És de justícia reconèixer que, tot plegat, és una experiència mística, d’una sacralitat difícil de trobar fora de les litúrgies de les religions més pedants i encarcarades. És la prova fefaent que Déu juga als Daus amb les vides de la gent. Només que els daus van carregats de pólvora i no hi ha déu que els pugui protegir de mi. Desplaço la mira telescòpica de possible víctima en possible víctima, cercant aquella per la qual la societat patirà més horror. Evidentment he descartat els negres. Els morenos no commouen a ningú; ni tan sols a ells mateixos. El millor seria una noia blanca, ben rossa i bonica, embarassada i que li falti ben poquet per parir. Un tret al cap i a gaudir de les setmanes de portades amb la lluita per la vida del nadó. De moment el rècord de portades consecutives va ser el policia que vaig matar a Boulder, Colorado. El vaig pelar quan sortia de comprar-se uns bagels. Cada cop que em remiro la portada del The Denver Post amb la foto del Moe’s bagel de fons, no puc evitar pensar que quina llàstima que no sortís d’un Dunkin’ Donuts. 

La funda de guitarra jau oberta al meu costat. Sempre he estat molt «manetes» i aquest estoig n’és un exemple. El vaig copiar de «El Mariachi», la genial pel·lícula de Robert Rodríguez, on el protagonista porta una funda plena d’armes. Però, on ell les duu de qualsevol manera, jo he dissenyat la meva per què les tres peces del meu fusell encaixin a la perfecció i no es moguin gens. Fins i tot he afegit un teixit especial que absorbeix gasos a la part on va el canó, per evitar que es noti l’olor de pólvora i fum. Seria una bajanada ben grossa creuar l’escena del crim amb una funda de guitarra fumejant. De moment ja porto quinze assassinats i no he tingut mai cap ensurt. Bé, cap no seria del tot cert. Va haver-hi allò dels jueus a Florida. 

Va ser culpa meva. Em va venir molt de gust pelar-ne un. No tinc res contra els jueus per se, són el motor de l’economia domèstica i tal, però fan una mica de ràbia. Entre tradicions arcaiques que no haurien de tenir lloc en aquests temps i que només són capaços de viure a la seva manera en comunitats tancades, són ben fàcils d’odiar. Almenys els cristians, anem modernitzant el nostre punt de vista. Hem evolucionat molt des de la supremacia del catolicisme. Per exemple, permetem que molts maricons siguin cristians encara que la seva manera de vida sigui un insult als ulls de Déu. Vaig anar a Fort Lauderdale amb ganes de fotre un tret al cap del més vell dels jueus que veiés sortir de la sinagoga. Com més vell més respectable i més ressò se’n faria la premsa. Amb la meva funda de guitarra i el meu aspecte destacava entre la multitud i veient com em mirava tothom, hauria d'haver avortat l’operació. Però venia de llegir articles sobre el creixement de les comunitats Habad i tenia ganes de fer una mica de neteja. El so del tret va quedar força dissimulat pel trànsit i la gent que passava per davant el temple, però quan vaig baixar de l’edifici, tot i la turba de jueus que s’havia format al voltant del rabí mort, molts ulls es van tombar cap a mi, amb l’embalum de la guitarra i la meva pinta clarament poc jueva. Vaig aconseguir sortir i vaig estar vigilant les notícies de tots els diaris i cadenes de TV de Fort Lauderdale durant uns dies, amb temor que la meva descripció aparegués entre alguna de les notícies. Però vaig tenir sort. Des de llavors, vaig amb molt més compte. 

Segueixo desplaçant la mira telescòpica a banda i banda de la plaça. Per davant del meu fusell van passant homes i dones de races diferents; però cap em sembla prou impactant. Fins que apareix ella. Va en cadira de rodes i duu un ninot de peluix d’un unicorn enorme a la falda. No deu tenir més d’onze o dotze anys i traspua optimisme i alegria. El que imagino és son germà petit, camina al seu costat mentre que els de darrere deuen ser els pares. Ja l’he trobat: la víctima ideal. D’això se’n parlarà i molt. No sabran avenir-se; qui pot tenir res contra una pobra nena que ja ha patit prou a la vida? La segueixo amb el visor i començo a relaxar la respiració. Amb una darrera exhalació, premo suaument el gallet i esberlo la cara de la nena: no tindrà un funeral amb el taüt obert, això segur. Bona part del cervell i les estelles dels ossos han caigut al damunt del germà. Sense pensar-hi, moc lleugerament la mira i abans no hagin tingut temps de reaccionar, li perforo l’estómac al nen. Mentre l’eco del fusell i els crits de dolor del nano omplen el silenci que sempre es fa després dels trets, desmunto el rifle, el poso dins la funda, tiro un raig d’ambientador per apaivagar l’olor de pólvora cremada i tanco l’estoig. Baixo sense pressa però sense aturar-me les escales fins al carrer i marxo pel carreró que havia escollit com a ruta de fugida. No puc evitar somriure pensant en els titulars de la premsa de demà. Pot ser, de ben segur, que aquesta sigui la meva obra mestra. Ara em tocarà caminar un parell de quilòmetres abans no pugui aturar un taxi o prendre el metro però qui sospitaria d’una dona petita amb una funda de guitarra gairebé tan alta com ella. 

Jo no. 

I vosaltres?