Atención: Tu navegador no soporta algunas funcionalidades necesarias. Te recomendamos que utilizes Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 44
    Mecenas

Mecanismes - un relat sobre...No sé, llegiu-lo i m’expliqueu, ok?


Mecanismes


Seu, com cada matí, davant de la seva taula de treball. Encara no ha sortit el sol, però ja comença a percebre la resplendor que anuncia l’arribada del nou dia. Deixa el cafè al posagots de fusta que va fer al taller d’habilitats manuals de l’institut ja fa una bona pila d’any. Encén el llum de la lupa i l’apropa a la safata. Obra l’agenda pel dia d’avui i comença a provar d’esbrinar quines peces necessitarà. 

 «La Carla, la recepcionista fa anys (32) i, de segur que portarà pastís».

 Convindrà doncs alegria i satisfacció. Pren les pinces i obre dos dels calaixets de l’armari de mecànic que té davant. D’un en treu un engranatge brillant i de l’altre una molla tan petita, que sembla un filferro. Els deixa a la safata. Recorda que, després de molt insistir, va aconseguir convèncer els companys que la novel·la que els havia recomanat, seria millor regal que la capsa de bombons. La Carla s’havia engreixat i es queixava sovint de com li costava fer bondat. Trobava que regalar-li bombons hauria estat cruel i li costava molt entendre per què la resta de companys no ho veia així. Li havien dit que regalar llibres era massa personal, que és massa senzill equivocar-se i regalar alguna cosa inadequada. Però se li escapava alguna cosa, per què res podia ser més senzill que saber quins llibres li agradaven a la Carla. Des que l’havia conegut feia dos anys i cinc mesos, només li havia vist llegir llibres d’autores i autors dels països nòrdics amb trames policíaques o de misteri. La Camilla Läckberg havia tret llibre la setmana anterior i la Carla era fan absoluta de l’autora. Potser hauria d’afegir una mica de posat de «ja us ho deia». Ho pensa un instant i decideix que millor que no, no vol que el prenguin per algú massa orgullós. De tota manera, està convençut que la Carla gaudirà del llibre. L’ha llegit i creu que és molt del tipus d’història que llegeix la recepcionista. 

 «El Barça ha empatat el seu partit» i «L’Espanyol ha perdut, però sembla que encara pot guanyar prou punts per seguir a primera divisió»

 Ara dubte. El dia de l’entrevista amb l’encarregat del magatzem, va sentir que, aquells amb qui acabaria de company de feina, escoltaven un partit de futbol a la ràdio. Era un Barça-Espanyol i pels crits quan un dels jugadors del Barça marcà, va entendre que la majoria eren culers. Però mentre esperava que el fessin entrar al despatx, va sentir insults i comentaris molt negatius quan un jugador de l’Espanyol va fer gol. El va sobtar molt la negativitat, molt superior al positivisme que havia copsat en el gol del Barça, ja que la jugada no servia de gaire; el Barça guanyava de tres gols i no quedava gens per acabar el partit. Va suposar que pels seus futurs companys era més important que l’Espanyol perdés que no pas que el seu equip guanyés. Però per molt peculiar que fos, ell no era ningú per jutjar sobre el tema per què el futbol no li agradava i, realment, li era indiferent qui guanyés. Tanmateix, de cara a una bona convivència, va decidir passar com a culer des del primer dia. El vespre anterior, el Barça havia empatat i perillava la primera posició i l’Espanyol havia patit la seva tercera derrota consecutiva i encara li costava horrors decidir que havia de mostrar quan passaven coses així: pena pel mal resultat del seu equip o alegria pel pitjor resultat dels adversaris. Decideix quedar-se amb els dubtes i expressar així que encara no dona per segura la baixada de categoria de l’equip que havia decidit no era el seu. Treu un engranatge amb una forma no gaire regular i el posa amb els altres. 

 «Reunió de conveni (sessió 12)»

 Aquesta no li cal pensar-la gaire, li caldrà enfadar-se. No li agrada enfurismar-se, li costa controlar l’emoció i, a voltes, s’ha vist en situacions desagradables que no hauria d’haver viscut. Però s’esperava d’ell després d’haver anat d’oient a algunes de les primeres sessions. No havia entès res. Els companys dels sindicats; n’hi havia tres per triar a l’empresa, semblaven més interessats a barallar-se entre ells que amb la direcció. I els directius no eren pas millor, gent amb estudis superiors i recursos que venien a les reunions sense un pla de treball, esperant només reaccionar a les propostes dels treballadors. Negociar sempre li havia anat força malament. Un dels seus professors li havia explicat que era per què entenia massa bé com havia d’acabar una negociació: cada bàndol comença a un cap del camí i cal trobar-se a una distància, sinó equidistant, sí pròxima a les postures de tothom. Però per aconseguir això calia cedir i ningú sembla disposat a moure’s ni una coma de la seva proposta inicial. Obre un dels calaixets i n’extreu una peça rígida amb dues posicions que blocaven el moviment o el permetien segons la posició. 


«Visita amb el Doctor Llopis»

 Aquí tindrà problemes. El doctor podia llegir-li les expressions i decidir si eren certes o no. Així que calia ser molt hàbil i crear paranys i pistes falses. Darrerament, notava que la medicació li provocava alguns efectes que no eren perillosos, però sí molt molestos: la boca-seca, insensibilitat als dits i una constant necessitat de gratar-se fins a fer-se sang. Havia aconseguit limitar les gratades a parts del cos que el psiquiatre no veuria a la visita, però si no aconseguia fer-li creure que es trobava millor que els darrers mesos, no acceptaria abaixar-li la medicació i no volia continuar així. S’apropava la temporada d’anar a la platja i no volia que ningú li preguntés per les ferides. Va obrint i tancant calaixets, provant de trobar inspiració, però res li sembla bé, fins que l’emoció perfecta se li fa visible. El calaixet d’on treu la petita molla està al final de tot de la taula; el fa servir ben poc. No és sovint que passa res que demani fer ús de la determinació. Necessitava mostrar resolució, que era ben capaç d’afrontar el complicat camp de mines de les relacions socials. Si el doctor entenia que la medicació l'afectava negativament en el tema relacional, ben segur que li rebaixaria les drogues per facilitar-li la complicitat. 

 La llum del sol ja apunta darrere dels edificis de l’altra banda del carrer. Comença a amassar i rebregar la pasta ceràmica que acollirà les peces seleccionades i les va col·locant a lloc, connectant-les amb petits cables elèctrics que podrà activar o no a voluntat. Enllesteix la màscara que l’ajudarà a passar per humà i, després d'enganxar-se-la, pren el mirall i va canviant d’expressió: ara un somriure, ara una mirada rabiüda, ara cara de circumstàncies... 

 A la porta del magatzem, en Marco i el Iussuf discutien el partit de la nit abans, s’apropa i després de saludar-los, activa la cara de dubtós mentre els diu que no sap si estar més content per la derrota de l’Espanyol o trist per l’empat del Barça.