Atención: Tu navegador no soporta algunas funcionalidades necesarias. Te recomendamos que utilizes Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 54
    Mecenas
  • 150.0
    mensuales
  • 1865.15
    total

Memòries d'un pare invisible, recuperant els relats del meu difunt bloc!

Hola Polpatrons!
Abans de l'Anna i l'anell, abans de l'Endavant, abans de tot el que he escrit aquests darrers cinc anys, hi havia el blog. Memòries d'un pare invisible va començar com una via per on deixar sortir les idees i els comentaris que no sabia on deixar anar. Va durar poc. L'any 2015, vaig començar a publicar regularment a l'Endavant i vaig deixar el bloc abandonat; ara ja no sé ni el password per accedir-hi. Per això he volgut recuperar els relats que hi vaig penjar i donar-los una segona oportunitat aquí a l'Aixeta. Alguns han aparegut aquí i allà, però penjar-los aquí, serà una manera de conservar-los a prop meu.
No té cap sentit fer-ho exclusiu, estan disponibles per qualsevol que busqui el bloc, així que aquí també estaran en obert. Aniran apareixent els dies vinents, a un ritme suficient per fer-los durar fins a l'any vinent!
El primer relat a continuació...

Loop (punt de vista A)

Obro els ulls amb l’ensurt que em provoca el xiulet que anuncia que les portes del metro es tanquen. No recordo haver sortit de casa; molt menys haver agafat el metro. Desorientat miro per la finestra i veig que acabem de sortir de l’estació de Fabra i Puig. 
Estic de peu agafat a la barra que hi ha enmig del vagó. Penjada a l’espatlla duc la cartera amb el portàtil. Així que suposo que vaig cap a la biblioteca. Provo de mirar l’hora i veig que m’he deixat el rellotge. 
Com cada matí, el vagó va força ple. Miro les cares de les persones i veig molta gent dormint. O escoltant música amb els ulls closos. Jo mateix tinc una sensació com d’estupor. Ens acostem a Arc de Triomf. Decideixo que avui faré servir l’enllaç de Catalunya en lloc del d’Espanya: a veure si trobo seient a la línia 3. 
Les portes s’obren i la gent comença a baixar. Tan bon punt m’acosto per fer el mateix, la gent comença a entrar i, abans no pugui reaccionar, el conductor del metro fa sonar el xiulet i tanca les portes. No entenc massa que és el que ha passat. Ha baixat gent que tenia al meu darrere i, fins i tot, una noia amb cadira de rodes ha tingut temps de fer-ho. Jo no. No li dono massa importància, només quatre parades i arribem a Espanya. 
Novament obro els ulls per l’ensurt del ‘pip, pip, pip, pip’ de l’avís de tancament de portes i, atabalat, m’adono que sóc a la línia 3, a Plaça del Centre. Pel que sembla he fet l’enllaç i el tren ha passat per dues... no, per tres estacions. No sé què em passa. Començo a pensar que potser estic dormint a casa i que tot això és només un malson. 
El tren entra a l’estació de Palau Reial. M’apropo a la porta per baixar. No puc. La gent passa pel meu costat, evitant tocar-me, baixant i pujant del tren. Jo no em moc. Ningú em diu que m’aparti, ningú m’empeny. És com si jo no hi fos. Quan les portes es tanquen, tanco els ulls i deixo anar un gemec mentre el conductor posa el tren en marxa. 
En obrir els ulls veig que l’estació de la qual sortim és Fabra i Puig. Provo de baixar a Sagrera: no puc. Provo de baixar a Navas: no puc. Provo de cridar i parlar amb algú. Passa com amb les portes del metro, quelcom, dins meu, m’impedeix interaccionar amb la resta dels passatgers. Provo de baixar a Catalunya: no puc. Obro els ulls i sóc a línia 3, a Plaça del Centre. De debò espero que això només sigui un malson. Quan el tren arriba a Palau Reial no provo de baixar. Clavo la vista en el cartell verd amb lletres blanques on diu el nom de l’estació. Les portes es tanquen i m’amaguen el cartell un breu instant. Quan torno a veure el cartell, és vermell. I les lletres blanques diuen Fabra i Puig. 
Vull despertar, però no sé si dormo. 
Que algú em desperti, sis plau.