Amb els darrers espasmes, la Mariona va prémer el cap del noi amb força, notant la llengua torturar-li el clítoris amb un parell de llepades més. Quan l’orgasme va afluixar també ho feu la pressió de les cames i en David va poder aixecar el cap. 

 —Mare de Déu i Senyor Meu Totpoderós! —exclamà la Mariona— Ningú m’havia menjat el cony tan bé en la vida. 

 —Doncs espera que aprengui les teves zones erògenes i veuràs que avui ha estat només un assaig. 

La Mariona va pensar a dir-li que no tingués tanta pressa a pensar que repetirien, però va aturar-se abans de parlar. En David li agradava molt i després de la sessió d’avui, ben segur que li agradaria tornar a quedar amb ell. 

 —El que és evident és que saps fer servir la llengua per alguna cosa més que fer discursos a les assemblees. 

 —És una bona pràctica, però també ajuda el fet de tenir una bona llengua. 

S’havien conegut a la reunió per decidir quines serien les següents passes després de la mani pels drets de les persones immigrants del mes de juny i tot i haver sortit en colla uns quants cops, avui havia estat el primer cop que quedaven sols. A ella li encantava el to suau, però ferm que ell emprava per dirigir-se als companys. Tenia una mena d'actitud serena i continguda que el feia semblar segur de si mateix. I, l’accent, ai l’accent; parlava un català perfecte on s’intuïa l’origen britànic a cada frase. 

 —Ja, però no serà de parlar que tens tanta pràctica en això de menjar figues, no? 

 —Si el que preguntes és si he salvaguardat la meva virginitat fins a conèixer la persona adequada, t’hauré de decebre i confessar que no, que ja havia menjat figues abans. 

 —Ooooooh! —La Mariona va fer veure que plorava— I jo que pensava que era especial. 

En David va tornar a jeure al costat de la noia i passant-li un braç per darrere el cap la va abraçar. 

 —Ep, que jo no he dit que no ho siguis. Ets molt especial. Ho sé des del primer cop que et vaig sentir parlar a l’assemblea. El teu punt de vista sobre integració és brutal. 

 —Ui sí, brutalíssim, no va tirar endavant. 

 —Però això no és culpa teva. A voltes els nostres companys poden ser una mica massa porucs. Cal mostrar als governants que no cedirem, per molt que vulguin que ho fem. 

Per un moment, la Mariona va oblidar que estava despullada en braços del seu amant. Es va mig aixecar d’una revolada. 

 —És que no ho entenc. Molts d’ells no paren de parlar de fer la revolució, d’enfrontar-se als polis, de fer-la grossa... 

 —I després es queden a mig gas tan bon punt se’ls presenta l’oportunitat de fer tot el que diuen que faran —En David va estirar la Mariona fins a tornar a tenir-la abraçada—. No estan realment compromesos amb el que prediquen. 

 —De vegades tinc ganes de posar-me a cridar. Si tenim un privilegi per ser blancs, nascuts aquí, l’hem de fer servir per lluitar pels qui no poden fer-ho per si mateixos. 

 —És exactament això. 

 —I que tenim companys que, en el fons, no veuen amb bons ulls que demanem papers per tothom. Alguns no els importaria que el govern endurís les seves polítiques antiimmigració. 

 —Perquè no entenen que els pobres migrants no tenen la culpa de res. Prou pena tenen d’haver de marxar de la seva terra per sobreviure de qualsevol manera. 

 —Això mateix. 

 —A més volen que els autèntics culpables els hi arreglin el problema. 

 —Els governants. 

 —Sí, però no ben bé. Jo parlo dels jueus. 

La Mariona va quedar-se callada just a temps. Li anava a donar la raó per què era evident que tenien els mateixos pensaments. Era segur que el darrer que havia dit no havia estat el que ella creia haver sentit. 

 —De qui? 

 —La culpa és dels jueus. Tothom sap, però no vol admetre que tota aquesta allau d’immigrants anant d’una banda a l’altra, és una conjura dels Savis de Sió per desestabilitzar occident. 

 —Eh... 

 —Qui domina les comunicacions mundials? Ells. Qui domina molts governs, sempre des de les ombres? Ells. Si mai tens dubtes sobre per què una institució no fa allò que sembla que hauria d’estar fent, pots posar la mà al foc, els jueus estan fent-ne de les seves. 

Un calfred va recórrer el seu cos i la Mariona va notar que la pell se li posava de gallina. Els pèls de cames i braços se li van aixecar. Només podia pensar que en David feia broma i que, en qualsevol moment, esclafiria a riure. No li semblava una broma de bon gust i ara veia que per molt bé sabés menjar-li la figa, potser no seria bona idea tornar a quedar a soles amb ell. 

 —Ho dius de debò? 

 —No acostumo a fer broma quan es tracta dels Savis de Sió i els seus protocols. 

D’un bot va separar-se d’ell i va tapar-se amb el llençol. 

 —Ara em diràs que la terra és plana, no? 

 —No diguis bajanades. La terra és una esfera, lleument aixafada als pols. 

 —Encara rai —digué la Mariona amb ironia. 

 —Només una esfera resistiria tenir l’interior buit. 

Només volia que sortir d’allà corrents, però no recordava on s’havia tret la roba i, de fet, aquell era el seu llit, a casa seva. Li va fer la sensació que el seu cos es desconnectava de la seva ment. 

 —Eh? 

 —La terra es buida i a l'interior habiten els Reptilians. 

 —Oh? 

 —La veritat és que sí que tinc avantatge a l’hora de menjar figues —En David va treure la llengua, era el doble de llarga que la d’un humà i bifurcada—. Poder atacar el clítoris des dels dos flancs alhora és un què. 

 —Ah? 

En David va aixecar-se del llit i posant-se les mans rere el cap va començar a treure’s la pell. 

 —Et vull confessar que no em dic David. Em dic Icke. 

L’Icke va acabar de despullar-se. Aquest cop completament. El seu cos era més esvelt, verd i cobert d’escates. El seu cap, també verd i escatat, era petit i amb forma d’ou. 

 —Vaig migrar de les Cavernes a la zona de Leicester al Regne Unit ja fa vuitanta anys. 

La Mariona va notar com el cos se li reconnectava amb la ment, just a temps de desmaiar-se. No va ser conscient del moment que el cap li va tocar el coixí.