El dia abans del darrer dia de l’any passat vaig anar de funeral. Vam acomiadar tres persones que van acabar en un sol taüt: en Sergi, en Zigoto Gameto i la Mary Globina. En Shakespeare va fer dir a un dels seus personatges de l’obra Al vostre gust «Tot el món és un escenari i tots els homes i dones no són, sinó actors. Tenen les seves entrades i sortides. I una persona, en el seu temps, interpreta parts diverses».

En Sergi va fer molts papers a la seva vida, però per mi sempre serà la persona que va veure’m dins d’un pou i, en lloc de llençar-me una corda, va baixar al fons per carregar-me a les seves espatlles i dur-me fins a la llum. En un dels moments més baixos de la meva salut mental, quan la seva ja començava a trontollar, va obligar-me (sí, obligar-me) a acompanyar-lo al Saló del Còmic. No només hi vam anar, vam disfressar-nos de Batman i Robin de basar xinès, de la manera més cutrona possible; passejant pels estands actuant com si fóssim la versió més gai, tronada i esperpèntica des de la sèrie de televisió protagonitzada per l’Adam West i en Burt Ward. Els còmics i els llibres eren una de les seves passions, una que compartíem. L’altre dia vaig llegir un article que parlava del cas que va acabar amb la carrera de l’Elliot Ness, el del Cleveland torso murderer i vaig recordar que el meu còmic de Torso, d’en Brian Michael Bendis, el tenia ell; li agradava tota mena de còmics, però el Noir era més cosa meva que seva. Tinc pendent de veure la segona temporada de Locke and Key, basada en els còmics escrits per en Joe Hill, col·lecció completa de còmics que tinc jo a casa meva i que eren seus. I així és que cada dia veig alguna cosa que em fa pensar en ell, un còmic que no li he tornat, una pel·lícula que havíem vist plegats, un autor que treu nou llibre i jo tinc alguna cosa seva perquè en Sergi me’l va regalar. Quatre dies després del seu funeral vaig rebre el llibre que li havia comprat per regalar-li per Nadal. No sé què en faré, potser el regalaré, potser me’l quedaré i el posaré al costat de la meva còpia; els dos exemplars junts. Escriure també me’l fa present. Sempre el primer a fer-me costat, a llegir-me, a fer-se mecenes. Comprava els meus llibres per regalar-los i sempre m’estava arrossegant a llibreries on descobria que tenien secció d’autoeditats. El parell d’anys darrers ja no em llegia; ni a mi, ni a ningú. El cap li havia fet un mal tomb i no podia concentrar-se. M’agradaria dir que aquesta volta vaig saltar al pou a treure’l jo a ell, però no vaig poder retornar-li el favor; no soc tan fort com ho era en Sergi. I això és una espina que duré sempre més clavada al cor.

Quan vaig entrar a veure el fèretre a la sala de vetlles, no em podia creure que aquella cara amb un nas de pallasso fos la darrera cosa que veuria del meu amic Serg...disculpeu, del meu amic Zigoto Gameto. No em semblava real. No podia evitar pensar que s’aixecaria de cop i es riuria de la meva cara d’ensurt. Però si era una broma l’ha fet ben bona, perquè ja fa tres setmanes que el van incinerar i encara no ha dit res. Ho sé, és de molt mal gust fer acudits sobre el meu amic mort, tanmateix foteu-vos, jo el coneixia millor que vosaltres i sé que li hauria agradat sentir-me fer acudits sobre ell. El funeral era ple de pallassos, tots amb el nas vermell penjant del coll en senyal de dol, tots membres de la seva veritable família, no aquella que no el va saber entendre, ni estimar mai; aquella que el va acollir i li va donar un espai on desenvolupar la seva millor arma: el seu talent per fer-te riure i gaudir de la vida. En Josep, el seu marit, també és pallasso i ja us puc dir, que poques coses més tristes veureu que un pallasso plorar amb llàgrimes de debò. El seu taüt va entrar amb el Willkommen, la cançó que al musical i a la pel·lícula Cabaret canta l’Emcee, el Mestre de Cerimònies.

No era exactament la Mary Globina qui va venir a animar la presentació de la meva primera novel·la L’Anna i l’anell, va ser un alter ego de l’alter ego (jo ja m’entenc). La Mary va fer de Mestressa de cerimònies (i tortures vàries) aquell dia i uns anys després a la presentació de Res a Perdre, la meva novel·la de mafiosos russos. Tothom qui la va tractar va riure i va fruir de la seva encantadora presència. La senyoreta Globina no es perdia mai cap festival de Sitges. Devorava (persones a part) pel·lícules de tota mena, des de gore extrem japonès a superelaborats thrillers made in USA. Vaig tenir el gust d’acompanyar-la un parell o tres de cops pels carrers de Sitges, xerrant entre sessió i sessió de cinema, perquè en Serg...de nou, disculpeu, la Mary Globina en sabia un tou de cinema i podies estar-t’hi parlant hores sense repetir tema i gaudint de la seva companyia.

Hi ha moltes més persones que van acabar tancades al taüt que va marxar mentre sonava el Show must go on de Queen, però, al final, totes eren una de sola, el meu amic Sergi, a qui trobava a faltar en vida perquè la puta salut mental ens mantenia a part i a qui trobaré a faltar cada cop que vegi una pel·lícula, llegeixi un còmic o alguna cosa em faci riure.