Li van dur un cafè de màquina expenedora. Tenia un gust horrible i el va deixar a la taula. Feia un parell d’hores que seia en aquella cadira i tenia el cul adolorit. Era una cadira de fusta, baixa, recta i ben poc confortable. Però era d’esperar que les sales d’interrogatori no fossin còmodes. L’objectiu devia ser posar a l’interrogat en un estat de neguit i angoixa que facilités la feina dels policies. En Gabriel no entenia per què els calia fer-ho amb ell; no s’havia negat en cap moment a confessar. 

La porta es va obrir i va entrar un nou policia. Feia cara de ser amable, però en Gabriel no creia que ho fos. De fet, no creia que cap policia pogués ser amable mentre eres dins de la seva àrea de treball. Estava convençut que aquestes habitacions havien vist coses més desagradables que el que ell estava experimentant. Segur que algú havia passat moltes més que dues hores sense poder aixecar-se d’aquella cadira. O potser algú havia passat hores dempeus, mirant-se-la amb desesperació, pregant per poder seure-hi. 

 —Bon dia, senyor Marcel. Soc l’inspector Mauri i vinc a fer-li unes quantes preguntes. 

 —Bon dia, inspector Mauri. Seran diferents de les que els seus altres dos companys ja m’han fet? 

 —Algunes sí, però d’altres encara les tornarem a fer —Va obrir la carpeta que duia a la mà—. Hi ha coses que encara no aconseguim tenir clares. 

 —Ahà. 

El policia el va mirar per sobre de la carpeta. 

 —No li sembla bé? 

 —El què? 

 —Que li faci preguntes? 

 —I tant que em sembla bé. És vostè un policia i ha de fer preguntes. I he vist prou sèries de TV per saber que les constants preguntes repetides, el fet de passar un cop i un altre pels mateixos temes, és una tècnica policial habitual. O és tot un invent de Hollywood? 

 —Potser exageren una mica, però sí, és quelcom que fem. 

 —I què espera aconseguir? Alguna contradicció? Que m’inculpi a mi mateix d’algun altre delicte? 

 —Ha comès algun altre delicte? 

En Marcel va aplaudir a poc a poc, quasi sense fer soroll. 

 —Bravo. Aquest ha estat un dels moments més cinematogràfics de la meva vida. 

 —Però no m’ha contestat. 

Amb un gest casual, l’inspector va deixar la carpeta oberta davant seu. S’hi podien apreciar unes fotografies del frontal del cotxe que en Marcel va reconèixer com a seu. S’hi veien les taques de sang que la noia havia deixat al capó. 

 —És clar que he comès altres delictes. Segur que vostè també. 

 —Li recordo que soc policia. 

 —Ah! Que la policia no comet mai delictes, oi? I ara? 

 —No sembla tenir gaire bona opinió del meu ofici. 

 —Hi ha molts oficis dels quals no en tinc gaire bona opinió. D’alguns, fins i tot, en tinc una molt mala opinió. 

 —Vaja! De quines feines estaríem parlant? 

 —Jutges, venedors immobiliaris i els que es dediquen al coaching. 

 —Caram. Ni policies, ni jutges. 

 —No s’oblidi dels venedors de pisos i els que fan de coach. 

En Mauri va empènyer la carpeta cap endavant fins a deixar-la a l’abast d’en Gabriel. 

 —Per què l’ha atropellada? 

 —Per què estava travessant en vermell. 

 —Vinga, ara seriosament, per què atropellar-la? 

 —No hauria de dir allò de "presumptament"? 

 —No cal, sabem que ha estat vostè, senyor Marcel. Tenim una pila de testimonis i tenim la seva pròpia declaració. No sabem el motiu? 

 —No? Li acabo d’explicar. 

 —Sap quines lesions li ha provocat? 

 —Abans no se m’endugués la patrulla, els sanitaris de l’ambulància, que jo mateix vaig demanar, parlaven de diverses fractures a les cames i un trau al cap que demanava una exploració més detallada per descartar coses pitjors. 

Amb la mà li va costar encara més la carpeta fins que en Gabriel va poder llegir un informe breu de les lesions. 

 —Bufa. Me n’alegro molt que el trau sigui només això i que puguin descartar fractures cranials. 

 —Li sap greu? 

 —Sí. Per què no m’hauria de saber greu? 

 —Perquè l’ha atropellada. 

 —Sí. Però tampoc volia matar-la, eh? 

 —I no creu que la Isabel —El policia fa una pausa i toca amb el dit la part de l’informe on apareix el nom de la noia—... Ho sap que la noia es diu Isabel? 

 —Sí. Els sanitaris no deixaven de dir el seu nom mentre comprovaven les seves constants. 

 —És clar. No creu que la Isabel s’hauria volgut estalviar les fractures, el trau i tot el tràngol de l’incident. 

 —Segurament. 

 —Per què ho va fer, doncs? 

 —Perquè estava travessant en vermell. 

 —No l’entenc, senyor Marcel. Li sap greu que la noia hagi pres mal, però reconeix haver-li provocat conscientment les ferides. 

 —S’estimaria més que digués que no sé com ha passat? Que he tingut un mareig o perdut el control del volant? 

 —La veritat és que sí. Això ho podria entendre. Fins i tot si ho digués per sortir-se de l’enrenou que vostè mateix ha provocat. És ben habitual que la gent menteixi per evitar les conseqüències dels seus actes. 

 —Ja. Però jo acceptaré les conseqüències del meu acte. No m’agraden les mentides. 

 —I vol que em cregui que l’ha atropellada per passar en vermell? 

 —No veig perquè hauria de dubtar de la meva versió. Des del primer instant he reconegut els fets i estic convençut que hauran pogut contrastar la meva versió amb les dels testimonis. 

 —De què coneixia la víctima? 

 —De res. L’he coneguda després d’atropellar-la i mai ens han presentat formalment. 

 —Ningú actua així sense motiu. 

—Em sembla que no té clara la diferència entre causa i motiu. 

—I a mi em sembla que vostè s’entesta a dir que el seu motiu és que la noia no va respectar un semàfor per no explicar-nos les causes de l’accident. 

 —Ara tornarà a preguntar-me pels meus antecedents familiars? Em demanarà si hi ha hagut entre els meus parents casos de demència, psicopatia, esquizofrènia? 

 —Això ja li han demanat els meus companys. 

 —També m’han demanat perquè ho havia fet i els he donat la mateixa resposta que a vostè. 

 —Que ho ha fet perquè l’ha vista travessar en vermell. 

 —Correcte. 

 —I espera que me’l cregui. 

 —No, no espero res. Són vostès els qui esperen que els digui quelcom que els deixi tranquils. Jo no puc dir-los més que la veritat, tota la veritat i només la veritat. 

El policia va aixecar-se i se’l va quedar mirant. D’una arrabassada va recollir la carpeta i va fer sortir volant el gotet de plàstic de l’infecte cafè i va marxar sense acomiadar-se. En Gabriel va quedar-se esperant al següent interrogador que tampoc el creuria, assegut a la cadira de fusta, baixa, recta i ben poc confortable.