No pot quedar gaire més perquè aquesta farsa acabi. L’advocat que m’han posat d’ofici, d’ofici en té ben poc. És un nano acabat de sortir de l’escola, que no sap molt bé què fa i que tampoc té gaire feina. Soc culpable de tot el que se m’acusa. Sort vaig tenir jo i la resta del poble que el pasma fora de servei em fotés un mastegot al clatell que em va tombar. Barrejar Tanqueray i vi no va ser la millor idea que vaig tenir aquell vespre, prendre la pistola per sortir a beure va ser pitjor, però. La veritat és que em sap molt greu tot plegat i m’agradaria poder tornar enrere al moment abans de clavar-li un tret a aquell pobre nano. Penques de nit a una botiga, sense fer mal a ningú, i arriba un desgraciat i et mata sense cap raó.
 
 El passerell que em fa d’advocat ha explicat la meva vida el darrer parell d’anys provant de fer pena al jurat. I, realment, és patètica. Des que van xapar la fàbrica que no he aconseguit trobar feina enlloc. He pintat un parell de cases, descarregat uns quants camions, collons, si vaig acabar tallant-li la gespa a la vella Harriet, com quan era vailet. Passar de muntar un Ford Thunderbird a donar pa sec als coloms del parc és tot un xoc. 

El fiscal no ha tingut pietat; cada baralla, cada borratxera, cada petita minúcia que pugui deixar-me per terra ha aparegut aquestes darreres setmanes. La Tabitha tampoc ha ajudat gaire. L’estimo amb tot el meu cor, però he de reconèixer que té un caràcter un pèl fort. Vaig mantenir-me ferm per evitar saltar la tanca i fotre-li d’hòsties al poli que l’arrossegava fora del tribunal. Quan aquell pallús va cridar que el millor que podien fer era fotre’m un tret i acabar ja, la meva Tabi va llençar-se-li al coll i va clavar-li un parell de bons cops de genoll als ous abans no l’aturessin. Com deia, no ha ajudat gaire, però una mica d’orgull sí que m’ha fet sentir. 

L’algutzir dona un cop de peu i crida avisant que el jutge està a la sala, ens posem dempeus i el malparit d’en John Brown, conegut com el Mesquí, seu a la seva trona. Sembla que el jurat ja ha arribat a una decisió i per la cara satisfeta del jutge, ja veig per on anirà la cosa. Després del paripé de passar-se el paperet amb el veredicte i que el Mesquí faci veure que no sap que hi posa, em fa estar-me dempeus i explica que soc el pitjor que li ha passat pel davant i que la sentència ha d’estar en concordança amb les meves malifetes. Pot amagar el somriure als llavis, però els seus ulls brillen satisfets quan anuncia que em condemna a passar a la presó noranta-vuit anys i un any extra per fer un número ben bonic i ben rodó: noranta-nou. 

 La mama s’aixeca de darrere meu i crida mentre plora. Demana que no s’enduguin el seu nano, però això sembla posar encara de millor humor al jutge. No em tombo a veure com s’enduen a la meva vella, la vergonya i el fàstic em mantenen el coll garratibat i la vista fixada a les barres i estrelles de la bandera que tinc al davant. Encara sento la mare cridant a través de les portes tancades quan en John Brown, el Mesquí em demana si tinc res a dir abans no se m’enduguin per sempre més del seu davant.
 
 Respiro un parell de cops abans de parlar. Acabaré repetint coses que ha dit el xitxarel·lo del meu advocat, però no puc evitar-ho. Li dic que tinc deutes que cap home honest pot pagar. El banc se’m vol quedar la casa perquè em vaig endarrerint en les quotes de la hipoteca. Explico que cap dels tres mil set-cents trenta-dos que treballàvem a la Ford podíem imaginar que la feina que mantenia el poble en marxa acabaria desapareixent. Ni la quarta part de nosaltres ha tornat a trobar una feina estable. En cap moment defenso que res d’això em faci ser innocent dels meus crims, però, en un moment així de baix, et trobes amb la pistola a la mà, pensant a rebentar-te el crani d’un tret i deixar de molestar. Així que la condemna és tant pels meus actes com pels meus pensaments i em penedeixo de tot cor de no haver-me posat l’arma a la boca i haver fet un estalvi a l’estat. Però atès que mereixo el càstig i no vull, ni espero clemència, demano que m’afaitin el cap ben pelat, i em facin seure a la cadira elèctrica. Ningú ho ha fet des de temps d’en Charles Starkweather i, a l’ombra dels seus crims, espero que la gent s’oblidi ben ràpidament dels meus.