Farà prop de trenta anys que vaig decidir dedicar-me una mica més seriosament a això d’escriure. I per més seriosament, vull dir compartir amb altres allò que escrivia. Va ser un petit opuscle amb un grapat de poemes que jo mateix vaig imprimir, plegar, cosir i vendre a mil de les antigues pessetes. Potser en vaig vendre setanta o vuitanta, no sabria dir. De sempre he comprat llibrets de poesia autoeditats, fanzins i còmics que no tenien lloc entre les estanteries de les llibreries tradicionals. Però, si us he de ser sincers, jo el que somiava era trobar una editorial que em fes un escriptor de debò. Vaig començar a escriure més sovint, poemes i històries breus, la major part dels quals acabava en una foguera a la casa de Taradell que els meus pares tenien llogada, paraules víctimes de la meva inseguretat i la meva por al ridícul. A la mili (per què soc prou vell per a haver fet el servei militar) vaig guanyar alguns calerons escrivint cartes i poemes pels companys que tenien xicota i volien quedar com romàntics acabats. Sé del cert que algun d’ells va aconseguir més que petons gràcies a la meva capacitat de posar en paraules els sentiments que m’explicaven. Vaig gastar una pasta llarga en fotocòpies i segells per enviar reculls de poemes i relats a concursos per tot Catalunya. Els meus dos únics premis van venir en un concurs de relats eròtics i culinaris que feia una associació cultural a Santa Coloma de Gramenet. Estaríem parlant de temps primerencs a internet, abans d'Amazon, abans de Google, abans de les xarxes socials com les coneixem ara. 

Jo compartia els meus relats amb amics i família, ajudava a redactar treballs i redaccions i somiava «ser descobert». Arribat a aquest punt, vaig veure la necessitat d'escriure de manera més «professional» i començar a enviar coses a editorials. Així nasqué Entreterres, el meu primer recull de relats. El vaig enviar a unes quantes editorials que mai van respondre, ni per dir que deixés d’enviar-los les meves merdes, així que a poc a poc, em vaig anar desanimant. Per què? Doncs perquè la gent que em llegia deia que era bo, que els encantaven els meus relats i que algú me’ls hauria de publicar. I jo els creia, tot i ser molt conscient que l’opinió d’aquells que t’estimen o aprecien no sempre és la més objectiva, els volia creure. Coneixia gent amb llibre publicat, sobretot per petitíssimes editorials independents que em deien que era molt difícil que algú et llegís els originals si no venies de part d’algú que coneguessin. I jo no coneixia ningú. O si coneixia algú, se’m feia una muntanya provar de vendre-li la meva moto. Així que van arribar les impremtes que es fan passar per editorials i vaig veure un forat per on colar-m’hi. No ens confonguem, moltes d’aquestes editorials d’autopublicació són negocis completament honestos que ofereixen els seus serveis i punt. Moltes, però, enganyen a gent sense cap mena d’escrúpol, prometent publicitat, correccions, edicions i mil merdes més, quan l’únic que volen és que facis una tirada ben llarga del teu llibre i el regalis a família i amics, perquè en la impressió és on ells fan els quartos. Jo havia fet algunes còpies d’un parell de costes que havia escrit per regalar, fent servir una impremta de barri, d’aquelles que els duies un text i ells enquadernaven; amb anelles, cola; tapa dura, cartolina... Però aquest cop, animat per la meva estimada, vaig decidir fer una inversió i anar a totes. I per totes, em refereixo a fer cinquanta còpies en paper i vendre-les jo mateix. En vaig vendre catorze o quinze com a molt i en vaig regalar una dotzena. Els ebooks començaven a estar de moda i el lloc on vaig imprimir el llibre, van oferir-me de posar-lo en digital. Potser una o dues descàrregues a l’any eren tot el que aconseguia. I així vaig estar molt de temps, amb còpies en paper a casa que ningú sabia que existien i un ebook que ningú descarregava. Però el cuc no marxava així que vaig fer com tanta gent en aquella època i, aprofitant que ara sí que hi havia xarxes i podies donar la pallissa a la gent sobre les teves dèries, vaig obrir un bloc i vaig començar a penjar relats i articles. Això em va obrir les portes a què més gent em llegís i m’animés. Llavors va arribar la Mariona i l’Endavant i vaig començar a sentir-me una mica més escriptor. Molta gent comentava els meus relats i em donava la seva opinió, vaig vendre la resta d’exemplars de paper d’Entreterres i l’ebook va explotar amb entre tres i quatre-centes descàrregues. 

Encara no veia ni un duro en beneficis, evidentment, però quan tu ets l'escriptor, maquetador, il·lustrador i vicepresident de màrqueting, quedar-te amb un ràtio de benefici/inversió que no puja més d’una banda que de l’altra ja és una victòria. Però el cuc començava a ser una serp que no deixava de remenar-se dins meu. Potser seria hora de veure si era capaç d’escriure quelcom més seriós, una novel·la potser? I així va néixer, l’Anna i l’anell, com a resposta a una conversa sobre com els llibres i pel·lícules eròtiques eren vergonyosament dolentes. Tanmateix, no volia fer com amb Entreterres i apostar que acabaria venent un cert nombre de llibres i vaig estudiar la manera de fer-ho. La resposta va ser fer un Verkami. És un sistema que no deixa de ser una compra inversa: això és que tu compres i jo fabrico el que tu has comprat. Va ser tot un èxit. Més de cent cinquanta exemplars, una burrada de descàrregues i, fins i tot, dues presentacions que van ser la bomba de divertides i on vam posar-nos cara una bona colla de tuitaires. Tots els diners que vaig aconseguir van anar a la fabricació dels llibres i extres, l’enviament i a pagar la feina de tercers (la meravellosa portada de la Núria Floit). Continuava sense guanyar ni un cèntim, però tenia el vici d’escriure pagant-se a si mateix. Però necessitava una mica més de retorn si volia fer més i millors coses. Així que un temps després, mentre preparava el verkami per la següent novel·la, que va ser encara més exitós que el primer i va ser el primer cop que vaig tenir una mica de benefici (em vaig comprar un portàtil de segona mà per dos-cents leuros), vaig decidir obrir un Patreon. 

Ja he explicat abans que sempre he comprat llibres autoeditats, fanzins, etc. El tema de fer de mecenes sempre m’ha semblat estimulant i necessari. Hi ha una indústria que, bàsicament, funciona per a uns quants; que promou i publicita a un petit grup d’escollits, no sempre per la qualitat dels seus escrits. Només cal veure les cues a les paradetes de Sant Jordi perquè el famosete de torn signi el seu llibre sobre qualsevol cosa que tingui a veure ben poquet amb la literatura. Després hi ha una part més creativa i menys oportunista, plena d’editorials més petites, amb catàlegs molt més oberts i originals. Ja més enllà està l’extraradi, la zona fringe, el submon on habitem els qui no tenim o no sabem on trobar el nostre lloc. Aquí hi ha molta gent de talent enorme, fent coses que els professionals de la indústria, ni saben fer, ni s’atreveixen a crear. Aquesta gent sovint viu del grup de descontents que pul·lulem pels barris marginals de la cultura. Des del meu primer sou, bona part dels meus diners els he invertit en cultura: cine, llibres, còmic, música i, ben orgullós que n’estic de poder dir, que molt d’aquest diners, ha anat a parar a projectes que no acostumen a sortir a les teles o a les llistes de més venuts (venuts en el sentit literal i metafòric del terme) de cap diari. Així que un dia, vaig decidir posar a prova si la gent voldria ajudar-me a seguir alimentant la serp, però de manera més regular. I vaig obrir-me una web de mecenatge, que quan va aparèixer l’oportunitat, vaig convertir en una Aixeta, una versió catalana i més de quilòmetre zero que el Patreon USA. I puc dir que des de fa uns anys, cada any ingresso uns mil euros (abans de pagar impostos) mercès als meus escrits. I als meus jocs. I als meus videojocs. I als... a qualsevol cosa que em passi pel cap, perquè els meus mecenes em protegeixen d’haver de fer coses que no vull i em donen la llibertat que necessito per crear el meu art. I em permet pagar les correccions dels meus llibres per part d’un professional (Hola, Rubèn), la compra del material que necessito per enquadernar els meus propis llibres, una web, canviar-me el portàtil. Soc autosuficient i em puc permetre de fer de mecenes de gent que admiro i vull veure triomfar. 

I Lektu ha estat una eina fonamental durant aquests darrers anys. El repositori on tota la meva obra queda a l’abast de qui la vulgui comprar. On tots els meus ebooks, tots els meus jocs i totes les meves paranoies es poden descarregar, comprar o demanar. Lektu permet que els qui no tenim una infraestructura darrera, de fet, podem dir que la tenim. Centenars dels autors que us deia que viuen fora de la indústria, fora dels camins oficials, pot fer vida d’autor perquè la gent de Lektu fa de botiga, cobrador i receptor de comandes, deixant-nos als artistes la creació i traient-nos del mig la part comercial. Però ara Lektu tanca. I és tal el cop, que estic convençut que alguns caurem pel camí. 

Jo tinc una web pròpia, que pago amb els meus ingressos de l’Aixeta. Això vol dir, que la paguen els meus mecenes. Però tenir botiga pròpia significaria aprendre una pila de coses i dedicar una pila de temps a coses que mai m’han interessat i que no m’aportarien gaire. Dels mil euros (abans d’impostos) anuals que guanyo, potser cinquanta o cent venen de vendre algun llibre a Lektu. La major part de les vendes allà, són d’ebooks a zero euros (i tots els tinc amb l’opció de pagar el que es vulgui). Però el que no guanyo en diners, ho guanyo en tranquil·litat. Molta gent que no em llegiria, ho fa perquè pot trobar el meu llibre fàcilment allà. Sorprenentment, la major part de les vendes de jocs de cartes que he dissenyat, són de Sud-amèrica, cosa que em fa una gràcia enorme (Viva Chile, Mierda). Pagar a algú perquè em muntés i gestionés una e-botiga, està absolutament fora del meu abast. Portar-la jo, encara menys; ni vull, ni puc. Hi ha alternatives, segur que sí. La primera de totes i que molts ja han començat a fer servir: Amazon. No penso penjar cap treball meu a Amazon. Si hagués d’entrar al mercat anglosaxó, potser m’ho pensaria, però a qui vull enganyar, encara no he aconseguit d’entrar en el mercat català. 

Tinc cinquanta-dos anys, tinc tres fills i una vida bastant complexa. El meu autisme em fa patir de certes mancances en el tema social que, amb els anys, van empitjorant. Cada cop em costa més relacionar-me i parlar amb gent nova em genera un estrès que, a poc a poc, em va aïllant. Així que d’entrada, no em veig començant de nou a una plataforma nova. Algú vol un llibre meu? Doncs me l’haurà de demanar directament a mi i parlarem de preus i sistema d’entrega. Però no crec que passi prou sovint per justificar una web pròpia. 

De moment, continuaré amb la meva aixeta i els meus PolPatrons, penjant els meus relats a Le Tapiriste i a la meva web. No negaré que m’agradaria tenir més mecenes, ara com ara, entren uns vuitanta euros al mes pels meus escrits i en surten gairebé tots per pagar la gent a la qual faig de mecenes, recompenses i enviaments pels meus PolPatrons i despeses vàries (Pagar la viquipèdia, per exemple). Tinc dos llibres sense publicar: Un recull dels meus articles i els relats basats en les cançons de Nebraska del Boss. Estava considerant penjar-los a Lektu, però ara no serà possible. I aquesta és la cosa. Tanca Lektu i, a estones, penso que potser podria tancar jo també. De tant en tant, un relat a Le Tapiriste, molt menys sovint algun article sobre autisme a alguna web i prou. Ja gairebé no estic a xarxes socials, cosa supernecessària per aconseguir lectors i mecenes. I gairebé no rebo feedback sobre els que publico en línia. I, sobretot, estic massa cansat i vell per fer un verkami i estar dos mesos picant pedra. 

Això havia de ser un text curtet per explicar que si voleu descarregar algun dels meus ebooks a Lektu, teniu fins a final de mes. Però, com passa sovint, he acabat amb diatribes de iaio que crida als núvols.