument fins que la darrera gota va sortir. Llavors va aixecar el cul i va anar cap endarrere fins a un punt on de l’arrel sorgia una altra de més petita i que tenia la forma i mida d’un penis erecte. La noia va seure tal com havia segut davant del legionari i va empastifar el fal·lus de fusta amb el semen que havia obtingut de l’home. Ho va fer sensualment, com si estigués fent-li una palla al mateix arbre. Mentre ho feia, a la noia li van anar creixent unes protuberàncies a cada banda del front; com unes banyes, però rugoses i amb el mateix aspecte que l’escorça de l’arbre del qual en Flavius era presoner. 

 —El bosc necessita sang nova, llet nova —La noia fregava els malucs amb l’arrel mentre parlava, deixant anar petits gruny a cada embat—. I al Vell Arbre, el que més li agrada és la sang i la llet d’un enemic. El fa més fort. 

 —Jo no soc l’enemic. El centurió o potser l’emperador ho són. Jo només soc un simple soldat. 

 —Ells no són aquí —La Neme es va aixecar i va caminar amb les cuixes tacades de saba i flux—. Tu ets aquí i hi has vingut pel teu compte, sense que ningú t’ho manés. 

 —Deixa’m anar i et prometo que marxaré. Abandonaré la legió i marxaré a l’altra banda del món. T’ho juro pels Déus. 

 —Has vingut aquí, amb els teus déus, i has començat a tallar els arbres del meu bosc. Però aquí també hi ha Déus, molt més Vells i molt més Poderosos que aquesta patuleia que adores. 

 —Renegaré dels déus, Neme, tingues pietat. 

La fulla que va aparèixer a la mà de la noia era curta i corbada i semblava brillar amb llum pròpia, competint amb la resplendor de l’arbre. 

 —Oh, però jo soc molt pietosa. No prenc més que allò que se m’ofereix voluntàriament —Va assenyalar el penis tou del legionari amb el ganivet—. Que no provaves de fer-me una ofrena quan et satisfeies a tu mateix dins del meu bosc? 

En Flavius va començar a somicar, incapaç de dir cap paraula sense sanglotar. La Nemetona va apropar-se i el va prendre dels cabells. Ara les banyes, plenes de branques, eren llargues, quasi de la mida d’un pílum; tanmateix, no semblaven ser cap inconvenient per la noia. El soldat va deixar de respirar quan va notar la fulla acaronar-li el coll. 

 —Ja m’has regalat la teva saba. Ara necessito la teva sang. Però no vull forçar-te a res que no vulguis. Pots cedir-me una petita mostra de la teva sang o puc tallar-te el coll sencer i deixar que es perdi tota. Tu tries. 

 —No vull morir —va somicar el legionari—. No vull morir. 

 —Oh, gràcies. Entenc que si no vols morir és que refuses que et degolli, oi? —Amb un moviment ràpid i eficaç, la noia va punxar el coll— De tot cor, gràcies! 

La sang va brollar en un petit rierol que la Neme recollia en una fulla del mateix arbre. Després de fer-li un petó a la closca, va deixar el soldat ploriquejant i va tornar al fal·lus de l’arrel. Vessà la sang i va tornar a refregar les mans pel mateix. En Flavius va deixar de plorar i va notar que el cor se li accelerava encara més, el tronc de l’arbre havia començat a sacsejar-se, com si els moviments de les mans de la noia l’estiguessin fent tremolar. Un torrent de passió va recórrer la seva espinada i va adonar-se que no era seva, sinó de l’arbre. Les arrels que l’empresonaven ara semblaven abraçar-lo i acaronaven cada petita part de la seva pell que estava lliure. L’escorça i la seva esquena semblaven haver-se fusionat i ara notava la saba de l'arbre fluir incomprensiblement per les seves pròpies venes. La respiració se li accelerà i mentre el penis se li tornava a aixecar, va veure la Nemetona abaixar el cos i introduir-se la polla de fusta xopa de la seva sang i la seva llet ben endins del tall. La va veure sacsejar els malucs i alçar-los i abaixar-los a un ritme lent, però constant, mentre les banyes anaven creixent. La pell que fins feia uns instants havia estat pàl·lida, ara s’anava enfosquint, prenent un to entre verdós i bru, una barreja de fulles i escorça, de terra i pinassa. Es van començar a sentir veus parlant en un idioma que en Flavius desconeixia completament; alguna paraula volia fer-se entendre, però la seva ment estava massa diluïda al maremàgnum de por, angoixa i èxtasi que sentia. Els animals van sortir d’entre els arbres: cérvols, guineus, òlibes, ratpenats, llebres i porcs senglars. També van aparèixer criatures estranyes: homes i dones vestits amb fulles i branques que no mesuraven ni la meitat que un nen petit, i coses sense descripció possible, sortides de temps antics i oblidats. La noia va entrar en una mena de frenesí, caient i alçant-se a tota velocitat mentre entonava cants dissonants que res tenien a veure amb un idioma. En Flavius notava l’arbre fregar-se contra ell i amb ell, contra ella i amb ella, sentia l’interior ardent de la dona i l’interior rígid de l’arbre. La Neme va quedar-se quieta de cop i mentre el legionari perdia el control i deixava anar una nova torrentada de llet sobre l’arrel, van cridar plegats, immersos en un orgasme que van compartir tots els éssers presents a la clariana. Els darrers tremolors de la correguda van culminar amb la pèrdua de consciència del soldat. 

Havien castigat a en Flavius per haver estat dos dies desaparegut. En Vindex no entenia el silenci del seu camarada. Es va negar a explicar on havia estat i que havia estat fent, cosa que va provocar les fuetades que va rebre en mig del campament. Però ni el dolor, ni les burles dels altres legionaris, havien aconseguit fer-lo parlar. Explicava un conte sobre haver-se perdut al bosc i donat un cop al cap. Però ningú el creia, inclòs en Vindex, que sospitava que la noia del poble, la Neme, hi havia tingut quelcom a veure. Però en Flavius ho negava. Les incursions havien augmentat al nord i van marxar un temps cap allà, a complementar les legions. En tornar, van passar força setmanes abans que el soldat acceptés tornar a anar a fer un beure al poble i va ser amb la promesa d’anar cap al campament abans no es fes fosc. Estaven asseguts a una taula amb una gerra cadascú quan la va veure: la Neme, amb el seu cistell i la caterva de nens seguint-la i cridant el seu nom. Però es va quedar glaçat quan va veure el ventre rodó i rotund de la noia. 

 —Vaja —va dir en Vindex—, semblaria que algú ja s’ha fet seva la Neme, oi Flavius? 

Quan en Vindex va tombar-se cap al seu company, va veure’l plorar en silenci amb els punys clavats a les temples i tremolant.