Les portes de l’ascensor es tanquen amb ells encara discutint de qui era la culpa. El pare pitja el botó de baixada i es tomba cap al seu fill. 

 —Ja n’hi ha prou. Fes el favor de calmar-te. 

 —M’has picat —li respon emprenyat—. M’has picat. 

 —No. T’he apartat la mà perquè tu no piquessis a ton germà. 

El nen abaixa el cap i xiuxiueja quelcom que el pare no pot sentir. 

 —Què has dit? 

 —Res. No he dit res. 

 —He sentit que deies alguna cosa, però no t’he entès. Què has dit? 

 —M’agradaria ser més gran que tu per poder-te picar. 

El Pare deixa anar un sospir. Aquesta conversa ja el té esgotat. El nen sap que picar està malament, però no aconsegueix fer-li entendre que no té res a veure amb la mida o amb qui piquis. És un nen encara i no entén de violència més que quan la fa servir per expressar emocions que no té altra manera de deixar sortir. 

 —No et cal ser gran per poder-me picar —S’ajup fins a quedar l’alçada de son fill—. Endavant, pica’m. 

 —No. 

 —Per què? 

 —Picar està malament. 

 —Però, així i tot, tu vols ser gran per picar-me —Li fa un gest amb la mà—. Pica’m. 

El nen li dona un copet a l’espatlla, com si estigués espantant una mosca. 

 —No fill, més fort, com volies picar a ton germà. 

Li dona un cop més fort, res que li pugui fer mal, però més fort. 

 —A l’espatlla no, fill. A la cara. 

 —No et vull fer mal. 

 —Però vols ser gran i fort per poder-me picar. Si fossis gros i fort com jo i em piquessis, em faries mal o no? 

 —Sí. 

 —Doncs pica’m. Va. 

El nen li dona una plantofada fluixeta a la galta. 

 —Així no, fill. Amb la mà tancada —Li pren la mà i li tanca fent un puny—. Vinga, torna-hi. 

Aquest cop, el pare nota el cop. El fill el mira amb por als ulls. 

 —Torna-hi, però aquest cop pica’m fort. 

 —No vull fer-te mal, papa. 

 —Vols picar-me, això vol dir que vols fer-me mal. Pica’m. 

El nen tremola en silenci uns instants, fins que tira el braç enrere i dona un cop de puny fort i sec a la barbeta del pare. 

 —M’has fet mal, fill. 

 —Em sap greu papa, no vull picar-te més. 

 —Segur? Vols esperar a ser més alt que jo per tornar-ho a provar. 

El nen està a punt de plorar i, encara que ho amaga millor, el pare també. 

 —No papa, no volia fer-te mal. És que estava enfadat. 

 —Però saps que no es pica a ningú, estiguis enfadat o no, oi? 

El pare s’aixeca i surt de l’ascensor, les portes del qual l’altre fill aguantava obertes amb un posat espantat. 

 —Papa estàs bé? —li demana. 

 —Sí, tranquil —Es tomba cap a l’altre nen—. I tu? Estàs més tranquil? 

 —Sí, papa, em sap greu. 

Torna a ajupir-se i obre els braços. El nen s’hi abraona passant-li els braços per sobre del coll. 

 —T’estimo molt, papa. 

 —I jo a tu, bonic —Nota com l’altre fill també els abraça—. Als dos, us estimo molt. 

Pugen al cotxe, deixant tota la situació passada enrere. Van cap a l’escola, explicant històries ridícules sobre animals que no poden existir, pirates que van en naus espacials i discutint qui té la mossegada més forta: el kraken o una orca. Arriben al col·legi i baixen del cotxe. Un dels fills entra per una porta i l’altre ha d’anar fins a l’entrada principal, coses dels grups bombolla. Quan els dos nens són dins, en mans de les seves professores, el pare va esquivant als altres adults i les bicicletes i els patinets fins al cotxe. Un cop dins encén el motor i connecta la ràdio on, evidentment, estan explicant coses sobre esports. Tanca la ràdio i s’incorpora a la circulació. Pensa que està tornant a casa, però de sobte s’adona que està anant per un camí que no toca. Veu on està anant i segueix conduint. Un cop prop de la platja, troba un aparcament i deixa el cotxe. Baixa a la sorra i seu prop de l’aigua. No hi ha ningú, és massa aviat i fa massa fred. Sol, notant-se tremolar, es deixa anar i plora. No sap si plora pel seu fill o per ell mateix, però les llàgrimes cauen a la sorra com deia la cançó i ell no pot aturar-les. Passada una bona estona, quan ja no sembla que li’n quedin més, llença la petxina que tenia dins del puny tancat. Veu que premia tan fort que s’ha fet un tallet al palmell. S’esbandeix la ferida a l’aigua salada i torna cap al cotxe.
El dia només ha fet que començar i encara té moltes coses per fer.