Atención: Tu navegador no soporta algunas funcionalidades necesarias. Te recomendamos que utilizes Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 51
    Mecenas
  • 136.0
    mensuales
  • 836.28
    total

La Model - un relat sobre la memòria.

Un relat sobre la memòria i l'art.

La model 

El primer cop havia costat però ara cada cop li era més fàcil fer de model. Havia posat per dos escultors i, potser, mitja dotzena de pintors. El d’avui li feia especial il·lusió. En Pere Dauder era un artista de renom i que la pintés ell era una oportunitat única, perquè feia anys que no treia cap pintura nova, ni sol·licitava els serveis de cap model. Va trucar a la porta de la casa i un home, amb un davantal tacat de farina, va obrir. 
—Ets la Lluïsa, oi? —va dir deixant espai per tal que pogués entrar— M’has trobat fent pa pel mestre. Passa, passa. 
El rebedor estava curull de pintures de tota mena i tota mida. 
—Jo sóc en Jaume, l’assistent-secretari-cuiner d’en Pere —li va assenyalar una butaca al final del rebedor—. Espera un moment que avisaré al mestre que ja ets aquí. 
La Lluïsa va seure i va treure el mòbil. El va desconnectar i el va tornar a desar a la bossa. Va anar repassant les pintures de les parets mentre esperava. Quan en Jaume va tornar, era dempeus, observant atentament un petit quadre amb una parella de nens amb banyador jugant a la platja. 
—El de la dreta sóc jo —La Lluïsa va saltar enrere de l’ensurt—. Disculpa, no faig gaire soroll quan camino, el mestre sempre se’m queixa. Et deia que el de la dreta sóc jo. El meu pare era molt amic de la família. Aquest és una còpia en petit del que hi ha a la sala d’estar dels meus pares. 
—És molt bonic. 
—Sí. Vinga, anem que t’espera. No facis gaire cas de les seves maneres, és un vell una mica brusc, el mestre Dauder. 
L’estudi del pintor estava fortament il·luminat amb focus que emetien una resplendor blanca, molt semblant a la llum del sol. En mig de la sala hi havia una butaca enorme, semblant al tron d’un rei i davant, a uns metres de distància, el cavallet. El pintor estava darrere, la Lluïsa podia veure les cames per sota del llenç. 
—Mestre —va dir en Jaume—, la model ja és aquí. 
—Molt bé, comencem. Despullis i segui a la butaca. 
En Jaume li va fer el senyal d’ok amb el polze alçat i va marxar. La Lluïsa va despullar-se d'esquena al pintor. Era una mica absurd que se sentís avergonyida de despullar-se quan estaria sense roba i mostrant-se a ell durant força estona però no hi podia fer més. Va deixar la roba a una tauleta que hi havia a un costat de la butaca amb les sabates a sota. En acabat, va preguntar al mestre com volia que es col·loqués. 
—Seu a la butaca, la cama esquerra sobre el braç del seient amb el genoll plegat. L’altra cama a terra. Posa la mà esquerra sobre el genoll i la dreta sobre l’espatlla esquerra. Recolza la galta a la mà. 
El cuir de la butaca estava fred i la noia va notar un calfred. Va seure i va provar de seguir les indicacions del pintor. Va anar remenant el cul i l’esquena fins a aconseguir estar prou confortable 
—Estic bé així? 
—Obre un xic les cames perquè se’t vegi una mica el pèl púbic. 
—Disculpi —va dir la model. S’havia depilat el pubis feia uns dies i no en tenia de pèl púbic. 
—El pubis, noia, que obris les cames perquè se’t vegi una mica el pubis. 
Va separar la cama dreta del seient i va esperar que el pintor donés la seva aprovació. Però només se sentia el soroll del pinzell passant per la tela. 
Era el primer cop que fent de model, l’artista pel qual estigués posant, no li dirigia la paraula per res. L’estona anava passant i ella va perdre la noció del temps. Quan en Jaume va aparèixer amb una safata amb te i pastes, la Lluïsa gairebé va aixecar-se a saludar-lo. 
—Mestre, fa tres hores que la noia és aquí asseguda —va dir en Jaume mentre oferia una manta a la noia per tapar-se—. Potser que la deixeu fer un descans, no? 
—No ha dit pas que necessiti un descans, la noia. 
—La veritat és que sí que necessitaria anar al lavabo, si no li sap greu. 
—Que li ha de saber greu! Vés pel passadís per on hem vingut i la primera porta a l’esquerra. 
La model va esperar que el vell pintor digués quelcom o donés el seu vistiplau, però va limitar-se a seguir pintant mentre ella s’aixecava. El lavabo era una anacronia insultantment moderna comparada amb la resta de la casa. Les rajoles eren petites i de colors terrosos i cobrien tan el terra com les parets. Un racó tenia un forat de desguàs i no hi havia plat de dutxa, tot el terra n’era. Va pixar, va rentar-se les mans i tornà cap a l’estudi. 
—Vols llet amb el te? —va dir en Jaume només veure-la. 
—No gràcies —Va seure a la butaca— Només un terròs de sucre. 
En Jaume va preparar-li la beguda i va passar-se-la. Va demanar-li al pintor si en volia. 
—No. El que vull és acabar aquest retrat. 
La Lluïsa va fer gest de deixar la tassa però en Jaume li va fer un gest perquè s’aturés i un altre perquè continués bevent. El pintor no va deixar estar el pinzell ni un instant mentre ella bevia la infusió i es menjava una pasteta. En acabat, la model va treure’s la manta i va tornar a la seva posició mentre en Jaume marxava amb un «que vagi bé». 
—Torna’t a col·locar com estaves —va dir el pintor. 
—Així? —demanà la Lluïsa movent lleugerament les cames per posar-se còmoda. 
—Sí. Així ja estàs bé. 
La sessió va continuar amb el mateix silenci pesat. Trencat només pel soroll del pinzell i l’ocasional gruny del pintor en obrir pots de pintura. Van passar un parell d’hores més i, finalment, l’artista va deixar el pinzell dins d’un pot amb aigua, va sospirar i va fer una passa enrere. 
—Moltes gràcies, er —El pintor va dubtar—... Perdona, no recordo el teu nom. 
—Em dic Lluïsa. 
—Gràcies Lluïsa, has fet una feina molt bona. 
En Dauder va fer sonar una campaneta i tot seguit va aparèixer en Jaume, que es va acostar a la pintura per parlar amb l’artista. 
—Ja ha acabat, mestre? 
—Sí. Pots recollir i fer-te càrrec de pagar a la senyoreta Lluïsa? 
—I tant. 
—Molt bé, doncs —Va tombar-se cap a la noia i va fer un gest de comiat ajupint lleugerament el cap—. De nou, moltes gràcies. La tornaré a convocar d’aquí a uns dies. 
—Sempre que vulgui, mestre Dauder. 
El va veure marxar per una porta al final de l’estudi, oposada al passadís per on havia entrat ella. En Jaume va examinar el quadre mentre parlava amb la noia. 
—Et deixo uns minuts perquè et vesteixis. Quan acabis, vine a la cuina, t’he preparat una mica de dinar. 
—No cal, Jaume... 
—Bajanades, portes aquí una pila d’hores i només has pres un te i una minsa galeta. Vesteix-te i vine a la cuina. 
Es vestí ràpidament i, amb una mirada furtiva a la porta per on havia sortit el pintor, va acostar-se al cavallet. Va quedar-se mirant el quadre sense entendre res. Hi havia pintada una dona de cabell del color del caramel, voluptuosa amb uns pits generosos; amb mugrons grossos dins una arèola ampla i fosca. Ella era ben bé l’oposat: prima, de pits petits i cos atlètic. El seu cabell no era tan llarg com el de la dona del quadre i, a més a més, negre. I on el seu pubis tenia una petita ombra de pèl púbic, el dibuix lluïa un pubis frondós i abundant. Va anar a l’anacrònic lavabo i després de rentar-se la cara, va anar cap a la cuina. Quan va arribar, en Jaume se la va mirar i va deixar anar una petita rialla. 
—Has vist el retrat, oi? 
—Qui és la dona del quadre? Perquè no sóc jo segur. 
—Què vols fer primer? Dinar o fer un tomb per la casa? 
En Jaume se la va quedar mirant. La model notava que s’enfadava. En realitat li hauria de ser el mateix que pintessin mentre ella posava, mentre li paguessin, és clar. Però se sentia una mica insultada d’haver fet una feina i no poder gaudir dels resultats. 
—Sé que deus estar frustrada pel que has vist. Hi ha una explicació. Si m’acompanyes veuràs una part del mestre que ningú coneix. 
Amb un gest del cap, la Lluïsa va fer que sí i va acompanyar en Jaume fora de la cuina. Van deixar enrere la porta de l’entrada i van endinsar-se en una ala de la casa que estava fosca, amb els finestrals tancats i mobles tapats amb llençols blancs i plàstics foscos. Hi havia quadres a les parets però era impossible veure’ls amb la minsa llum que es colava per les escletxes. Van arribar a una sala que havia de ser ben grossa perquè les seves petjades van ressonar amb l’eco. En Jaume va tocar l’interruptor i una llum groguenca, provinent d’una bombeta antiga de filament, va omplir-ho tot. Les parets despullades semblaven grogues però, la Lluïsa va sospitar que devien ser blanques i el color els hi venia de la llum. A terra, recolzats en els murs buits, hi havia desenes de retrats de la dona que havia pintat el mestre. Asseguda, jaient, dempeus; en alguns, fins i tot vestida. 
—Qui és? 
—La Sofia, la seva primera muller. 
La Lluïsa s’acostà als quadres que tenia més a prop. Va mirar en Jaume abans de prendre’n un i mirar als que hi havia darrere; també eren de la mateixa dona. 
—Perquè ha pintat tants cops la seva primera muller? 
—Puc confiar que mantindràs el secret? —En Jaume va apropar-se a la model— És quelcom que no sap gaire gent el que ara et diré. 
—No sé què dir-li. Ara mateix no sé ni que pensar. 
—El mestre va patir un accident de cotxe, ara fa uns deu anys aproximadament. Conduïa la seva dona —va fer un gest amb les mans—... la seva segona dona. Ella va morir allà mateix, en Pere va estar en coma a l’hospital quinze dies. 
En Jaume va fer una pausa i va prendre un dels quadres que tenia més a la vora. 
—Va despertar-se havent perdut els darrers vint-i-tres de la seva vida: no recordava l’accident, a la seva dona; ni els catorze anys de vida en comú. 
—Verge santa. 
—Només recordava estar casat amb la Sofia —Va assenyalar la dona del quadre—. El seu primer amor i la seva musa. Tot i que feia anys que un càncer se l'havia endut encara que el mestre no ho recordés. 
—Quina tragèdia —La Lluïsa va començar a plorar. 
—Aquests quadres —va dir en Jaume assenyalant les pintures de la paret on s’estaven—, són tots de l’època a la qual la Sofia estava viva. Els pintava i els guardava perquè deia que eren massa valuosos per a ell per vendre’ls. Aquells —Va assenyalar la paret contrària—... aquells són els que ha pintat els darrers tres anys. 
Sabia que trobaria però, tot i això, la Lluïsa esperava veure quelcom diferent, quelcom que li tragués del damunt aquella tristor que l’havia envaït. Els quadres eren també de la Sofia. 
—La pinta de memòria —va dir la model entre sanglots—. Com si encara estigués viva. 
—Afegeix que va perdre gairebé tota la vista. Amb prou feines distingeix els colors, li marco amb lletres grosses cada un perquè els pugui triar quan pinta. 
—Però que hi pinto jo en tot això? 
—Ha estat idea meva. Ell es nega a parlar del tema i, evidentment, no pensa parlar amb ningú dels qui el podrien ajudar; un psicòleg o un psiquiatre. Així que l’he convençut perquè pinti amb models com quan era jove. De moment, ja has vist que no ha funcionat. Però, a diferència de les altres tres models que han vingut, al final de la sessió, m’ha semblat veure una espurna de reconeixement. Ha estat conscient i molt, de la teva presència. I, potser, si tornessis, acabaria per sortir del seu cercle viciós. 
—Però ha pintat la Sofia igualment. 
—Perquè quan ha començat, era incapaç de veure’t. 
—I penses que podria acabar descobrint-me si em pinta prou cops. 
—No tinc ni idea. Però crec que no costa res provar-ho i tu tindràs una feina ben pagada durant una temporada. 
El dringar d’una campaneta va sonar llunyà i en Jaume va deixar-la allà, entre els quadres de la Sofia per anar a atendre al pintor. Havia deixat de plorar i notava el cap provant de pensar mil coses diferents, totes alhora. Va seure en mig de la sala, envoltada de totes aquelles imatges d’una dona que només seguia via en la ment d’un artista i va decidir que sí, volia que en Pere Dauder acabés veient-la. Volia ajudar a obrir-li els ulls i la ment, al vell mestre. 
Estamos en fase Beta. Si tienes alguna incidencia nos puedes escribir a info@aixeta.cat