Bon dia, PolPatrons.

Avui soc vingut a parlar-vos d’un altre llibre que m’ha agradat molt. Les Màquines del Caos de Ricard Efa, traduït per...ningú. Les Màquines del caos és una novel·la escrita en català publicada per Mai Més que necessita urgentment que algú la tradueixi a l’anglès i li passi una còpia al Ridley Scott abans no palmi o, encara pitjor, faci una altra seqüela/preqüela/remake d’alien. És un no parar. Comença amb una escena d’acció trepidant que construeix immediatament un món davant dels nostres ulls. En Ricard no es molesta amb explicar-nos com és el món on passa tot, t’encasta directament al cervell les imatges, com si el llibre et connectés a una màquina de realitat virtual...com si el llibre FOS una màquina de realitat virtual. 

Diuen que ja està tot explicat, que no queden idees noves per explorar (no hi estic d’acord, ho diuen), però aquesta novel·la és la prova que hi ha encara molts camins per descobrir i que el món, el de les Màquines del Caos i el nostre, és ple de rutes que encara ningú no ha trepitjat. Mentre llegeixes vas trobant referències, homenatges, pedaços de dècades de ciència-ficció a la literatura i al cinema. Pots trobar-hi Blade Runner i, encara millor, veus conceptes de la novel·la de Phillip K Dick en la qual es basa. Veus cyberninjas a la Matrix, però també joves murris que saben com obrir panys a la Jocs de Guerra. Veus Snowcrash de Neal Stephenson, veus Neuromàntic de William Gibson, veus... sabeu que us dic? Veus tantes coses que només pots arribar a pensar que en Ricard Efa té un estil increïblement original, basat en mil influències diferents i que necessiteu veure-ho per vosaltres mateixos. 

Els personatges són molt propers: suen, ploren, pateixen, riuen. Encara que tinguin connectors implantats i visquin en un univers tecnològicament distant del nostre (de moment) te’ls creus i et sembla que n’has conegut algun; potser fent una partideta en un cybercafè als anys 90, en un xat del mIRC.. La novel·la d’en Ricard et manté, tota l’estona, aferrat a la pell dels seus protagonistes, patint per ells i per les conseqüències dels seus actes. I els seus actes? Deixeu-me dir que tot i que la coberta del llibre (una altra meravella de la Marina Vidal) és en colors, la trama està escrita en totes les tonalitats de gris existents. Res no és blanc, res no és negre, res no és absolut, tot és possible. l’Apne, l’Ira, en Rata, grans personatges en un escenari encara més gran. 

No us vull desvelar res de la trama. Només garantir-vos que no us decebrà. Una de les meves millors lectures de ciència-ficció dels darrers temps. Disculpeu, una de les meves millors lectures de qualsevol gènere dels darrers temps. 

Llegiu-lo i en parlem, ok? 

Ens veiem a la xarxa!