Recordava els grans murals de la Barcelona preolímpica. N’havia pintat alguns quan no era calb sinó que s’afaitava el cap. Hi havia alguns a la penya que se’ls feia estrany que no vestís amb els xandalls i les enormes sabatilles que duien ells, però ell no escoltava hip-hop, el seu rollo era l’Ska i l’Oi. Però quan sortien a pintar de nits, no es posava les Martens, anava amb vambes per poder sortir corrents quan els perseguia la pasma. L’havien apallissat diverses forces de l’ordre: Els picoletos intentant colar-se a pintar un AVE, la urbana al metro i, recordava sobretot, la vegada que l’Ertzaina li havia fotut un jec d’hòsties a Bilbo sortint d’una festa on ni tan sols havia anat a pintar. En aquella època pintava de tot. Però, des del canvi de segle, només pinta ulls. 

La màscara li tiba una mica. Passats els quaranta s’havia deixat anar una mica i havia guanyat uns quilos. Ara que s’apropa als cinquanta li costa deixar-los anar. La seva ex no deixa que el nano l’acompanyi a pintar. Diu que ja ha gaudit prou amb les taques de pintura, les trucades des de comissaria i la fortor a aiguarràs els anys que havien conviscut i que no li cal haver de repetir l’experiència amb el seu fill. Li hauria anat bé un cop de mà, almenys per preparar la paret. Ningú més de la colla havia seguit pintant. Tots havien trobat feina, s’havien casat o havien palmat de sobredosi, però ell ha seguit pintant. És una necessitat que li surt de dins: crear quelcom que només ell sent i deixar constància, ni que sigui efímera, del seu pas pel món. 

Com sempre, va començar per la nineta. Dibuixa un cercle amb pintura negre i expandeix l’ull des d’allà. Tot ve d’aquell centre fosc, com si la realitat es desenvolupés de dins cap a fora, de la foscor de l’interior de la gent cap a la llum que els il·lumina. Les parets perden el seu significat. Deixen de ser fronteres, límits i esdevenen el més enllà. No hi ha res més que l’ull naixent des del forat fosc de la seva imaginació. Un dels seus amics, dels qui ja havien mort, acostumava a dir que pintar murs és com masturbar una polla; un estira-i-arronsa que acaba amb un esquitx que trenca la monotonia de la vida normal. 

Quan pintava amb la colla, sempre hi havia algú punxant. Cintes als anys vuitanta i ja CDs quan van posar-se de moda. Ara veu a la canalla amb els mòbils cantant a tota llet. Però ell mai ha escoltat música mentre treballa. O més aviat, mai ha escoltat cap música que no sigui el respirar dels pots de pintura. El xisclet fluix i constant d’un esprai deixant anar la seva càrrega: ara un gemec llarg, ara una cadena de sospirs ràpids i entretallats. La pintura sempre li ha semblat un ésser viu; respira, creix, evoluciona i embruta, com qualsevol altra criatura. Per això escolta atentament mentre pinta, perquè la responsabilitat de crear una obra no és només seva. És un treball en equip que depèn d’un equilibri entre la seva voluntat i la de les seves eines. 

No li cal portar cap esquema per fer els seus murals. Tot el procés de creació passa dins del seu cap. Veu allò que vol dibuixar mentre dorm, mentre treballa, mentre llegeix o fa l’amor o qualsevol altra cosa. És un pensament constant que sura al fons de la seva consciència. Dies i tot abans de decidir sortir a pintar ja ha dissenyat tot el grafiti mentalment. En sap les mides, els colors, la perspectiva. No en sap el significat, però. Aquesta és una de les millors parts de crear, que l’obra es defineix a ella mateixa un cop acabada. 

Mou el braç traçant el contorn de l’ull. Va canviant de color per donar profunditat i brillantor allà on calgui. Omple els buits, mentre buida el cor. Quan pinta, no hi ha res més. Està ell, les seves eines i l’obra que està naixent. Tota l’energia del cosmos es concentra en el punt de la paret on el raig de pintura pica mercès a la seva voluntat. És un acte absolutament íntim i despullat, sense més intenció que la d’eixamplar el pont que duu de la idea a la resolució. Una acció completament lliure d’egoisme on no importa qui crea a qui. 

El dibuix ja està quasi acabat. Els colors que donen forma i contingut ja brillen mentre s’assequen sota el sol. Dona una passa enrere i contempla allò que s’amagava dins seu. Veu sense que li calgui mirar, allò que necessita per culminar la feina. Camina cap al dibuix i fica una cama dins la nineta de l’ull. Amb un moviment fluid i conegut de tantes repeticions, ajup el cap i passa la resta del cos pel forat negre amb el qual ha començat el seu disseny. Tan bon punt ha traspassat, es tomba i veu el món a través de la mirada pintada que ha creat. Sempre gaudeix d’aquest moment, d’aquest esguard secret que només ell pot gaudir. Els colors de l’univers que ha deixat enrere brillen més des de fora; com si fossin més reals. Remena el pot de pintura que té a la mà. El repic de la boleta que hi ha dins la llauna fa eco en l’espai sense límits de dins de l’ull. És un sense sentit, eco en un espai infinit, però no hi para gaire atenció. Sap que hi ha la possibilitat que un dia, sigui incapaç de trobar la sortida. Que el portal es tanqui amb ell dins i desaparegui de l’univers que el va veure néixer. No el preocupa gaire. En l’espai sense espai d’aquesta banda, tampoc hi ha temps; només la il·lusió del mateix que s’observa per la nineta. Podria seure i convertir-se en un simple observador. Però no avui, no mentre encara tingui imaginació i pugui obrir nous ulls. Pinta els darrers detalls i amb somriure, surt. Segueix sense saber que significa la seva creació, potser hauria de dibuixar una boca i demanar-li explicacions.