Fa temps, quan vaig començar a escriure de forma regular i públicament, vaig encetar un bloc que es titulava Memòries d’un pare invisible. Allà escrivia les meves opinions, pensaments, hi penjava relats; una mica de tot. El títol era causat per la desagradable sensació de desaparèixer que et dona quan la teva parella es queda embarassada i tothom i tot se centra en el nadó que arribarà. Els metges ni et miren, les llevadores ni et deixen entrar i per família i amics no ets més que un missatger. Era una sensació desagradable que no ha acabat mai d'esvair-se, com si ser pare fos una festa a la qual jo no estava pas convidat. 

Una de les meves pel·lícules preferides d’ençà que tinc consciència de tenir-ne és The Invisible man dirigida el 1933 per en James Whale (un dels meus directors preferits des d’abans de ser conscient de tenir-ne), amb un enorme Claude Rains. Està basada en una novel·la titulada de la mateixa manera de l’any 1897 escrita per en H.G.Wells que és un dels meus escriptors preferi... ja sabeu com va. Una de les coses que sempre he trobat fascinants del film és com, tot i ser invisible, la major part del temps, actors i directors fan tot el possible per què «veiem» clarament al personatge. Sembla un contrasentit, però no veure res no seria gaire entretingut, en canvi trobar a faltar quelcom, això ja són figues d’un altre paner. 

Visibilitzar és una paraula molt de moda. Cal visibilitzar les dones. Cal visibilitzar les persones racialitzades. Cal visibilitzar la salut mental... la pobresa... Realment cal visibilitzar totes aquestes coses i moltes altres igual d’importants, però si hi ha una dita que s’aplica a la manera que tenim els humans d’enfrontar-nos a les coses que no ens fan sentir còmodes és «No hi ha pitjor cec que qui no vol veure». I la major part del temps, no volem veure. A moltes novel·les de gènere fantàstic, els humans són ignorants de l’existència d’un món màgic/monstruós/demoníac amagat a la vista de tots per la capacitat innata de no veure allò que no volen haver d’explicar. Si una cosa té la literatura de gènere és que, ben sovint, funciona com a metàfora de la nostra societat. Si no ho veiem, no existeix. Si no existeix, com ens pot fer mal? 

Quan salta la notícia que un home abusava de la seva filla i que la mare ho sabia ens agrada saltar contra la dona. Per què nosaltres mai deixaríem que això passés, al primer senyal, denúncia a la policia, castració amb ganivet brut i poc esmolat, penjar-lo del fanal més proper... Però passen uns dies i torna la champions, estrenen sèrie nova a Netflix o qualsevol cosa que ens faci sentir millor i ja no recordem ni a la dona, ni a l’agressor, ni a la petita víctima. Fins que salta un nou cas i podem tornar a visibilitzar amb totes les nostres forces i, sobretot, a fer ben visible la nostra ràbia. Recordeu-me una cosa: Ja han marxat els Talibans d’Afganistan? Tornen a ser lliures les dones Afganes? Ho eren abans? Caldrà esperar que passi alguna altra cosa a Kabul. Per exemple, que cremin a alguna dona per no dur correctament el mocador o per atrevir-se a voler estudiar/conduir/ser una persona completa per què tornem a denunciar allò que passa en moltes parts del món de les quals no en volem saber res. 

El refranyer català és ple de frases sobre la vista i la ceguesa. Aquesta és una metàfora tan directa de la ignorància de molts dels opinòlegs professionals que pul·lulen per les ràdios i les teles cobrant per parlar i parlar sobre coses que ni entenen, ni els importen: Què trau un cec de mirar-se a l'espill? Viuen de fer-se veure. Si cal cridar, doncs es crida. Si cal insultar, doncs s’insulta. L’important és que els sentin/vegin, si a més, aconsegueixen deixar clara la seva opinió doncs millor, però d’entrada tampoc en sabien gaire del tema així que els és ben igual. La realitat va perdent forma a mesura que la veiem a través dels ulls de gent que no sap o no diu la veritat. I sovint són els únics amb ganes d’expressar la seva opinió. Potser perquè cobren per fer-ho i, egoistament, volen seguir cobrant encara que no tinguin res rellevant o cert a explicar. 

En Jean-Paul Sartre va fer dir a un dels seus personatges teatrals allò de “l’enfer, c’est les Autres” (l’infern són els altres) i molta gent ho fa servir com a excusa per disfressar el seu egoisme de virtut. No presumiré de saber-ne més que ningú, Sartre és un autor ben complicat, però crec que parla més aviat de l’incapacitat d’existir sense que algú vegi que ho fem. Com a individus necessitem la vista dels altres per poder ser plenament conscients de qui som. A la merda totes les filosofies que defensen que cada persona és una illa i impossible conèixer-se a través dels ulls d’altri. Sense un mirall en el qual mirar-nos, sense aquesta voluntat d’exposar-nos i examinar els nostres actes, no som sinó cecs que no saben res més que el que puguin imaginar dins del seu cap. La realitat existeix i ho vulguem o no, per molt que fem per no veure-la, no desapareixerà. Necessitem deixar d’esperar que les coses ens explotin a la cara o algú amb un dit enorme ens les assenyali per començar a fer els canvis necessaris per superar-les. Al final, «No hi ha pitjor cec que qui no vol veure» i «lluny dels ulls, lluny del cor» i mil collonades més, però quan veiem quelcom que ens incomoda ens enfadem. El problema és que, de seguida, volem deixar de sentir-nos així. I necessitem estar enfadats. No sempre, no sovint, però de tant en tant hem de poder deixar-nos portar per la ràbia per poder fer els canvis que el món necessita urgentment. Que Santa Llúcia ens conservi la vista. Per què bona falta ens fa.