Tanco la porta amb molt de compte per no despertar als meus pares. Tot i així, sento a la mare dir-li al meu pare en veu alta: "Ja ha vingut la Nena". Són quarts de sis i m'estranya molt que encara estiguin desperts i xerrant, però aprofito per anar a dir bon dia. La porta del seu dormitori és oberta i puc veure amb el llum del rebedor que ambdós dormen. Potser m'he imaginat que la mare deia res. O potser no hauria d'haver-me pres els dos darrers tequiles. Decideixo que estic massa borratxa i cansada per fer res més que pixar abans de dormir. 

Em desperta l'ensurt que em provoca sentir el crit enfurismat de la meva mare a cau d'orella: "Són les dues, arribarem tard, collons". M'assec al llit, a les fosques, amb la porta de la meva habitació tancada. Truquen a la porta i salto del llit espantada. A través de la porta, ma mare diu amb veu amable: "Són les dues, arribarem tard, reina". Encenc el llum de la tauleta i comprovo que la porta no s'ha obert. No hi ha ningú a la meva habitació. La meva mare no ha entrat a dir-me res - "Ja sóc desperta, mama. Ara surto" - li dic. 

Els diumenges anem a dinar a casa de la meva àvia. Viu prop de casa nostra, però ens agrada arribar abans per ajudar a parar taula. El rostit de la meva iaia és insuperable, com sempre. Desprès del cafè, mon pare s'asseu al sofà, a mirar la TV fins quedar-se adormit. La meva mare i la meva àvia comencen a desparar taula, però les envio al balcó a xerrar mentre jo recullo i poso el rentaplats. Al anar a desmuntar la cafetera, veig que encara queda prou cafè per fer-me un tallat. Prenc la meva tassa, buido la cafetera i vaig a la nevera a posar-me llet. Veig passar la meva iaia que va cap al lavabo. La porta de la nevera, tapa la porta de la cuina, però no he pres el cartró de llet, que sento la meva àvia dient: "Em sé d'una que com no s'afanyi es quedarà per vestir sants". Mentre em serveixo li contesto que m'estimo més vestir sants que despullar cretins. Tanco la porta i veig que al rebedor no hi ha ningú. Passats uns segons, sento la cisterna del vàter i veig passar iaia que em somriu. Començo a pensar que em passa quelcom d'estrany. 

Tornem a casa cap al tard. En arribar, el pare posa la TV esperant que comenci el futbol, mentre la mare marxa a la cuina a preparar el sopar. Jo vaig cap a la meva habitació, pensant a llegir una estona abans de seure a taula, però no puc parar de donar-hi voltes. Sembla impossible però la única explicació que se m'acut pel fenomen que estic vivint té a veure amb la telepatia. Totes les meves creences m'empenyen a pensar que tot és fruit de la casualitat. Però arriba un punt en el qual l'excés de fets casuals esdevé una tendència. I hi ha una manera de comprovar les tendències: Faré un experiment científic. 

M'aixeco, em poso les sabatilles d'estar per casa més gastades que tinc i, provant de no fer gens de soroll, vaig cap el menjador. El meu pare mira fixament la pantalla. Em quedo ben quieta. Ell no em veu però jo puc vigilar la seva cara reflectida a la vitrina que tenim al costat de la TV. Em concentro en els seus ulls mentre provo de projectar els meus pensaments cap a ell: "Papa, papa. Qui juga avui?". Provo de visualitzar les paraules, amb colors brillants, com de neó, viatjant els dos o tres metres que em separen d'ell. M'imagino un fil de llum connectant el meu front i el seu. Tanco els ull i faig un esforç gairebé físic de llençar la pregunta cap a ell. 

-"Què collons fots?"- escolto, clarament la veu del meu pare. 

Per un moment em penso que la pregunta m'arriba telepàticament. Llavors obro els ulls i me'l trobo mirant-me directament a la cara. Li contesto que no faig res i corro a tancar-me a la meva habitació. Definitivament sembla que emetre pensaments no és part del que puc aconseguir. 

Vaig a la cuina. Sigil·losament, travesso el menjador. Mon pare ni se n'adona que passo. La meva mare es d'esquenes a la porta. M'aturo i escolto. Escolto amb tota la concentració que aconsegueixo aplegar, provant de fer servir la ment a més de les orelles. Ma mare cantusseja una melodia. Però també va dient noms de verdures... Alhora. Reconec, astorada, que està repassant la llista dels ingredients mentre canta. Copso perfectament l'instant que pensa que no queden carbassons. "Vols que en vagi a comprar?" - li pregunto. Sense deixar de cantar, m'envia la seva resposta: "Sí, gràcies". Deixa de cantar de cop mentre gira el cap a mi. Fa cara de no entendre res. Jo dissimulo, però vull saltar i cridar. Em pregunta si li he dit res i insisteixo en saber si vol que vagi a comprar carbassons. Fa que si amb el cap i se’n torna a comptar verdures. 

A l'ascensor, camí de la única botiga de queviures oberta un diumenge a la tarda, no puc evitar que mans i cames se’m posin a tremolar. Per impossible que sembli és cert: Sóc una telèpata. Només rebo, no puc transmetre, però l'abast de les possibilitats és atabalador. Compro els carbassons mirant de llegir els pensaments del botiguer però no vaig més enllà de la mirada suspicaç que em llença per tenir els ulls mig tancats fixos en els seus tanta estona. 

Em desperto abans de sonar el despertador. M'agrada llevar-me la primera, amb la casa en silenci, dutxar-me i començar el dia tranquil•la. La cafetera m'omple mitja tassa, afegeixo llet i vaig bevent mentre la torradora acaba de fer-me el pa. Escolto a ma mare preguntar-me si queda prou melmelada. Em dono la volta per contestar i veig que no hi ha ningú a la cuina. Surto amb el mug de cafè amb llet a la mà i trobo a ma mare sortint de la seva habitació. Abans que pugui dir res li contesto a la pregunta no verbalitzada: -"Sí. Però demà n'hauríem de comprar més" - La meva mare em mira un moment sense dir res. Llavors ve cap a mi, em fa un petó i desitjant-me un bon dia se'n torna al llit. 

A la parada de l’autobús hi veig el noi de cada matí. Avui llegeix una novel•la de ciència ficció. O això dedueixo de les naus siderals dibuixades a la portada. Ens saludem amb el cap, sense dir res. Però mentre passo de llarg, escolto clarament una veu exclamant com de guapa estic aquest matí. No hi ha ningú més amb nosaltres. Noto com els colors em pugen a la cara i me'l miro. Ell se n'adona i torna a enfonsar la cara en el llibre, però no abans que vegi com les galtes se li posen ben vermelles. M'assec a l'altra banda del banc i li pregunto que està llegint. Abans de contestar-me escolto que es pregunta si és cert que li he parlat o s'ho ha imaginat. Somriu i em diu: "Mindbridge d’en Joe Haldeman. És una novel•la de ciència ficció. T'agrada la ciència ficció?" - mentre s’entrebanca amb aquestes poques paraules, rebo ben clares al cervell les que no pronuncia: "Com vols que li agradi la ciència ficció? Està massa bona. Segur que és més de Crepúsculo o alguna cosa d'aquestes." 

Li dic que no m'he llegit cap llibre de la saga Twilight i que la ciència ficció fora del cinema i la TV em costa. Veig que es queda confós provant de recordar si el comentari de 'crepúsculo' l’ha fet en veu alta o no. Parlem sense parar tot el viatge fins a la Uni. Tot i que ens fem preguntes l'un a l'altre sobre els nostres gustos, sé que jo n'he tret molt més que ell de la conversa. Sé que s'ha llegit Twilight i li ha agradat però que no ho reconeixerà mai; que li agraden les piruletes, que encara que porti samarretes de grups heavy, aquesta no és la música que més li agrada i que és verge. Això darrer ho sé perquè he escoltat com pensava: "Perdre la virginitat amb aquesta tia seria la hòstia". 

Quan ens separem, desprès de donar-nos els números de telèfon, escolto com pensa que el meu cul és "Super mono". Em dono la volta, li pico l'ullet i li dic que el seu cul també és molt mono. "Li molo, li molo" - he sentit que pensava - "Aquesta nit el pajote serà a la seva salut." - He notat que el color em tornava a pujar a la cara, però quan m'he girat ell ja estava caminant cap a la seva facultat. 

Les classes no em van massa bé. Em costa molt concentrar-me en les paraules dels profes. No capto cap pensament clar, però no puc deixar de percebre paraules i sensacions dels meus companys. És com un brunzit constant i molest. Al final marxo abans d'acabar la darrera classe i penso en dinar, tota sola, asseguda a la gespa del campus. De camí a la feina, em prenc un paracetamol i en una estona noto que el mal de cap minva. Suposo que necessito una mica de temps per acostumar-me i guanyar control sobre la meva nova habilitat. 

El meu jefe, somrient com sempre, s'apropa a la meva taula amb una carpeta a la mà. Mentre m'explica que he de fer amb la documentació, percebo intensament el seu desig. Oblido tot el que m'estava dient i li demano si m'ho pot tornar a repetir. Les seves paraules queden ofegades pels seus pensament. "No se que m'atura d'arrencar-te la roba i follar-te aquí mateix. Te la fotria des del darrera pessigant-te els mugrons ben fort fins que bramulessis com una vedella". Llença aquesta onada de luxúria sobre meu sense deixar de somriure amable, parlant calmosament sobre uns papers, en els quals no puc ni començar a concentrar-me. Deixa de somriure i em pregunta si em trobo bé. Però la seva ment em transmet un altre missatge: "Mira-te-la amb boca oberta. Està perfecta per clavar-hi la polla, prendre-la per les orelles i follar-li la cara fins asfixiar-la" 

M'aixeco i li dic que no em trobo massa fina. Vaig corrents cap al lavabo, però no hi sóc a temps i part del vòmit va a parar a terra mentre aixeco la tapa del vàter. Marejada, continuo rebent paraules de les que el meu jefe va pensant. Fins i tot amb la porta dels lavabos tancada: 

-"Puta...niñata...prenyada...mamona..." - començo a plorar i, poc a poc, l'únic que escolto són els meus gemecs i el soroll del trànsit circulant pel carrer. M'arreglo una mica i recullo la vomitada amb tovallons de paper. Sense dir adéu, recullo la bossa, la jaqueta i surto d'amagat cap a casa. 

La meva mare es sorprèn en veure'm arribar tan aviat. Em pregunta si em trobo bé i no tinc cap problema en contestar-li que no. Em pregunta si em ve de gust una tassa de xocolata i em meravello de que realment em vingui de gust. Li pregunto on és el pare i mentre la seva boca diu que mon pare és al club fent el partit setmanal de tenis, escolto com pensa en ell i una altra dóna. Una tal Eva de la qual jo no en sé res. No puc evitar que les llàgrimes tornin a baixar-me per les galtes. La meva mare s'espanta i m'abraça. Jo només puc plorar i escoltar els seus pensaments, envejant la meva plorera, volent poder mostrar la seva pena obertament i dir-me que fa anys que no s'estima mon pare i que està farta de viure una mentida. No ho suporto més i li dic que marxo al llit. 

Prenc l'Mp3 i busco la llista de reproducció més sorollosa que tinc, amb el volum al màxim, provo d'ofegar les veus que sóc incapaç d'ignorar: 

...Ma mare recorda les discussions amb mon pare, cridant-li a la cara els noms de totes les amants que li ha conegut. Retraient-li totes les que no li coneix... 

...El fill petit dels veïns del quart demanant sis plau, sis plau, sis plau que el papa no vingui borratxo i no li torni a fer mal a la mama... 

...El veí del costat espantat perquè ha desaparegut una memòria USB on guardava la seva col·lecció de pornografia; centenars de fotos de nens i nenes despullats, manipulant-se els genitals sense saber perquè. Espera que no ho hagi trobat la seva muller... 

...Algú pensant en com de senzill seria matar a la seva mare fent-li prendre "accidentalment" tota la morfina que l'oncòleg li va donar i així poder tenir la casa per ella sola... 

...Dolor. Rebuig. Por. Ràbia. Solitud. Bogeria... 

Quan el meu despertador comença a sonar i no l'apago, la meva mare s'aixeca i ve a buscar-me. Com que no em troba al llit, ve cap a la cuina. Allà em veu asseguda a la cadira, sobre un bassal d'orina, davant d'un got de llet que es va tenyint de rosa, a mesura que la sang que surt de les meves orelles, cau des del pedestal del meu nas. A la mà encara duc els bastons metàl·lics acabats en punxa que fem servir per fer pinxos. Ara estan bruts de sang i d'un teixit entre rosat i gris que potser podria ser part del meu cervell. No sé si vaig arribar-me tan endins amb les broquetes. El que sí sé és que començo a somriure mentre veig a ma mare moure als llavis. Sembla que crida el meu nom però jo no sento res. Dins del meu cap tot és silenci. 

I el silenci és preciós.