Tanca els ulls tan fort com pot. Ja ha sofert alguna vegada lleugeres cremades en les còrnies i no és quelcom que vulgui tornar a experimentar. Es frega la cara amb força, notant com les poques celles que li quedaven se li adhereixen a les mans. A palpentes, troba l'aixeta i obre l'aigua. Gairebé se li obren els ulls en notar l'aigua gèlida aclarir-li el lleixiu, però aconsegueix mantenir-los tancats. Deixa córrer l'aigua, que, freda o no, és el millor per a acabar de netejar-se i evitar cremades a la pell. Una vegada amb la cara neta i els ulls oberts, aboca una mica més de netejador al fregall i comença a fregar-se amb força la pell. La primera vegada que es va fer una higiene en profunditat, va pensar que la part que li couria més serien els genitals o potser els mugrons, però es va sorprendre del dolor intens que li procuraven les aixelles a cada dutxa. No sabia que les axil·les fossin tan sensibles; potser era culpa del desodorant. Tanmateix, des que ha deixat els parabens de la cosmètica comercial pels hipoclorits de sodi de la química tradicional, la seva pell és més clara, neta i gairebé sense pèl. Asseguda al sortint de la banyera, intenta retallar-se més les ungles dels peus, però gairebé no queda res a tallar. Les tenalles no aconsegueixen agafar res. No se sorprèn quan la sang brolla del tall que, accidentalment, s'ha fet en relliscar l’eina per fora de l'ungla. Es queda mirant el petit toll de sang que es forma sobre la flor de plàstic antilliscant que té just a sota. Li molesta profundament haver de tallar-se les ungles, no hi veu cap utilitat. Clava un dels extrems punxants de la tenalla sota la ferida que s'acaba de fer i comença a furgar. Lentament, troba un bon punt i sense tancar del tot les tenalles per a no tallar l'ungla, fa palanca. El dolor que li corre des de la punta del dit fins al turmell no li impedeix anar fent més i més força fins a aixecar-la. Pessigant amb els dits l'arrenca. Esperava més dolor, molt més dolor, però nota com l’entumiment s'apodera de les seves sensacions. Li fa la sensació que no és seu el cos que està manipulant i això li facilita la tasca de continuar desfent-se de la resta d'ungles. Les va deixant en un petit munt a un costat de l'ampolla de colònia que utilitza com a dispensador de lleixiu. Obre l'aixeta de la banyera i deixa els peus sota el doll fins que solament queden petits fils rosats tacant la ceràmica. 

Li costa subjectar la paella i pensa que potser seguir amb les ungles de les mans en acabar amb les dels peus no ha estat la millor idea. Les de la mà dreta no li han costat massa, és esquerrana, però s'ha fet una mica de destrossa usant la seva mà ximple per a arrencar-se les del costat bo. Embenar-se ha estat tota una aventura. Decideix que no es veu capaç de cuinar res de debò, no podrà trencar els ous, ni batre'ls amb les benes embolicades a les mans. Així que decideix escalfar-se una mica de brou de pollastre i afegir uns fideus. S'asseu a esperar que la sopa bulli per a afegir la pasta. Continua sentint-se bruta. I no és per les taques de sang que enfosqueixen els embenatges. Arrencar-se les ungles li sembla ara un exercici excessiu, li tornaran a créixer i haurà de tornar a passar pel tràngol i la pell li cou allà on el lleixiu ha estat massa temps en contacte. I odia tenir gana. Menjar li fa pensar com és de fastigós el cos humà; en com el menjar anirà recorrent el seu cos, tacant tot al seu pas mentre es converteix en merda que haurà d'expulsar en algun moment. No li sembla higiènic, ni raonable. És llavors quan sent el soroll. Un so molt lleu que ve de fora de la cuina. Li fa pensar en insectes arrossegant-se per terra. Treu el cap al passadís, esperant veure alguna bestiola rondant, però només són les seves ungles. Pensa que no hauria d'haver-les deixat soles. No és massa net deixar piles de parts corporals de qualsevol manera, sense supervisió. Agafa l'escombra i el recollidor i surt a perseguir-les. Les molt atrevides surten cagant mistos i, per a més inri, li estan embrutant el terra, deixant coàguls de sang arreu. Les va atrapant, una a una, però quan buida el recollidor a la galleda d'escombraries, veu que se li han tornat a escapar. Agafa un pot de vidre amb tapa, de quan encara menjava melmelada i comença a perseguir-les de nou. Les va atrapant una a una; algunes les veu a primera vista, intentant escapar d'ella. Unes altres ha de buscar-les, amagades entre els atuells de la cuina, sota els draps i entre els coberts. Quan creu que les té totes, sacseja el pot amb força, per a atordir-les una mica i les compta: dinou. Li falta una, del polze. No creu que estigui gaire lluny. Les seves germanes estan voletejant pel pot, fent molt soroll, gratant i colpejant el cristall per a distreure-la. Fica el pot a la nevera i la tanca d’un cop. Es posa de quatre grapes i es queda escoltant, sap que l'ungla intentarà romandre quieta, és intel·ligent; per alguna cosa és la del polze de la seva mà bona. Però també sap que no podrà tenir massa paciència, ha de salvar a les altres i per a això necessitarà entrar en acció. Passen els minuts i el silenci, cada vegada més opressiu, comença a pesar sobre la seva esquena. Llavors la veu arrossegant-se pel sòcol de la paret, acostant-se a la cantonada on la galleda d'escombraries li servirà de parapet. Quan la veu desaparèixer darrere de la galleda, salta de cop i l'aparta. L'ungla es queda petrificada, com una llebre davant els fars d'un cotxe i sense més problema, l'atrapa d'un pessic. Treu el pot i, amb molta cura, l'obre prou per a ficar-la amb les seves companyes. Quan torna a ficar el pot a la nevera, un pensament li creua el cap...

...Les seves ungles estan vives perquè les ha arrencat senceres, o tots els retalls que ha anat fent al vàter ho són? És llavors que comença a notar la vibració i el soroll, un so irritant, com si algú estigués gratant canonades des de l'interior. Es tomba a temps de veure sortir els primers retalls d'ungla de l'aigüera, de l'aixeta i fins i tot de l'extractor de fums.