Tinc un somni que se’m repeteix cada cert temps. Torno a ser petit, potser cinc o sis anys, i estic perdut al bosc de darrere de casa. Els pins alts i feréstecs, m’amaguen el camí mentre provo de sortir d’allà abans no es faci fosc. El vent bufa i la remor de les fulles em fa sentir veus que xerren sobre coses que no entenc, però que tampoc voldria entendre. Corro com si el Dimoni em perseguís, amb el cor picant fort contra el pit, com si provés d’escapar per no compartir el meu incert destí. Quan aconsegueixo sortir del bosc, amb la roba esquinçada i els braços i la cara plens d’esgarrapades, veig la casa del meu pare, brillant com si fos un far i el veig a ell, assegut al balancí del porxo. Corro, més ràpidament encara, i em llenço als seus braços. Tremolós, respiro amb la cara enfonsada al seu pit. L’aroma de la seva colònia i de la picadura de tabac de la seva pipa m’omplen els narius i em fan sentir segur. Sempre desperto tranquil després d’allò que comença com un malson, però acaba sent un somni tranquil i relaxant. 

Una vegada, en el meu primer torn de servei a l'Afganistan, anàvem de patrulla i fèiem torns per clapar. A l'humvee feia una calor insuportable i, carregat amb tot l’equip, es feia difícil dormir plàcidament, però ho fèiem igualment. Era una de les meves primeres missions de reconeixement i tenia, bé, tots teníem els nervis a flor de pell. Recordo que jo somiava, com tants altres cops, la carrera per sortir del bosc, amb la roba esgarrinxada i les esgarrapades. Entre els darrers arbres, com una balisa feta de llum, la casa del meu pare brillava. Va ser llavors que els talibans ens van atacar. Despert en mig d’una explosió, cap per avall sense poder orientar-me dins del vehicle tombat de costat, vaig tenir la sensació de continuar sent un nen i que la casa de mon pare brillava en mig de les pedres i esquerdes de les muntanyes afganes. La següent explosió em va treure del meu estupor i vaig aconseguir sortir de l'humvee i respondre als trets que repicaven contra els baixos. Vam tenir molta sort aquell dia, un helicòpter ens seguia des d’una distància no excessiva i ens va poder donar suport i evacuar-nos. Dos dels meus companys van morir aquell dia i jo només podia pensar en la casa del meu pare i la seguretat que sentia abraçat al meu vell. Aquell mateix vespre, des de l’hospital de campanya li vaig escriure la primera de les cartes. Mai em va respondre. Però m’era igual, cada mes li escrivia una carta i l'enviava a l’adreça que feia tant que no havia trepitjat. 

Continuava enviant cartes i somiant en la casa del meu pare, però les coses que ens havíem dit el darrer cop que ens vam veure, no em permetien pensar a tornar a veure’l. Anys de sentir-me segur al seu costat per acabar repudiat per l’home que més admirava del món. Potser sí que podria haver endevinat quina seria la seva reacció, però la persona comprensiva i amable que jo coneixia, tenia ben poc a veure amb el rabiüt, ignorant i histèric homòfob que vaig trobar-me en sortir de l’armari. Sempre havia pensat que el vell sospitava de la meva sexualitat. Mai havia portat cap noia a casa, només amics, molt amics. Però ja diu la dita que no hi ha pitjor cec que qui no vol veure. Jo tenia divuit anys i el cor fet bocins i vaig cometre la terrible equivocació de pensar que mon pare m’entendria i m’ajudaria tal com havia fet sempre. Els crits, les amenaces, les empentes...no m’esperava res de tot allò. No em va fer fora de casa, però només perquè no li vaig donar l’opció. Vora la mitjanit, algun veí trucà a la policia alertant-los dels crits. Mon pare va sortir al porxo, al mateix porxo on tants cops somiava que m’abraçava, per parlar amb els agents. Els va demanar disculpes i va prometre que el soroll s’havia acabat. Suposo que els va explicar el motiu de la disputa, perquè de camí al cotxe, un d’ells em va veure a la finestra i va fer cara de fàstic mentre movia el cap de banda a banda. Mon pare no va dir-me res més aquella nit, va anar-se’n a la cuina i va seure amb una llauna de cervesa tremolant-li a les mans. Jo vaig anar a la meva habitació, vaig empaquetar un parell de mudes de roba, els dòlars que havia estalviat i la foto on mon pare i mare em tenien en braços poc després de sortir de la maternitat. Ma mare havia mort quan jo tenia tres anys, un borratxo va encastar el cotxe contra el d’ella mentre circulava contra direcció. I vaig pensar, que mon pare havia mort aquella mateixa nit mentre jo sortia per la porta, esperant, desitjant que el vell s’aixequés de la taula de la cuina i vingués a impedir-me marxar. No ho va fer i des de llavors no hem parlat. 

No van ser gens fàcils els primers temps. Els meus somnis d’anar a la universitat i aconseguir un títol van quedar esguerrats quan vaig convertir-me en un pària. Quan els pocs diners que tenia estaven a punt d’acabar-se’m, vaig veure una oficina d’enllistament i no ho vaig pensar dues vegades. Després de cinc anys, però, ja en tenia prou de morts i esguerrats i no vaig voler temptar més la fortuna. Vaig acomiadar-me dels meus companys, cap dels quals sabia que era gai, i vaig anar-me’n a viure a l’altra banda del país, a San Francisco. Allà em van trencar el cor força cops i la cara una vegada en una batussa amb uns malparits homòfobs que havien vingut a rebentar la desfilada del dia de l’Orgull. Però també em van estimar molt, vaig tenir tot el sexe que vaig voler i vaig créixer i madurar. D'altra banda, inevitablement, algunes nits tornava a la casa del meu pare, ni que fos somiant. Vaig treballar de cambrer en bars d’ambient força temps, però la nit em començava a cansar i vaig buscar alternatives més ben pagades i més tranquil·les, però a la gran ciutat i en plena crisi econòmica, trobar feina era ben complicat. Em vaig trobar pensant en el meu poble cada vegada més sovint. En tornar a fer camí pels carrers que tan bé coneixia. Allà sempre hi faltava gent en alguna granja, o la fàbrica de sabates; fins i tot les refineries tenien gairebé sempre necessitat de nous treballadors. I, evidentment, també estava la casa del meu pare. Havien passat gairebé quinze anys i, tot i que mai havia respost a cap de les meves cartes, vaig decidir que no estava disposat a encara ser orfe per voluntat pròpia. Abans de comprar el tiquet del Greyhound que em tornaria a casa, vaig enviar una darrera carta anunciant que tornava.

La casa estava tal com jo la recordava, els pins s’alçaven foscos i amenaçadors al pati del darrere i el cor se’m volia escapar per la boca. Al porxo, una dona que devia tenir l’edat que tindria ma mare si no hagués mort, teixia una bufanda asseguda al balancí. La vaig saludar des del caminet i va fer-me un gest perquè m’hi acostés. Vaig pujar l’escala fins al porxo amb les cames tremolant i, recolzat a la barana, li vaig explicar la meva història. La dona anava aixecant els ulls de la bufanda i em mirava amb un posat trist que no em donava gaire confiança. Va dir-me que feia anys que ningú amb el nom del meu pare vivia en aquella casa, no almenys des de feia una dècada, quan ella havia aconseguit la casa en una subhasta del banc. Em va fer esperar un moment i va sortir amb una caixa. Hi havia totes les cartes que el meu pare mai va arribar a llegir. Li vaig donar les gràcies i vaig marxar, amb la caixa i el cor una mica més petit.

Ara encara tinc el mateix somni i la casa del meu pare continua brillant com un far en mig de la foscor. Però el més brillant és la seva absència. I, adormit i tot, sé que per molt que la casa em crida i em crida, mai més no hi tornaré.