—Conduir és una merda. 

Va donar un cop de volant per a canviar de carril. 

 —T'ho dic de tot cor. Conduir és una merda. 

Va tornar al carril anterior amb un nou cop de volant. 

 —És que ja els val, hòstia. A qui se li acut deixar anar a tots els babaus del món a la mateixa hora i en la mateixa carretera? 

El fet d'anar conduint contra direcció semblava que era un detall sense importància, però en Max no podia evitar pensar que potser tenia alguna cosa a veure amb la dificultat de la conducció. 

 —Vas en direcció contrària. 

 —Què collons dius? —En Toni va esquivar un vehicle i es va sortir al voral per a esquivar-ne un altre— El punt de trobada està en aquesta direcció. 

 —OK, t'ho explicaré d'una altra manera. Encara que vas en la direcció correcta, condueixes en el sentit equivocat de la carretera. 

 —Ja ho sé, setciències. Però conduir és una merda, t'ho havia dit? —Va saltar la mitjana amb un nou cop brusc de volant— Si no li dono una mica més d'emoció podria morir-me d'avorriment. Ja estàs més tranquil? 

Quan les orelles li van deixar de reverberar dels centenars de botzines que feia estona que sofria, en Max va sacsejar el cap i va apuntar al velocímetre. 

 —Bé. Ara vas a cinquanta pel carril de l'esquerra de l'autopista. Estàs generant cua i ja he sentit almenys dos xocs. 

 —Hòstia, nano, que n’ets ploramiques, no? 

Per sort, s'acostaven a la sortida que els tocava prendre i deixarien enrere les hordes motoritzades. La rampa de desacceleració feia un gir de tres-cents seixanta graus i convergia en una carretera petita i mal senyalitzada que corria un parell de quilòmetres per sota de l'autopista. Després es començava a distanciar i a endinsar-se en un bosc. La carretera acabava convertida en una pista de terra i pols que semblava anar empetitint per metres. En Max tenia clar que hi havia algun tipus de màgia o tecnologia alienígena o quisapquè que impedia als normals prendre la sortida de l'autopista. El lloc al qual es dirigien no era per a gent corrent. En Toni va aturar el cotxe just on la pista desapareixia entre dos arbres, convertida en una pista apta només per a anar a peu. 

 —Crec que em despullo ja —va dir en Max començant a descordar-se la camisa—. Fa una bona estona que cristal·litzo i no vull problemes de roba adherida sota les pedres. 

 —Tu el que ets és un exhibicionista, però t'entenc molt bé, també necessito alliberar les parts més tendres. 

Tots dos van anar deixant peces de roba mentre recorrien el camí entre els arbres. En Max lluïa bona part del pit i gairebé tota l'esquena convertida en un mural de cristalls de diversos colors. En Toni tenia una cama cristal·litzada gairebé per complet i també part del coll i les espatlles. A través dels cristalls més translúcids, s'apreciaven els òrgans interns. Els pulmons d’en Max s'omplien i buidaven al mateix temps que el material del qual estaven fets s'anava convertint també en cristall. 

 —Quina bona pinta, Max! El cor et batega ben fort. 

 —I jo veig la teva bufeta plena. No hauries de buidar-la abans d'arribar? 

En Toni va prendre el seu, encara de carn, penis amb una mà que tenia més dits minerals que carnals i va deixar anar un doll d'orina apuntant a les arrels de l'arbre més pròxim. En Max va observar com el líquid anava recorrent el membre del seu amic, que cada vegada era més transparent. 

 —Quines mires, marranot? Et poso? 

 —Tu diràs —va contestar en Max assenyalant com el seu penis de cristall començava a créixer—. Llàstima que no tinguem temps per a fer una parada tècnica. 

Mentre deixaven escapar un torrent de rialles, van entrar en un clar del bosc on un grup de persones de cristall els esperaven. Van callar quan es van adonar que els càntics havien començat. Entraren al cercle, prenent de la mà als companys, i van unir les seves veus a la pregària. En mig de la rotllana hi havia una roca, brillant i facetada, que semblava créixer i decréixer al ritme d'una llum que brillava des de l'interior. El volum dels cants va anar creixent i la llum que palpitava a la roca va començar a fer-ho també en cadascun dels membres del cercle. Quan la llum es va fer tan brillant que tot el clar era una supernova on no es podia distingir a res ni a ningú, en Max va notar que en Toni es deixava anar de la seva mà. Ell mateix notava que perdia la consciència i la llum va anar minvant fins que només va quedar la foscor brillant que resta rere les parpelles tancades després de mirar fixament el sol. 

 —Max, desperta't. Collons, Max, que només quedes tu dormint. 

En Max va obrir els ulls. En Toni estava de genollons al seu costat. Ni rastre dels cristalls. Es mirà a si mateix i va veure que ja tornava a ser tot de carn i os. 

 —Fa molt que esperes? 

 —Nah, deu minuts com a molt. He tingut temps d'acomiadar-me de gairebé tots. 

 —Recordes quan no teníem tanta pressa i socialitzàvem una mica després de les trobades? 

 —Bé, la vida ara és més estressant. 

 —Ja, però no fa tantes dècades, hauríem portat menjar i mam i ballaríem i… i... 

 —Follaríem? 

 —Doncs sí, hòstia! Una mica de fer comunitat, no? 

 —Vinga, anem —en Toni va ajudar el seu amic a aixecar-se—. Un parell d'horetes i estarem ballant a la disco i buscant xerinola. 

 —De la manera que condueixes, hi ha la possibilitat que no arribem. 

 —Arribar, arribarem, però… 

 —Conduir és una merda —van exclamar alhora.