...i va veure Déu que allò que Ell creia que eren les aigües, era en realitat semen, un oceà absoluta i completament fet d'esperma. 

 —Disculpa! Et fa res? 

En Jahvè, surant sobre el líquid blanquinós que havia pres per aigua, va anar girant sobre ell mateix fins a trobar una figura, a imatge i semblança seva, dempeus en mig d'un petit illot. La figura estava nua, la seva túnica deixada de qualsevol manera per terra. El desconegut tenia les cames mig obertes i amb la mà a un penis que, ni per mesura, ni per fermesa, s'assemblava en res al seu. La mà es movia a velocitat constant pel tronc del membre. 

 —Però… però —en Jahvè no aconseguia que les seves paraules deixessin d'ensopegar—… però… 

 —Però, però, però... Què? Una micona d'intimitat, no? —l'última paraula va coincidir amb l'orgasme, fent que sortís una mica escanyada— Vols deixar-me escórrer en pau? 

Un torrent de llet es precipità des del penis, caient sobre la superfície oceànica. El nivell del mar s'elevà visiblement, fent que l'illa des d'on es masturbava la figura, semblés reduir-se de mida. 

 —Acabo de crear el món i tot el que existeix. Aquí no hi hauria d'haver ningú. 

 —Ja t’entenc. A mi també em va deixar parat la primera vegada. 

 —La primera vegada que què? 

 —Que en ple procés de crear el món, la meva dona i jo, ens vam adonar de dues coses: que el món ja hi era i que no estàvem sols. 

 —Però… però… 

 —Abans de crear el món, et podies haver-hi pencat una mica més de vocabulari, saps? 

 —Però Jo Soc el Déu Únic! 

 —Únic? Vols dir que t'ho muntes tu tot sol? L'Univers, el Món, la Gent? 

 —És clar. Tu no? 

 —Més o menys. Jo m'encarrego sobretot de l'aigua i la fertilitat —Assenyala el mar de semen amb la seva erecció—. La meva dona és… Per cert, el meu nom és Enki. 

En Jahvè es va quedar mirant la mà que fins fa un instant subjectava els atributs del seu col·lega fins que, en un impuls, va acabar estrenyent-la. 

 —Jahvè. 

 —Encantat. Perquè nosaltres ho fem tot en família. La meva dona, els meus fills. Cal saber delegar, amic. 

 —Però si acabo de crear el món. Com és possible que sigueu aquí? 

 —Ni punyetera idea, Jahvè. Només sé que quan vàrem crear el món, aquí hi havia un trio estranyíssim, amb munts de braços i caps, que deia que ja havien creat, preservat i destruït el món un munt de vegades. 

 —Què? 

 —El que sents. Viuen per allí. No són els més amables, però si t'agrada el curri, Vixnu és el millor. 

 —Però si existeixen altres déus, no puc ser Jo l'Únic, no? 

 —Bé, quantitativament no. Però a escala filosòfica, pots ser el que et vingui de gust. Almenys mentre no tinguis prou seguidors. 

 —Per què? 

 —Bé. Llavors et vas convertint, a poc a poc, en el que ells vulguin. 

 —Soc el Totpoderós. Soc l'Alfa i l'Omega. 

 —Ahà. Ja t'hi acostumaràs. No tots els canvis són per a pitjor. 

 —Soc Etern i Immutable —En Jahvè va començar a brillar, embolcallat per una aura daurada i espurnejant— No Soc com tu. Soc Perfecte. 

 —I tant que sí, xato —L’Enki torna a agafar-se el penis i marxa cap al seu illot—. Igual que ets el creador d'aquest món i el seu únic habitant. 

L’Enki va començar a masturbar-se de nou, deixant a en Jahvè embolcallat per la seva aura daurada i espurnejant que, de forma gradual, es començava a apagar. Passats uns minuts, amb el nivell del mar uns centímetres més alt, en Jahvè es va tombar i va començar a allunyar. Es va detenir quan l’Enki li va cridar un avís. 

 —No vols anar en aquesta direcció. 

 —No? 

 —Allà hi viuen els Antics. No vols saber qui són. 

 —No serà per a tant. 

 —Tu dius que ets Totpoderós, oi? 

 —Ho Soc. 

 —Ells ho són més. 

 —Què vols dir? 

 —Recordes que has sentit quan has creat —L’Enki va fer unes cometes amb la mà lliure— el món i t'has trobat que ja hi havia gent, no? 

 —Sí. 

 —Ells no ho han sentit mai això. Quan els primers dels nostres van aparèixer ells ja eren aquí. 

 —Llavors van crear ells el món? 

 —No ho sabem. 

 —Però saps que són més poderosos que el Totpoderós. 

L’Enki va deixar de masturbar-se i va quedar-se amb els ulls fixats en Jahvè. 

 —No ho sé. I no m'importa continuar vivint a la ignorància. 

 —Llavors Jo podria… 

 —Fes el que et doni la gana. No seràs el primer que s'apropa a preguntar-los alguna cosa. 

En Jahvè es va tornar a dirigir en la direcció que Enki li havia desaconsellat. 

 —Sí que espero, Jahvè —va cridar una bona estona després—, que siguis el primer que torna d’allà.