Ressuscitar és una merda és qualsevol cosa menys una merda. És un gran llibre, que no un llibre gran, es llegeix d’una volada (no arriba a les 200 planes). Ple de coses que ens agraden als catalans: la caca, l’absurd i la sensació d'estar fora de lloc constantment. Aquesta darrera no sé si és de tots els catalans o només meva, però el prota podria ser un nombre ben gran de gent que conec o de la qual he sentit a parlar. I va de funcionaris, cosa que una bona part de la població aspira a ser o considera parasitària, però que té sempre ben present. 

 La història és un seguit d’aventures bizarres. El bizarro és un gènere literari que abraça l’absurd com a normalitat, que pren una idea, no se la pensa gaire i va fent pels camins més extravagants que es pugui trobar. És un gènere que gaudeixo moltíssim com a lector i que trobo dificilíssim com a escriptor. Encara és força minoritari, però que va guanyant adeptes. Un dels darrers és l’Eduard Martí, autor del llibre i, en pròpies paraules, nouvingut al bizarro. Ens explica les aventures (i desventures, potser més i tot) d’un funcionari públic a qui destinen a una unitat d’investigació de nova creació que es dedica a encarar la problemàtica sobrevinguda del retorn dels morts a la vida. El problema és que no retornen com a zombis (seria un altre tipus de novel·la) o es reencarnen (seria un altre tipus de teologia); tornen com a objectes. Objectes comuns i ben habituals: grapadores, telèfons, Barbies, cadires... És un llibre que busca fer-te riure i que et té constantment a la cacera d’una metareferència que et faci escapar la riallada. Trobo que està molt ben escrit per dos motius fonamentals: em fa riure i no soc de riure fàcil i te’l creus. Un dels punts que m’agraden més de certs autors bizarros, essent Carlton Melick III el meu escriptor favorit, és la normalitat. Sí, sé que sona estrany parlar de normalitat en un entorn absurd, però concediu-me uns minuts i m’explico. Si entres en una novel·la o pel·lícula fantàstica esperant que tot sigui normal: la gent volant, els raigs mortals que surten de varetes o l’honestedat del polític mitjà t’expulsen de la història i et deixen ben avorrit. Cal entrar amb la ment oberta i una mica d’ulls d’infant per acceptar premisses que et semblen estúpides com a «lleis naturals». El millor bizarro, almenys el que més m’agrada a mi, és aquell que em permet pensar que estic llegint una novel·la costumista on el món no és «normal» com el meu. Stephen King és un mestre a l’hora de fer-te acceptar una cosa extraordinària com a certa i llavors brodar un univers al voltant on les conseqüències d’aquesta cosa, queden paleses a la normalitat del món. Tolkien et fa acceptar les dificultats de les relacions entra elfs i nans no permetent-te que qüestionis l’existència d’uns i altres. L’Eduard no és Stephen King, ni Tolkien, però amb pinzellades ben gruixudes, crear una normalitat a partir d’un imaginari salvatge i esbojarrat però plausible. Les persones tornen a la vida com a objectes i són igual d’imbècils que quan eren de carn i ossos. Posats a comparar l’Eduard amb algun autor us diria que aquest llibre el podria haver escrit el meu admiradíssim Pere Calders si hagués deixat de banda la seva exquisida posada en escena i hagués abraçat un estil més brut i canalla com a modus operandi. 

 El llibre ens l’ha portat Cetus, una editorial independent nova i petita que sembla que faci dècades que publica si ens fixem en la qualitat del que ofereixen. I parlem de qualitat en el contingut i la forma, eh? Llibres impecablement editats, amb portades espectaculars i un catàleg que fa la feina que els caps grossos de la indústria semblen incapaços de fer: publicar gèneres menys vendibles que biografies de famosos o novel·les signades (no sempre escrites) per famosos, de quilòmetre zero. 

 En resum, si voleu una lectura divertida, de qualitat i molt, molt, però que molt, original, Ressuscitar és una merda de l’Eduard Martí és una aposta més que segura i acostant-se Sant Jordi... que la compreu, la llegiu i la regaleu, que us farà quedar molt bé. 

 Espero la següent novel·la amb moltíssimes ganes, Eduard!