L’autobús va fent via per una carretera empolsegada. Li havien ofert portar-lo en cotxe o en tren, com era costum, però ell s’estima més anar assegut a les incòmodes butaques dels Greyhound. Li sembla adequat patir una mica de desconfort anant cap a la feina. Pensa que clapar una estona li vindria molt bé, l’acte el tindrà despert fins ben tard i mai dorm bé als hotels, però se sent despert com mai. Pren la bíblia de la bossa. No pot evitar pensar en sa mare cada cop que veu la bíblia. De fet, era d’ella i la va extreure d’entre les seves mans just abans que tanquessin el taüt. L’obre allà on la va deixar de llegir ahir la nit abans: 

«Encomana al Senyor el teu camí, confia’t a ell, i ell obrarà: 
Farà eixir com l’albada la teva justícia, i el teu dret brillarà com el migdia.» 

Li agrada pensar que fa la feina del Senyor. El camí dels rectes i justos és perfectament visible per tots els fills de Déu. Aquells que decideixen sortir-ne i viure els marges són responsables de la seva pròpia misèria. Tanca el llibre i treu de la butxaca el retall de diari. No entendrà mai com podia somriure aquell dimoni d’assassí camí del jutjat. L’única cosa que el fa sentir-hi una mínima llàstima per ell és saber-lo víctima de la influència malèfica d’una meuca. Està convençut que tot plegat va ser idea de la nena que, amb només catorze anys, ja havia aconseguit seduir un home amb tot el futur del davant i apartar-lo del bon camí. És evident que en Charles Starkweather no era gaire bona persona, però segur que encara hauria pogut redreçar la seva vida si no hagués estat per aquella bruixa. La imaginava fent saltirons i exhibint-se amb la faldilla curta, fent girar el bastó i desfilant tot mostrant més carn de la que cap home com cal podria evitar mirar. La seva feina no era la més agradable del món, però abaixar la palanca i acabar amb aquella amenaça a la societat li feia sentir-se més recte i just que mai. El Senyor li guiaria la mà quan activés el circuit que llevaria aquesta nafra de la societat. 

Baixa de l’autobús i veu a dos oficials de la presó. Suposa que l’esperen a ell. Quan s’apropa, els policies deixen la conversa que mantenien i es tomben a saludar-lo. Els hi mostra els papers que l’identifiquen com el botxí per l'execució i accepta de bon grat prendre un cafè abans de fer cap a la presó. La cafeteria de l’estació és plena a vessar de periodistes. Tota l’aventura dels dos amants assassins havia estat un gran circ per a la premsa i la televisió. No s’havia fet un desplegament tan intens des del segrest del nano d’en Charles Lindbergh vint anys abans. Diu als policies que no se sent còmode amb tants periodistes a prop i decideixen demanar els cafès per emportar-se’ls. Se’l prenen al costat del cotxe. Els agents li confessen que pocs cops han tingut tantes ganes de veure algú acabar a la cadira, però coneixien a algunes de les víctimes i tenen un interès personal en veure l’Starkweather fregit. De camí a la penitenciaria, li expliquen que pres va dir per carta a son pare que no es penedia dels seus actes perquè, per primer cop, s’havien divertit amb la seva xicota i que, realment, no havia mostrat cap mena de penediment, se’l veia tranquil i resignat davant la seva mort. 

L’assaig comença puntual. Un dels guardes fa de condemnat, seient a la cadira i tot. Creu que ell mai no seuria allà ni per fer broma, massa males ànimes hi deuen haver deixat la seva empremta malèfica per a jugar-se-la fent l’ase. Quan arriba el doctor Finkle, el saluda efusivament. No han treballat junts gaires cops, però sempre han tingut una relació prou cordial. S’apropa amb el doctor fins al quadre elèctric per comprovar que tot està a punt i que no hi haurà problemes. El doctor el pren del braç, els dits garratibats clavant-se a través del teixit de la jaqueta. Quan cau a terra gairebé se l’endú amb ell. Poc abans de l’hora de l'execució, el doctor Finkle ha mort de manera fulminant al mateix lloc on s’espera que hi mori el reu. Pensa que la vida pot ser molt injusta, que un home recte com el doctor hagi de morir sense poder acabar una tasca sagrada com la que els tocava aquesta nit és trist. Però el Senyor només mostra el camí, mai el mapa. 

El deixen esperant en una sala annexa i, passada una estona, li duen un cafè, mentre van a buscar el metge de reserva. Encara no s’ha begut tot l’infame líquid que li han dit era cafè, que li presenten al doctor Getsher i al doctor Lewis Jr. que ha vingut a la carrera per substituir al finat doctor Finkle. El metge li explica que el reu sembla de bon humor i s’ha permès fer broma quan l’han anat a buscar «Què són aquestes presses?» ha demanat quan els guardes han obert la cel·la. Arriba que ja l’han assegut a la darrera cadira que mai farà servir. Un dels guardes xopa una esponja amb aigua salada que han preparat prèviament en una galleda i la posa sobre el crani del reu. Li col·loquen el casquet amb l'elèctrode i li lliguen fort perquè l’esponja no es mogui, facilitant que el corrent traspassi sense problema el cos del presoner. El botxí comprova novament que el quadre elèctric estigui preparat; canvia el voltatge un parell de cops i el deixa en els 2400 volts de la primera descàrrega. Ara que el veu en directe per primer cop, se sorprèn de com de jove n’arriba a ser. A punt de morir amb tota una vida al davant. Llàstima que la seva xicota se n’escapi d’aquest destí. Haurien de fer-la seure a la falda del seu amant mentre l’electricitat els feia ballar plegats un darrer cop. 

El director Greenholtz pregunta al reu si vol dir unes darreres paraules, però rep només un moviment de cap dient que no; sembla que ja no li queden gracietes a dir. Quan el director el mira i fa un gest, mira el seu rellotge: són les dues i tres minuts de la matinada. Abaixa l’interruptor. Mira l’agulla dels segons fer el seu camí mentre sent els cops que el cos del reu dona contra la cadira per les convulsions. Passats quinze segons, desconnecta l’electricitat. Aixeca la mirada i veu al director Greenholtz amb el dit índex aixecat mirant el seu propi rellotge; passat un minut, el mira i, novament, li fa un gest afirmatiu. El botxí abaixa el voltatge a 1200 i torna a accionar l’interruptor. Ara li dona al cos del reu, una nova descàrrega de deu segons i després d’esperar-ne deu més, una segona i, finalment, una tercera. Ha passat un minut i mig des que tot ha començat i ja només queda que el doctor Getsher confirmi que la feina sagrada que li ha estat encomanada hagi acabat. A les dues i cinc minuts de la matinada del dia vint-i-cinc de juny de l’any de Nostrosenyor 1959, es confirma que en Charles Starkweather ha rebut el càstig que mereixia. El botxí té un pensament per les onze víctimes i prega per les seves ànimes amb el cap cot i la mà encara a l’interruptor.