Quan va notar la mà de la seva muller acaronar-li el clatell, el seu primer impuls va ser saltar del llit. No estava casat. Però el seu cervell tenia la mania d’aturar el seu cos quan quelcom no li semblava lògic. Així que la dicotomia provocada pel contacte físic d’algú que reconeixia com la seva esposa i el fet que aquesta no existia, li van deixar la ment i el cos paralitzats. No per la por, tot i que notava la bufeta a punt d’afluixar-se del terror que sentia, sinó per la necessitat de saber quina de les dues opcions era real. Potser... 

 —Potser havia oblidat que estava casat. 

 —Potser havia begut massa la nit abans. 

 —Potser sí que s’havia casat, però encara no s’havia acostumat a la idea. 

 —Potser la mà que l’acaronava era d’algú que no era la seva muller. 

 —Potser estava somiant. 

 —Potser alguna mena d’ésser sobrenatural havia envaït el seu llit. 

Volia moure’s, escapar, tanmateix, la mà que el tocava era agradable i les carícies el feien sentir bé. No havia passat el millor any des de l’accident i el tacte reconfortant de la mà el feia sentir aterrit i confortat alhora. Una part d’ell volia saber qui el tocava, l’altra patia per si descobrir qui o què ho feia el deixava sense les carícies. 

Les llàgrimes van aparèixer sense que pogués fer res per evitar-les. Mentre la mà l’acaronava encara amb més tendresa, va plorar. Sense sanglots, sense gemecs, només les llàgrimes rodolant galtes avall, xopant el coixí. Recordava ben poc del xoc. El darrer que recordava era el semàfor. El llum estava completament verd mentre s’acostava a la cruïlla i no va veure cap vehicle a banda i banda. Llavors es va despertar amb els llums desagradables de l’hospital, blancs i brillants, però gens reconfortants. Enlluernat va veure mans i colzes passar per davant seu fins que va tornar a quedar inconscient, mai va saber si perquè el seu cos va decidir apagar-se, o perquè li havien injectat alguna cosa perquè dormís. El dolor va ser constant el primer mes, constant i profund. El drogaven a tota hora i no era conscient del moment del dia o de qui era que venia a canviar les bosses que recollien la seva orina i les que l’alimentaven i medicaven. 

La mà es va quedar quieta un moment i llavors va notar com el polze jugava a dibuixar cercles just on els cabells acabaven. La por s’estava esvaint i sabia que, en cas de voler, podria moure’s, tombar-se i veure qui l’estava acaronant tan amorosament. No pensava fer-ho encara, els cercles que la mà feia al seu clatell semblaven trobar camins fins a racons del seu cos que feia molt de temps que tenia adormits. Notà el pit escalfar-se-li, com si el cor s’hagués tornat una foguera. Tenia pessigolles a la boca, com si petons pendents després de tot plegat, haguessin trobat el seu destí. El ventre se li va activar, notant com el penis se li enduria, els ous se li ajuntaven a la base del tronc i li venien ganes de tocar-se. O pot ser que la mà que li fregava el clatell baixés i canviés la tendresa pel desig. No recordava el darrer cop que havia tingut relacions sexuals, estava segur que no des d’abans de l’accident. Això li feia pensar que per molt que encara cregués que la mà que el tocava era la seva muller, no era possible que estigués casat i no hagués mantingut cap mena de contacte físic amb ningú durant tant de temps. 

La mà va baixar fins a tocar-li el braç i va notar una escalfor a tota l’esquena, com si algú estigués fent la cullereta amb ell. Notava uns pits no gaire grans clavar-se-li a les costelles i lluny de trobar-ho eròtic, encara li va semblar més amorós. Ja li era igual si qui l’abraçava era la seva dona o no, si era real o no. Ara no volia saber res, no volia pensar res, no volia que acabés aquell instant. L’accident li havia robat l’escalfor i les ganes de viure. La mà i les seves carícies li havien retornat l’escalf. Es negava a tancar els ulls, no volia arriscar-se a quedar-se adormit, o pitjor encara, despertar-se i adonar-se que tot havia estat la seva imaginació jugant amb els seus desitjos i necessitats. Aquest moment era el més semblant a estar viu que havia experimentat els darrers mesos. 

L’escalfor va augmentar, ara ja no notava res clavar-se-li a l’esquena, cap mà l’acaronava. Tot ell tenia la sensació d’estar ple de calor i llum. Pensà que potser aquella presència que feia estona que el tocava per fora, havia decidit tocar-lo més endins, allà on més falta li feia. La sensació de pessigolles de la boca, la urgència del seu penis i la cremor del seu pit, van ampliar-se a totes les cèl·lules del seu ser. S’estava convertint en una sensació de plenitud, una absoluta i completa calma que el va fer tornar a plorar, però aquest cop d’alegria. Estranyes llums van començar a dansar davant dels seus ulls, com si la persiana que feia setmanes que no aixecava, hagués desaparegut i una aurora boreal il·luminés tota l’habitació. Li va semblar que algunes de les llums prenien formes que volia reconèixer, com objectes que havia tingut a la mà algun cop, però s’esvaïen tan bon punt estirava el braç per tocar-les. La llum va intensificar-se, cada cop més brillant fins a convertir-se en un reflex del sol al vidre. La resplendor va convertir el seu parabrisa en una planxa de marbre blanc que el va deixar prou encegat per no veure la dona que travessava el pas zebra. No s’havia cordat el cinturó de seguretat i un cop va atropellar-la, va perdre el control i va xocar frontalment amb el semàfor. Vidres del parabrisa que s’havia esberlat amb el cop, se li van anar clavant a la cara mentre sortia volant per sobre del capó. Llavors va entendre qui era la seva muller inexistent: era l’ànima que s’havia entrellaçat amb la seva. La dona que havia mort mentre ell lluitava per no fer-ho. Com tants cops el darrer any, va tancar els ulls i va esforçar-se a oblidar. 

Fins a la següent vegada que la mà tornés. 

Per acaronar-lo, per fer-lo reviure. 

Per fer-lo recordar.