La finestra estava oberta. Mentre sentia a la policia esbotzar la porta, va llençar el telèfon mòbil contra la paret, fent miques la pantalla i sense aturar-se, va saltar. Eren dos pisos i el perill de trencar-se un turmell era ben real però no esperava que hi hagués molta vigilància al carrer de darrere. En impactar amb l'asfalt, va llençar-se cap al davant, fent una tombarella per amortir el cop. Va aixecar-se d'un salt i va córrer fins a tombar la cantonada. En veure dos carrers més enllà, un parell de patrulles, va alentir el pas i va seguir caminant a pas tranquil, allunyant-se en direcció a l'aparcament subterrani on tenia el cotxe que havia preparat per si havia de fugar-se. 

No va poder evitar d'obrir el maleter i comprovar que no s'havia volatilitzat per art de màgia, la motxilla que tenia preparada per emergències com la que estava vivint. Un parell de mudes de roba, diners en efectiu i una màquina de tallar cabells. Va ficar-se al seient de darrere i va rapar-se el cap amb tanta cura com va poder. Li va fer menys gràcia haver-se d'afaitar la barba, feia més de cinc anys des del darrer cop que les seves galtes havien gaudit de l'aire fresc. Amb l'aspiradora de mà va recollir tots els pèls que acabava de sacrificar i va sortir de l'aparcament amb una gorra dels Barcelona Dragons que li havia regalat una novieta feia una pila d'anys i unes ulleres de sol noves. Va aturar-se uns carrers més enllà per llençar l'afaitadora i l'aspirador a un contenidor. Li sabia greu haver de llençar-los i no deixar-los a una deixalleria però ara no era moment de perills innecessaris. 

S'havia fet a la idea que el vindrien a buscar una matinada, per això el va sorprendre que arribessin a mig matí. Segurament havien tingut por, de forma completament acurada, que intentaria escapar-se d'alguna manera. Pels carrers atapeïts de cotxes, va veure algunes patrulles amb sirenes i llums, provant d'obrir-se pas entre el trànsit. Va enfilar cap a la Ronda Litoral que sabia que aniria ben carregada a aquelles hores, potser posarien controls a les sortides, però ho dubtava. Va posar les notícies a la ràdio però, evidentment, no deien res de la seva fugida encara. Va quedar-se pel carril que canviava la ronda per l'autopista i va seguir conduint fins a la primera àrea de servei a més de vint quilòmetres de Barcelona. Va aparcar a l'ombra i va anar fins al restaurant. Mentre es menjava un entrepà de pernil i formatge brie calent, va encendre el telèfon mòbil que havia tret de la motxilla i va obrir l'app de Twitter. Va anar al timeline d'un perfil que només donava informacions sobre els moviments dels cossos policials i va rebuscar fins a trobar tuits parlant de la presència de moltes patrulles al seu barri. En un dels missatges en lloc de Nou Barris, l'esmentaven com a 9 Barris; això era un missatge directe per a ell, informant-lo que estaven al corrent de la seva fugida. A Youtube va buscar un vídeo sobre els nius de tèrmits més grans de l'Àfrica i va anar a la secció de comentaris, un d'ells, de feia només vint minuts deia: Trust no one, even your best friend could betray you. El nom de l'usuari li va indicar que el missatge venia d'un dels seus companys i li deia que no s'havia de fiar de ningú. Pel que podia entendre, algú del seu cercle més proper era qui havia donat la seva info a la bòfia. No va contestar el missatge a Youtube i va descartar informar des de cap dels canals que tenien previstos de quin era el seu següent pas; si algú proper l'havia traït, cap dels plans que havien fet era viable. 

La segona planta de l'aparcament de l'aeroport de Reus estava plena. Va baixar fins a la tercera i va deixar el cotxe a la primera plaça que va trobar lliure. Amb la motxilla penjada i la gorra ben posada, va sortir de l'aparcament i va buscar la parada de taxis. Va pujar a un de lliure i va demanar que el portessin al centre de Tarragona. Per evitar que el taxista li donés conversa, va fer-se l'adormit tan bon punt van arribar a l'autopista però va quedar-se fregit de debò i el conductor va haver de sacsejar-li el genoll per aconseguir despertar-lo. Va pagar el viatge i va sortir al carrer. A peu, va anar fins a l'estació de tren i va comprar un bitllet fins a Castelló. Mentre esperava que sortís el tren, va anar a un supermercat i va comprar una ampolla d'aigua, un parell de bosses de fruits secs i uns plàtans. Assegut a l'andana, mentre mastegava unes ametlles, va decidir que s'estaria un parell de dies a Castelló abans de continuar viatge. Estava convençut que el seu document d'identitat fals passaria qualsevol inspecció. Se l'havien fet a Marsella, on havia anat de vacances precisament a visitar un falsificador dels millors del sud d'Europa. La idea de fer-se la foto pelat i afaitat havia estat del francès i ell ho havia trobat molt astut. Va aprofitar el parell de setmanes que va estar rondant per França per deixar-se créixer la barba i el cabell una mica i va amagar-li a tothom l'argúcia que havia fet servir. 

Va anar en autobús de Castelló a València. En tren de València a Múrcia. Va entrar a Andalusia en autobús i va arribar a Màlaga en tren. Arribat el moment de la veritat, va mostrar la seva documentació falsificada al guardia civil que permetia l'entrada al ferri i va sospirar, alleujat, quan el vaixell va allunyar-se de la costa. Quan ja eren a mar oberta, va mirar a banda i banda i en veure que ningú el mirava, va llençar el mòbil per la borda. A Melilla va passar-hi una nit i, després de deixar l'hotel, va anar caminant fins a la ciutat més propera fora de la frontera: Beni Ansar a Algèria. Tot i fer força temps que no parlava francès, no va tenir cap problema per comunicar-se. Va aconseguir arribar a una botiga de cotxes de segona mà i va comprar-se un tros de ferralla que el duria fins al destí que havia escollit mentre viatjava. Ara que s'havia convertit en un estranger sense pàtria, volia conèixer la ciutat on va néixer l'Albert Camús: Dréan. O Mondovi com li deien quan encara era una ciutat francesa. 

No el trobarien pas.