Atención: Tu navegador no soporta algunas funcionalidades necesarias. Te recomendamos que utilizes Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Valruspines Edicions

Escric relats, novel·les i paranoies!

  • 44
    Mecenas

Sessió - un relat sobre explicar somnis a teràpia

Fa molts anys que faig teràpia, temporada sí, temporada no. Però ara ja fa més d'un any que en faig un cop per setmana/cada quinze dies amb el mateix psiquiatre. Aquí teniu un relat que descriu una sessió que ni afirmo, ni nego que sigui real. Relat en obert per si algú el troba útil! #ParlemDeSalutMental

Sessió 

Pren un mocador de paper de la capsa de metacrilat que el psiquiatre té a la taula i es neteja les ulleres. És la seva manera de fer una pausa i posar en ordre els pensaments per respondre a la pregunta que li ha fet. 
 —Sí. És recurrent —Es posa les ulleres—. El vaig tenint diversos cops l’any des de l’adolescència. 
 —Perquè no me n’havies parlat mai. Ja portem quasi dos anys de teràpia. L’has tingut algun cop durant aquests mesos? 
 —Ja li dic que diversos cops l’any. Així que sí. 
El doctor es queda callat, a l’espera. 
 —Aquest cop ha coincidit que vostè em va canviar l'hora per venir més aviat i que aquesta nit he dormit molt malament. 
 —Però si et fa patir tant, no creus que hauria estat interessant de parlar-ne abans. 
 —No sé. Sempre he tingut aquest malson. Forma part de la meva normalitat. 
 —Explica’m de què va el —el pacient l’interromp... 
 —Vull dir-li un parell de coses sobre la meva normalitat. Que cada cop tinc més clar que és anormal. 
 —No faria servir aquests termes. La normalitat és una qüestió molt personal. 
 —No és cert. Tots compartim un seguit de valors i llocs comuns que ens permeten viure en comunitat. Però a part, tenim un costat únic que no tothom coneix i que, en el fons, també està ple d’aquests llocs comuns. Però cada cop que exploro una mica més els motius de les meves problemàtiques em trobo més allunyat de la resta. Respecto els nostres valors compartits, els faig servir tal com crec que tothom els fa servir però algunes coses s’escapen a la meva comprensió. 
 —Això darrer que has dit és una mica contradictori, no creus? 
 —No. No ho és pas. És part d’aquesta normalitat anormal de la qual li estic parlant. 
 —Posa’m un exemple. 
El pacient torna a prendre un mocador i repassa les ulleres un cop més. 
 —Molta gent es declara feminista, jo entre ells —Es posa les ulleres—. Però són incapaços de reconèixer que també són masclistes. Com si fossin coses contradictòries. 
 —No ho són? 
 —És clar que no. Ser feminista és un exercici voluntari. Ho fas perquè vols. Perquè creus en la igualtat absoluta i sense restriccions entre homes i dones. 
 —Però llavors com pots ser masclista? 
 —Perquè ser masclista és quelcom involuntari en molts casos. 
El psiquiatre es queda en silenci uns instants. El pacient pren un nou mocador. 
 —Molts hem crescut en un món on cosificar les dones és la norma: anuncis, televisió, cinema...les dones estan perfectes a tot arreu. Però quan vas pel carrer veus que els cossos són tan diversos com gent hi ha —Es posa les ulleres—. De vegades no pots evitar pensar que aquella noia podria provar de perdre dos quilets i estaria perfecta, aquella podria fer una mica d’exercici i els pantalons li quedarien fabulosos. 
 —Però això és molt normal, li passa a gairebé tothom. 
 —O sigui, hi ha una normalitat externa en la qual ens sentim còmodes rebutjant el masclisme i una realitat interna en la qual és normal ser masclista. 
Ara és el psiquiatre qui s’eixuga les ulleres mentre reflexiona. 
 —Noi, ara m’has ben atrapat. La normalitat és ben anormal de vegades. 
 —En el malson recurrent passo moltíssima por durant hores. 
 —Perquè passes por. 
 —Perquè tothom que hi surt està pensant a fer-me mal. Algunes són persones dolentes, d’altres només semblen persones. 
 —I que són? 
 —Monstres. 
 —Com els diferencies? 
 —No ho faig. Són tots igual de perillosos. Però els monstres tenen normes més estranyes per no fer mal que els no-monstres. 
 —Quan tens aquest malson et despertes atemorit? 
 —No vol saber més dels monstres? 
 —Si me’n vols parlar, endavant. 
 —No creu que sigui important? 
 —Saps que tot allò que expliques durant la sessió és important. Si més no perquè ho expliques, que sovint ja és molt. 
 —Però no creu que cada perill del malson sigui individualment rellevant. 
 —Tots ells et volen mal i et fan sentir por. Aquesta és la part que més m’interessa perquè és la descriu les teves emocions. 
 —Però hi ha diferències que crec que descriuen —S’atura un moment—... El més important d’aquest malson és no tocar mai a ningú i caminar a bon pas però sense córrer excepte en un cas. 
 —Quin cas? Monstre o persona? 
 —Monstre. En veure’t, ve corrents cap a tu i si no li agafes la mà a temps, et mossega fins a devorar-te. 
 —T’ha passat mai? 
 —Que em devori? No. Sempre aconsegueixo agafar-li la mà i llavors, aquella iteració del malson l'he de fer caminant de la mà del monstre. 
 —I que creus que significa? 
 —No ho sé. Per això li he explicat a vostè. Podria ser quelcom relacionat amb la responsabilitat. 
 —Tindria a veure amb els teus fills, doncs? 
 —No sé. Ja somiava amb aquest ésser abans de tenir fills. 
 —Però et fa por? Encara que el puguis tocar, t’espanta. 
 —Si no el toco, em devorarà. 
 —Com ho saps? 
 —Ho sé. Em desperto enfadat i rabiüt. 
 —Però també atemorit? 
 —No. 
 —D’on surt aquesta ràbia. 
 —Del fet que durant tot el malson sóc conscient d’estar adormit. Em fa enfadar saber que estic patint i que res d'allò que em fa por sigui real. 
 —Ja m’havies parlat d’altres somnis on eres conscient d’estar somiant, oi? 
El doctor repassa el dossier amb les notes de les sessions anteriors. 
 —Sí. 
 —En un d’ells —demana traient un full de la carpeta—... En un d’ells estaves perdut a casa teva i no aconseguies trobar un llibre, oi? 
 —No aconseguia trobar el llibre que m’havia deixat un amic, sí. 
 —També tenies por? O et despertaves enfadat? 
 —Em vaig despertar molt trist. Perquè no m’agrada perdre llibres. Ja sap que la meva relació amb els llibres és una mica radical. 
 —Hem d’aprofundir en aquestes pors. Bona part d'allò que et fa patir, està relacionat amb aquestes pors. 
El pacient estira el braç per prendre un mocador per netejar-se les ulleres però veu que ja és hora d’acabar la sessió i ho deixa estar.